El segle XX fou el segle de moltes revolucions socials, científiques i tecnològiques, un temps d’incertesa però on també era possible imaginar molts futurs possibles. La ciència-ficció es va alimentar llavors de la curiositat i del tot-és-possible per fer troballes literàries memorables com ara La guerra de les Salamandres (novel·la de Capek publicada a Males Herbes), Farenheit 415 o 1984.
Tots aquests títols tenien en comú el fet de treballar sobre futurs possibles a partir de característiques del present de sistemes concrets, fos el capitalisme de les colònies, el capitalisme resplendent estatunidenc dels cinquanta o l’estalinisme rus. En els tres llibres hi havia una capacitat profètica que hem tingut la desgràcia de corroborar. Aquest profetisme ha esdevingut una responsabilitat amb la qual una escriptora ha de bregar si vol entrar en el gènere.
Estació Boira, d’Enric Herce, és una novel·la que entén el gènere: sap fer parlar el nostre present per extreure’n una distopia amb trets socials que faríem bé d’apuntar per veure si es donen d’aquí a uns anys. L’entramat socioeconòmic que descriu és lloable per complex i actual, aborda les formes de control, el futur de la immigració i possibles immortalitats que fins ara no se’ns havien acudit.
