“Jo vinc del fet viu, no del fet mort; per arribar aquí no he travessat la serena quietesa de l’arxiu, sinó l’agitació tumultuosa del carrer.” (Caterina Albert)
“A l’Escala ningú sabia amb qui s’ho feia, si amb homes o amb dones. Ningú no en sabia res. Va separar l’autor de la seva persona, Víctor Català de Caterina Albert. Va viure 96 anys, i entre els 87 i els 96 va viure al llit. Quan ja era vella va convidar a casa la meva mare, que aleshores era una joveneta de l’Escala que estudiava a Barcelona. La Català va rebre-la a ella i als altres convidats des del llit i engalanada amb una camisa de punta blanca: havia organitzat un concert de música clàssica a la seva habitació. Els últims anys els va passar estirada rebent visites, però és clar, dels 87 als 96 anys tampoc no està malament!”
Això m’ho explica una nit a l’Horiginal el poeta de l’Escala Enric Casasses, que ha escrit l’epíleg del primer volum de Tots els contes (Club Editor, 2018) de Víctor Català (1869-1966). Tot i que Cassasses ha escrit l’epíleg, Blanca Llum Vidal és qui ha editat Tots els contes i qui segueix editant-los, perquè aquesta només és la primera tongada de narracions, la que inclou els reculls Jubileu i Vida mòlta. Tots dos reculls van ser escrits després de la guerra civil i després de vint anys de silenci per part de l’autora. A banda d’editora i filòloga, Blanca Llum també és poetessa, i m’explica que fa poc acaba de sortir el seu poemari Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2016), un llibre bilingüe en català i castellà reescrit (traduït no és ben bé el terme) per Berta García Faet. Em trobo amb ella un migdia de sol a la plaça de la Vila de Gràcia.
Fins on et planteges arribar amb l’obra de Víctor Català?
El projecte és editar tots els llibres de contes, que són set en total. Hem començat per ordre invers, aquests són els últims reculls que ella va escriure i que costaven més de trobar; Drames rurals i Caires vius, els seus dos primers llibres, es van publicar a principis del segle XX i han estat bastant reeditats. En canvi Jubileu i Vida Mòlta van haver de passar censura, perquè els va escriure als cinquanta, i fins ara no es trobaven més enllà de les Obres completes, que són un monument que no serveix per res, és només per interessats del gremi. Les obres completes tracten els autors com un monument a la plaça, i la idea d’aquest volum és que la Víctor Català sigui tractada com tractaríem qualsevol autor de contes contemporani.
Vint anys de silenci, abans i després de la guerra. Per què passa tant de temps sense publicar, Víctor Català?
S’explica en part pel rebuig d’Un film, que es va publicar l’any 1926 i va rebre moltes crítiques negatives. Se la van carregar de mala manera i des dels llocs de poder. No sabem a què es deu, el silenci de cadascú, però ella es devia rebotar. Per altra banda, vés a saber si ella no va escriure, durant aquesta època, perquè clar, que ella no hagi publicat no vol dir que calli. Tenim aquesta idea del silenci dels autors; la seva vida continuava, i o bé escrivia o bé estava covant els llibres de contes que vindrien després, el Jubileu i Vida Mòlta. Que desapareixis de l’opinió pública un temps tampoc significa que deixis d’escriure.
Per què va ser tan mal rebuda, la novel·la?
Un film surt en un moment en què el noucentisme ja s’ha instal·lat com a idea d’ordre amb les seves característiques, l’apologia de la ciutat, la voluntat de retorn als clàssics i la polèmica entorn de la novel·la en la qual estaven implicats en Carles Riba, en Segarra, en Soldevila, en Carner, tot d’intel·lectuals que es preguntaven si els catalans estàvem preparats per fer novel·la i que consideraven que la poesia és el súmmum. I en aquest context la Català va i escriu Un film, que és l’antítesi de tot això: se situa als baixos fons de Barcelona, els protagonistes són putes i lladres i a més el títol ve del cinema, que aleshores encara es considerava “l’art brut” que degradava les masses. Per això era molt insurgent, aquesta novel·la, tenia un punt de novel·la de fulletó. Van dir que la Català havia perdut el cap, i aquesta crítica negativa d’Un film va perdurar: durant molts anys no es va reeditar. En canvi, quan a Club Editor la vam treure fa un parell d’anys va ser tot un èxit.
Potser entre Un film, escrit el 1926, i els contes que has editat, de finals dels quaranta, principis dels cinquanta, la Víctor va escriure textos que mai no va voler publicar. Això va passar amb Josep Pla, que tenia uns papers que s’han publicat després d’ell mort.
