Malària, Ebola, còlera, Zika, dengue, chikungunya… Són noms que ocupen poques pàgines a la premsa europea. Alguns sonen exotismes estranys per a la gran majoria de la població del món acomodat, però al darrere hi ha malalties contagioses causades per virus i altres microorganismes que ara mateix provoquen, al món, tants o més estralls en vides i salut humana que el SARS-COV2, altrament dit coronavirus. Per fixar-s’hi és necessari agafar un mapamundi, doblegar-lo per la meitat com un full de paper i girar-lo per la banda del sud. Des que es van detectar les primeres afectacions de la COVID-19, el desembre passat, s’han diagnosticat 839.000 casos arreu del món i ha causat 41.328 defuncions en 192 països (a data de 31 de març de 2020). Només el còlera mata cada any, de forma sistemàtica, 200.000 persones, gairebé totes a l’hemisferi sud, i la meningitis, 300.000, concentrades en una franja que creua l’Àfrica central d’est a oest.
Encara que no hagin rebut la declaració oficial de pandèmia per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha malalties que estan vivint brots prou estesos. L’epidèmia de dengue que es va declarar l’any passat a l’Amèrica del Sud, que ja ha causat més de 1.500 morts al subcontinent segons l’Organització Panamericana de la Salut (OPS), encara té diversos focus epidèmics actius. El brot actual de dengue s’ha estès per més de 60 països –principalment de la conca amazònica, l’Amèrica Central i Mèxic, però també a l’Àsia central, del sud-est i la Xina–, amb més de 5,6 milions de casos diagnosticats, i una mortaldat de 3.600 persones. Només el Brasil concentra gairebé una tercera part dels casos detectats (2,7 milions), mentre que Mèxic en va patir 270.000. A la regió de l’Àfrica central –veritable zona zero de totes les malalties infeccioses del món actual–, l’epidèmia està fent forat aquesta primeria de 2020, especialment a la franja oriental del continent i a les colònies insulars franceses de Mayotte i la Reunió.
El dengue pertany al grup de malalties transmeses a través d’una picada del mosquit de la família Aedes. Els seus fiblons són responsables d’altres patologies que, durant la darrera dècada, han viscut repunts, com la febre groga, la febre del chikungunya o la febre del Zika. Aquest insecte s’ha convertit en una de les espècies invasores més devastadores per a la salut humana durant els darrers anys. Tot i que el seu hàbitat natural és a les regions tropicals, la desforestació de les jungles i els efectes del canvi climàtic estan causant l’expansió de les poblacions cap a zones urbanes, fet que explica els repunts recents d’aquestes patologies. A la Xina, amb 22.000 casos de dengue diagnosticats el 2019, un equip científic va presentar al juliol una tècnica de control de les poblacions d’aquest insecte. La febre del Zika va viure, durant el bienni 2015-2016, un focus expansiu a l’Amèrica Llatina semblant a l’actual del dengue, però amb un impacte quantitatiu més reduït. Durant aquest brot es va constatar un dels efectes fins llavors no coneguts de la malaltia: la microcefàlia o inflamació cranial dels fetus, amb el resultat, en alguns casos, de mort intrauterina. Al Brasil, se’n van detectar 2.780 casos en nadons nounats l’any 2015.
Les patologies provocades pel mosquit Aedes tenen una gran facilitat contagiosa, però el seu índex de mortalitat és baix (0,05% en el cas del dengue). En la majoria de persones infectades ni tan sols s’hi desenvolupen símptomes o produeix els efectes d’una grip convencional. És un cas semblant al coronavirus, que en l’actual pandèmia està causant un percentatge de morts del 2% respecte als diagnòstics. Però altres malalties contagioses són molt més letals. És el cas de l’Ebola, que segons l’OMS té un índex de mortalitat del 50% i durant el brot de l’any 2014 en diversos països de l’Àfrica occidental (al voltant del riu Ebola, que li va donar nom) enregistrava fins a un 80% de decessos.
Altres malalties que al món ric són proves superades des de fa molts anys, gràcies a vacunes o cures pal·liatives, com el còlera, la malària o el xarampió, continuen sent altament letals als països empobrits. Un cas semblant és la sida, que no té vacuna però ha deixat de ser causa de mort gràcies als tractaments retrovirals en els llocs del món que hi tenen accés.
