José Francisco Paredes Ruiz, militant amb més de 30 anys de trajectòria, va desaparèixer el setembre de 2007. Havia estat a la presó amb anterioritat per temes polítics, va estar integrat en el Moviment Acció Revolucionària (MAR), i portava anys vinculat a moviments en defensa de la terra i les comunitats indígenes. També havia fundat una organització de drets humans per a esclarir els crims de lesa humanitat que l’Estat havia comès contra els seus companys –militants d’esquerra als anys 70– i intentava impulsar una llei en matèria de desaparició forçada. Arran de buscar-lo i exigir la seva aparició amb vida, la seva filla Janahuy es va involucrar en la lluita dels organismes de drets humans. Des de llavors, segueix les seves passes i denuncia els segrestos d’activistes socials, estudiants, obreres, joves. Un clima de terror que funciona com a eina de control social a Mèxic.
A què creus que es deu aquest canvi en el perfil de les persones desaparegudes?
Nosaltres fem una divisió entre persones desaparegudes per causes polítiques i desaparegudes per motius socials, que no militen o són alienes a qualsevol moviment. Hem vist que aquestes desaparicions obeeixen a una política per a implementar el terror com a mètode de control social per part de l’Estat mexicà, precisament en les localitats on hi ha projectes econòmics com, per exemple, explotacions mineres. Abans de la seva implementació hi ha un procés de violència al territori, amb el qual es genera confusió i pànic, i obliguen la gent a desplaçar-se per l’horror que es viu en aquella zona, abandonant les seves terres.
I les seves lluites…
Exactament. La desaparició primer va enfocada a eliminar l’oposició i després a controlar la població i trencar llaços de solidaritat, de relacions socials, perquè siguem més vulnerables davant aquests macroprojectes que tenen a veure amb la destrucció dels drets laborals, la privatització de certs beneficis socials i que obeeixen a projectes d’explotació de recursos naturals. Tot obeeix a una política econòmica on l’Estat és el partícip directe o presta recursos per a generar aquesta mena de violències.
Com presta aquests recursos?
Ho ha fet mitjançant agents que no van identificats com a policies o forces institucionals, però molts d’ells executen les desaparicions amb camionetes sense plaques i després els veiem treballant precisament on hem d’anar a posar la denúncia.
Quines són les grans corporacions que són al darrere de crims de lesa humanitat i la persecució de la població?
A Morelia, la localitat d’on soc, per exemple, hi ha un projecte d’explotació i ara s’està donant un clima de violència a les comunes populars. Allà hi ha involucrada una empresa espanyola, s’està modernitzant la zona però alhora s’estan produint desaparicions forçades. També hi ha empresaris locals i autoritats municipals o el governador que hi estan involucrats.
Si l’Estat és autor o còmplice, els organismes de drets humans han teixit una xarxa paral·lela a l’Estat que pugui investigar, com ara els de l’Argentina?
“La por et pot paralitzar o es pot transformar en un motor que et mou a denunciar i a cuidar-te”
No hi ha voluntat política d’investigar ni institucions en les quals puguem confiar. Pots donar un nom d’una persona que està involucrada en una desaparició i et diuen que està donada de baixa, quan la veus treballant. És una impunitat total. I nosaltres hem aconseguit tant com altres països, portem les nostres pròpies investigacions i tenim els indicis i fem seguiment per saber què ha passat amb els nostres familiars. Tenim noms de personatges involucrats gràcies a aquestes investigacions. També és veritat que la impunitat és tanta que s’emporten la gent a plena llum del dia, davant dels familiars. Els detenen i quan van a buscar-los a comissaria no hi són.
Què passa amb les denúncies internacionals?
Hem posat denúncies amb Amnistia Internacional, Human Rights Watch, les Nacions Unides… però ens costa perquè molts advocats no volen portar casos de desaparicions forçades, perquè el fet de denunciar una autoritat implica que també puguis acabar desapareixent.
Com has gestionat tota la càrrega emocional de la lluita?
Jo tinc por, però hi ha una necessitat més forta de saber què ha passat, que et presentin el teu familiar amb vida. T’adones que si no ets tu qui fa alguna cosa, qui més ho farà? La por et pot paralitzar o es pot transformar en un motor que et mou a denunciar, a cuidar-te i a generar protocols de seguretat. La por també es transforma quan es treballa col·lectivament. Part de l’objectiu de la desaparició forçada és això: paralitzar-te.
Amb el canvi de govern penses que canviarà alguna cosa o aquests mecanismes són a la base del sistema?
Això és un sistema. Crec que vingui qui vingui, aquesta política continuarà. Hem aconseguit posar sobre la taula el tema de les desaparicions i el president reprendrà el tema de la violència. És un començament, es presta al diàleg, però nosaltres som qui hem de fer el canvi, no es farà des d’un govern. No pot haver-hi perdó perquè no hi ha justícia, memòria col·lectiva, no hem tingut cap judici per crims de lesa humanitat, no hi ha registre de persones desaparegudes, registres oficials. No hi ha dret a la veritat.