És un silenci defensiu, un “a mi no em fareu passar pel cèrcol; penseu que la literatura ha de ser d’aquesta o d’aquella manera, però per mi la literatura és llibertat; penseu que la llengua ha de ser així o aixà, però per mi la llengua és (en paraules textuals de la Víctor) una entitat lliure i rebel”. Ella ho diu, “dogma equival a escola i escola equival a mort”. Tot això ho explica en el discurs d’entrada a l’Acadèmia de Bones lletres. Ella va ser la primera dona a formar-ne part l’any 1921, i aquest discurs sí que el fa com a dona. Diu “jo interpreto aquest convit a formar part de l’acadèmia com un homenatge a totes les dones catalanes que s’ocupen i es preocupen de l’esperit”. És molt bonic. Ella és conscient que el fet que ella hi sigui és una cosa inèdita i que ja tocava, que s’està fent alguna mena de reparació.
En un dels contes del recull que has editat dos homes discuteixen sobre la condició de la dona i sobre la inevitabilitat de la revolució femenina, i jo no podia evitar veure la dona autora darrere del pseudònim.
“És molt avançat que l’any 51, a ple franquisme, la narradora es posi a parlar de feminisme no des de la perspectiva d’una dona que es plany de la seva situació sinó des de la perspectiva de dos homes”
Parles de “Diàleg Prismàtic”, el primer conte del recull Jubileu, que és brutal, un dels grans contes per apropar-se al posicionament polític de la Víctor. Crec que és molt avançat que l’any 51, a ple franquisme, la narradora es posi a parlar de feminisme no des de la perspectiva d’una dona que es plany de la seva situació sinó des de la perspectiva de dos homes un dels quals és més obert que l’altre. És com si els estigués dient “senyors, el problema és vostre, ja us arreglareu”. Té un punt més queer que altres feministes que vindran després; la qüestió del gènere és molt interessant, en l’obra de la Víctor. El protagonista d’Un film 3000 metres (Club editor, 2017), per exemple, és curiós: en Nonat és un ésser asexuat, sense gènere definit, que provoca una gran atracció. El “Diàleg prismàtic” és com un manifest, i és molt estrany que passés la censura; crec que si això ho hagués escrit un altre autor hagués passat alguna cosa. Crec que la Víctor es considerava una iaia, com reeditar Verdaguer, que tothom dona per fet que és inofensiu i no hi ha cap problema. Aprofitant aquesta imatge inofensiva d’ella que ella mateixa havia contribuït a crear, la imatge de senyora de poble que escriu per passar l’estona, fa el que li sembla.
Hi ha la idea que Caterina Albert era una dona de poble que pràcticament no s’havia mogut de casa i s’amagava sota pseudònim, però la seva obra sembla contradir-ho.
És evident que la Víctor Català havia viscut a Barcelona. Un film conté personatges dels baixos fons de Barcelona, la tia s’ho coneixia perfectament. Hi ha motius de protecció, el tema del pseudònim. Jo no crec que s’hagi d’oblidar que el seu nom era Caterina, per mi l’opció és parlar de Víctor Català – Caterina Albert. Que hi hagi dos noms presents és significatiu; és evident que moltes dones en aquell moment es van haver de posar un pseudònim masculí per escriure, però també és una mica mite, perquè és un pseudònim que va durar sis o set mesos. Ella va descobrir-li qui era a Joan Maragall en una carta, i a partir d’aquell moment tothom sabia que Víctor Català era una senyora escalenca; però tot i així, ella va seguir escrivint amb nom d’home. És un nom que ella va triar, ella va triar conviure amb dos noms. L’últim volum que publicarem, Mosaic, que és sobre impressions personals i records o idees sobre art, segurament hi posarem Caterina Albert, perquè és més el punt de vista d’ella a casa seva, recordant. Es posa pseudònim d’home per protegir-se, però després decideix tenir dues figures separades en dos noms: la dona terratinent catòlica i l’escriptora que pren la paraula amb nom d’home quan ja tothom ho sap. Això es veu molt als pròlegs: al pròleg de Drames rurals ella directament es discuteix amb els noucentistes, amb aquella colla de mascles que pretenien imposar un ordre estètic i polític. Ella ironitza i es distancia molt de tot allò.
És una gran descriptora. Hi ha un conte en què descriu una mare i el seu fill apotecari detalladament durant un parell de pàgines abans que puguem sentir els personatges. Venint del periodisme és un sacrilegi.
