Des de l’expansió de la pandèmia de la COVID-19, són diverses les mesures que ha plantejat el govern espanyol o el català encaminades a poder fer un seguiment, control i estudi de la mobilitat de les persones amb l’objectiu d’aturar el virus. El Ministeri de Sanitat espanyol va encarregar a finals de març a la Secretaria d’Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial una aplicació mòbil per geolocalitzar la ciutadania durant l’estat d’alarma, amb l’acord i cessió de dades, de manera anònima i agregada per part de les companyies de telecomunicacions mòbils. En una línia similar, la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya llançava a mitjans de març l’app StopCovid19Cat, perquè el sistema sanitari pugui fer seguiment i vigilància dels moviments de la persona amb símptomes i fer un control epidemiològic, amb el seu consentiment. També s’ha posat sobre la taula la controvertida proposta del “passaport immunològic”, una mena de certificat personal que identificaria si la persona ha passat o no la malaltia, mesura que ha estat qüestionada per l’OMS i que de moment, no tirarà endavant. Aquestes mesures biopolítiques han generat diversos qüestionaments, entre ells, dubtes ètics que plantegen les entitats que, des del treball comunitari, tenen ja experiència en la lluita contra una altra pandèmia: la del VIH/Sida.
La principal preocupació neix, sobretot, del fet que aquestes mesures puguin vulnerar drets fonamentals que perdurin més enllà de l’estat d’alarma. “Ja sabem que estem controlats, però quan des d’un govern es proposen mesures que se sustenten en aquest control, ens sembla perillós”, afirma Mercè Meroño, presidenta del Comitè 1 de Desembre, la plataforma de 23 entitats que treballen des de 1998 per donar resposta al VIH/sida i lluitar contra la serofòbia a Catalunya. “Ens preocupa que es prenguin decisions molt ràpides que puguin vulnerar drets fonamentals per un ‘bé comú’ sense que tinguem des de la ciutadania els criteris per valorar-les adequadament, i que aquestes mesures de control es mantinguin després de l’epidèmia”, assegura Meroño.
Les entitats de la plataforma critiquen la verticalitat de les propostes, i que no es consensuïn amb el teixit associatiu i amb la ciutadania
Les entitats de la plataforma critiquen la verticalitat de les propostes, i que no es consensuïn amb el teixit associatiu i amb la ciutadania. “Quan parlem de mesures de control del moviment de les persones hem de tenir en compte qui les exerceix, amb quins instruments concrets i finalitats i quina possibilitat té la ciutadania de posar-les en qüestió”, argumenta Mireia Amat, de l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius. “Creiem que som una societat responsable capaç de redefinir les pròpies necessitats i prioritats en un moment d’emergència com l’actual i, per tant, cal democratitzar i obrir aquests debats a la gent”, afegeix.
Els dubtes sobre mesures com la geolocalització també els comparteix la plataforma experta en drets digitals Xnet, des d’un altre punt de vista. “Crec que no hem de plantejar el debat en la utilització o no de les nostres dades per a la geolocalització, perquè les empreses de telecomunicació ja estan retenint ara aquesta informació, sinó que caldria posar aquest ‘big data’ al servei del bé comú, i que la seva gestió estigui en mans de les institucions i la ciutadania”, afirma Sergio Salgado, membre de Xnet. “La traçabilitat dels nostres desplaçaments és una mesura que hauria de ser aplicada voluntàriament i respectant, evidentment, la privacitat de cada persona, que és qui ha de tenir el control sobre les seves pròpies dades, no les empreses de telecomunicacions que fan negoci amb elles”, apunta.
El record de l’estigma del VIH
No és casualitat que siguin les entitats que treballen pels drets sexuals i reproductius les que plantegin debats ètics sobre les mesures de control i seguiment, ja que tenen l’experiència de la pandèmia del VIH/sida, que des dels anys vuitanta ha provocat la mort de 32 milions de persones en tot el món, segons ONUSIDA. “Durant els 80 i 90, els anys més mortals de la Sida, la desinformació i la por eren enormes i va calar la idea que la malaltia podia afectar més a unes persones que a altres; es parlava de ‘càncer rosa’ o de les quatre H -homosexuals, heroïnòmans, hemofílics i haitians- i això ha generat un fort estigma que encara està present”, explica David Paricio, de Sida Studi. Aquest estigma es va plasmar en mesures com posar gomets vermells en el llit de malalts de Sida d’alguns hospitals, en la proposta de creació d’una xarxa de centres especials o “sidatoris” per aïllar i separar les persones infectades o que una criatura infectada amb el VIH podia ser rebutjada a l’escola. “Mesures com el passaport immunològic, o d’altres que es basin en l’etiquetatge o assenyalament de les persones com a potencial amenaça, recorden massa a la criminalització que van patir les persones amb VIH/Sida en els moments més durs de la malaltia. Cal tenir present que qualsevol acció de base científica que es prengui s’ha d’emmarcar en la garantia de drets de tothom”, recorda Mireia Amat.
La presidenta del Comitè 1-D recorda que cal buscar diversos canals per apropar-se a les persones més vulnerables i prendre mesures adaptades a les seves necessitats
Les entitats del Comitè 1 de desembre posen sobre la taula que quan es plantegen mesures com la geolocalització o el confinament no es tenen en compte les desigualtats socials i econòmiques. “No és el mateix una persona amb un habitatge en condicions dignes, tecnològicament connectada i que pot teletreballar des de casa que una altra que comparteix un pis amb deu persones, sense ventilació, amb una feina precària on no té les condicions necessàries per protegir-se o que està en situació administrativa irregular. Hi ha persones que no tenen altres opcions i s’exposen més al contagi del virus perquè han de guanyar-se la vida”, assegura Mercè Meroño. La presidenta del Comitè 1-D recorda que, més enllà de les mesures de control, cal buscar diversos canals per apropar-se a les persones més vulnerables i prendre mesures adaptades a les seves necessitats. “Quan es plantegen mesures suposadament universals com el confinament o la geolocalització, hem de tenir en compte que no totes les persones partim dels mateixos privilegis ni ens afectaran igual”, diu Paricio. “No podem exigir que la població compleixi determinades ordres si primer no s’han garantit uns drets que els hi permetin complir-les”, conclou.