La cara que s’ha de remarcar és el coneixement del món material que té Víctor Català, que és una cosa que s’ha perdut avui. Eines del camp, roba, aquesta escena que comentaves de la farmàcia… a més és una riquesa que tampoc no et fa perdre en la història. M’al·lucina com va aprendre tantes paraules, has de tenir l’orella entrenada, t’hi has d’esforçar. No tothom té aquest domini de la llengua, implica mirar molt el món, parar l’orella de manera espectacular. Hi ha gent que es pregunta si entendrà la Víctor Català, però si no entens el mot que descriu una eina tampoc no passa res, pots seguir la lectura.
Llegir aquest primer volum de Tots els contes m’ha fet pensar que l’autora sovint parteix de la conversa entre dos personatges per desplegar tota una història, i sempre llença un ham on vols enganxar-te.
Té molts recursos literaris. Crea una situació inicial en què es parla de qualsevol cosa per, després, al llarg de la conversa, parlar d’una altra cosa; i després d’aquesta altra finalment avança cap al “pinyol” de la història que vol explicar. Enllaça present, passat, futur: és bastant increïble perquè els contes no segueixen mai un patró. Hi ha un desplegament lèxic, de recursos literaris, d’estructures sintàctiques molt ric. I són tants contes que toca molts temes: en aquest últim volum encara no publicat que estic editant hi ha un conte que es diu “La vella” i que és perfecte: és un conte que parla de la solitud de la gent gran. És la història d’una dona del poble que s’ha ferit i la tenen allà asseguda sota un porxo. Arribar a descriure aquella sensació de la persona malalta, vella, el menyspreu… i és una cosa que no és d’època, que encara passa.
Per més terratinent que fos, em pregunto fins a quin punt tenia accés a altres autors; no sé si tenia gaires llibres al seu abast.
“Hi ha un títol que no va arribar a escriure mai que es titulava ‘Nocturns desequilibrats’, cosa que em sembla genial. I no sabem ni si està escrit, però sabem que ella tenia aquest projecte”
No ho podem saber gaire, quin era el seu material. Era autodidacta i llegia en unes quantes llengües Jo poso molt en dubte la imatge que es té d’ella de persona molt tancada. Primera. Va estar a Barcelona i s’ho coneixia; segona, segurament va viatjar a altres llocs, perquè llegia en francès i en italià. Però no sabem quines obres llegia ni quina correspondència va mantenir, ja no amb escriptors sinó amb amics, que és el que dóna pistes. Les correspondències entre escriptors estan molt bé, però al capdavall són obres, i estan escrites per ser publicades. Jo tinc un llibre de correspondències entre Joan Maragall i altres autors, i una part considerable són cartes entre l’escriptor i la Víctor Català. Estaria molt bé llegir les seves cartes a amics o amigues, però a això no hi tenim accés perquè fins ara els ha tingut la família, i la família decideix a què tens accés i a què no. Tampoc sabem si hi ha manuscrits o algun text inèdit, a la casa. En alguns llibres surt un apartat de properes obres, i hi ha un títol que no va arribar a escriure mai que es titulava Nocturns desequilibrats, cosa que em sembla genial. I no sabem ni si està escrit, però sabem que ella tenia aquest projecte.
En què ha consistit, la teva feina d’edició d’aquest primer volum de Tots els contes que s’acaba de publicar? On poses els límits, quan edites?
El text d’aquí es basa en l’edició de les Obres completes de Selecta, però tota edició conté errors i s’hi han de fer esmenes. Aquell text del 78, que és la segona edició de les obres completes, el comparo mot per mot amb les primeres edicions. Esmeno oblits, coses que havien saltat, i escullo algunes paraules, que segons l’edició canvien. D’entrada he respectat l’edició del 78, però en algun cas he optat per paraules de la primera edició (que era prefabriana!) perquè fa més sentit en l’univers Víctor Català. La majoria de lèxic no es troba, i això no ho pots canviar. El tema de la llengua en la Víctor és brutal. Busques a l’Alcover Moll i moltes paraules només surten a l’obra de la Víctor, que té una riquesa espectacular que evidentment no s’ha de tocar. No he tocat formes normatives ni he tret castellanismes.
A banda de ser poetessa, tu has cultivat algun altre gènere?
He publicat una cosa que no és poesia, és la crònica d’un viatge que vaig fer a la Guyana francesa. Sembla una novel·la, que tot estigui inventat, però és real. Vaig anar allà i no tenia intenció d’escriure, però va ser una experiència molt rica, perquè és l’Amazònia, i és preciós; alhora va ser una experiència dolorosa, perquè allò encara és una colònia francesa. N’hi diuen departament d’ultramar, però és una colònia i funciona amb dinàmiques colonials.
Em fas pensar en Els paradisos oceànics que va escriure l’Aurora Bertrana des de Tahití als anys trenta.
Doncs vaig fer aquesta crònica i també he fet assaig. M’agradaria molt fer una novel·la, i de fet la tinc començada, amb la Maria sempre en parlem. Però has de trobar molt temps, per escriure una novel·la.
Treballar tanta estona amb una autora com Víctor Català, de qui has editat i segueixes editant tots els contes, no té implicacions molt notòries a la teva obra? No t’influeix molt?
Sí, però no hi veig cap entrebanc, al contrari. Estic treballant amb la Víctor i amb la Maria Aurèlia Capmany, fent una antologia de textos feministes. Totes dues són fonts d’inspiració brutal, i de fet alguna vegada la Maria Aurèlia escriu sobre la Víctor. Jo estic llegint l’assaig feminista de la Maria Aurèlia, i la Víctor fa ficció, són dones d’èpoques diferents; però potser sí que hi ha una actitud de dona que no s’allunya tantíssim. La Maria Aurèlia ve d’una tradició molt més revolucionària que la Víctor, però la Víctor és capaç de fer-te un homenatge al més revolucionari del poble, al que penja una bandera vermella a l’ajuntament, que se’n va a l’exili. La Víctor sap molt bé com posar-se al lloc de l’altre, d’aquell que no té res a veure amb el que Caterina Albert era: catòlica, escalenca, terratinent. Hi ha una actitud ètica molt potent, en la Víctor, de mirar-se al personatge del Roig, per exemple, amb una gran empatia. I el Roig és un personatge que es guia per la seva pròpia llibertat, un tema que a la Víctor li interessa molt; potser aquest és un vincle amb la Maria Aurèlia Capmany. M’ha sorprès que la Capmany és molt poc essencialista pel que fa a la feminitat, el que li interessa no és l’escriptura de dona, sinó l’escriptura.
Què és, l’escriptura de dona?
“Jo, sincerament, no crec que el gran interès que es mereix la seva obra se’l mereixi pel fet que ella és una dona, a mi m’interessa l’obra per la personalitat d’ella”
A la Capmany li interessa posar en dubte precisament això, la categorització “escriptura de dona”. Una defensa d’una determinada escriptura de dona pot acabar fomentant exclusions; en la Víctor també passa: jo, sincerament, no crec que el gran interès que es mereix la seva obra se’l mereixi pel fet que ella és una dona, a mi m’interessa l’obra per la personalitat d’ella. Si vas resseguint els seus llibres de contes, veus que la violència i l’element gore continua. Al primer conte d’ella, “L’infanticida”, ja hi és tota ella, tota aquella potència tràgica de la condició humana combinada amb la delicadesa, perquè L’infanticida és curt però és un monòleg que té molt a veure amb l’últim dels seus contes, amb L’Alexeta. D’això l’Enric Casasses en parla, a l’epíleg, que el primer i l’últim conte que va escriure estan molt relacionats: tenia el conjunt de la seva obra com una unitat molt definida i pensada. La unitat de la seva obra consisteix a posar sempre la violència al centre, però no per rebolcar-s’hi. Vaig sentir a dir a un catedràtic que la Víctor Català és com aquestes senyores benestants que es poden complaure en rebolcar-se en el gore; però això fa gràcia, perquè quan ho fa un tio ningú fa retrets. No es complau en el gore perquè sí; hi ha molta sang i hi ha situacions molt bèsties, la sang apareix molt. Però per què hi és? Hi ha poetes actuals gore que segurament ho són perquè sí, però crec que la Víctor fa un treball sobre la violència, i en el fons ho fa per acabar-la subvertint i denunciar-la: no fa la descripció d’aquella dona que llença la criatura a la mola per impactar el públic, ho fa per descriure una situació molt masclista per part de l’amant i per part del pare, que hi ha dues amenaces brutals i ella es veu obligada a fer allò, però no hi ha un judici sobre que ella ha assassinat, no hi ha moral, al contrari: la narradora ens ve a dir “mira quines són les circumstàncies que una dona ha de viure per arribar a provocar això”. La violència és una constant, però, si t’hi fixes, sempre apareix contra persones o col·lectius vulnerables. Es posa molt èmfasi en nens, gent gran, dones que viuen situacions de vulnerabilitat o violència. La seva obra fa una denúncia per proposar algun altre tipus de vida o de conviència. Sense ser un cant llibertari, posa en dubte les normes tota l’estona.
Va tenir fills, la Víctor? Perquè potser és un tòpic però…
El tòpic del seu lesbianisme ha corregut. Hi ha una història que es transmet oralment i és que ella es transvestia d’home per anar pels pobles de l’Empordà i a on li donava la gana, per parlar amb pescadors i pagesos i per aprendre. Però això és llegenda, no ho sabem.
