8 de desembre de 1991. A una dacha al bosc de Belovezha, oest de Bielorússia, a pocs quilòmetres de la frontera amb Polònia, es reuneixen els màxims dirigents de les repúbliques soviètiques de Rússia (Boris Ieltsin), Bielorússia (Stanislav Shushkevich) i Ucraïna (Leonid Kravchuk), per a signar la dissolució de l’URSS i constituir-se en Estats independents. Un repartiment del pastís des de dalt per a afavorir les ambicions de poder d’una part de les elits republicanes. La Unió Soviètica deixaria d’existir de forma definitiva el 25 de desembre, amb la dimissió Gorbatxov i la retirada de la bandera roja del Kremlin.
Paradoxalment, el document que va precipitar la fi de l’URSS es va signar al territori d’una de les repúbliques més orgullosament soviètiques com era Bielorússia, a on tot i l’activitat de la plataforma nacionalista “Front Popular” durant els darrers anys de la Perestroika, no havia existit un moviment independentista de masses –a diferència de territoris com els països Bàltics, Geòrgia, Armènia o Moldàvia– i on pocs mesos abans, el març de 1991, un 82,7% de la població havia votat a favor de la preservació de la Unió, en un referèndum que va tenir lloc a 9 de les repúbliques soviètiques.
Tres dècades després, un moviment de protesta social iniciat com a resposta per un suposat frau electoral ha esdevingut la principal mobilització i reivindicació nacional de la història contemporània del país, ocupant els carrers i sacsejant l’estabilitat d’un sistema dirigit amb mà de ferro des de fa 26 anys pel president Aleksander Lukaixenko. Unes manifestacions massives i en general pacifiques, que han estat respostes amb violència i repressió dels cossos de seguretat de l’Estat, deixant un balanç d’almenys quatre manifestants morts, més de set mil detinguts, 50 desapareguts, i més de 300 ferits entre manifestants i policia.
Com s’ha arribat fins aquí?
L’any 1994, a les primeres eleccions presidencials lliures des de la independència del país, un fins llavors poc conegut Aleksander Lukaixenko es va imposar a la resta de candidats, inclòs el fins llavors principal mandatari del país Stanislav Shushkevich.
Exdirector d’una granja col·lectiva, Lukaixenko es va imposar en segona volta amb un 80% dels vots, amb un programa que anava en la línia oposada de les reformes de lliure mercat, de privatització de les empreses estatals i de “teràpia de xoc” econòmic que s’estaven imposant a gairebé la totalitat d’exrepúbliques soviètiques. Així, un cop al govern, va tornar el país a un sistema que combinava elements de mercat amb una economia planificada basada en plans quinquennals i un control públic de les principals empreses del país. Aquest fet va evitar el sorgiment d’una classe oligàrquica depredadora de recursos, com va passar a Rússia o Ucraïna, i els nivells de pobresa i desigualtat que es van donar a molts països del seu entorn.
Els anys 2000 Bielorússia va ser un dels països del món amb un creixement més ràpid del PIB, i va tenir la taxa d’atur i la taxa de pobresa més baixes d’entre totes les repúbliques exsoviètiques, una de les millors infraestructures de transport, i pràcticament no tenia deute extern. Avui dia, el país segueix sent el 5è d’entre les 15 exrepúbliques de l’URSS amb un Índex de Desenvolupament Humà més elevat, només pel darrere dels països bàltics i de la Federació Russa.
Així, tot i la limitació de drets i llibertats, i la repressió política contra els llavors minoritaris moviments d’oposició, el “contracte social” no escrit entre el govern i una part important del país funcionava gràcies a aquesta relativa prosperitat, especialment en comparació amb molts dels països de l’entorn. D’aquesta manera, Lukaixenko va encadenar cinc mandats consecutius, i tot i les sospites de frau, el cert és que va gaudir d’un ampli suport a les àrees rurals i entre els treballadors de les corporacions públiques.
Des d’un punt de vista de la llengua i la identitat nacional, en arribar al poder Lukaixenko va retornar als símbols bielorussos de l’època soviètica, en detriment de la bandera nacionalista blanca-vermella-blanca, creada originàriament com a símbol de l’efímera República Popular de Bielorússia (1918-1919), i de l’escut de Pahonia, que connecta el país amb l’herència del Ducat de Lituània. De la mateixa manera, va portar a terme una resovietització de molts aspectes de la vida diària, i va reintroduir organitzacions patriòtiques inspirades en les que existien durant l’època soviètica, com ara associacions juvenils basades en el Komsomol. De la mateixa manera, va multiplicar el culte al sacrifici del poble soviètic de Bielorússia durant la segona guerra mundial (coneguda allà com a Gran Guerra Patriòtica). Bielorússia va ser una de les antigues repúbliques soviètiques que més durament va patir els efectes del nazisme i de la guerra, amb més de dos milions de morts, el que suposava més d’un terç de la seva població de l’època, creant una memòria històrica que Lukaixenko va saber explotar políticament.
Tots aquests elements de caire “neo soviètic” van ser utilitzats per Lukaixenko per a bastir la legitimitat del sistema, en tant que la Bielorússia independent esdevenia de facto una continuació a escala reduïda de l’URSS, mantenint molts dels seus elements econòmics, institucionals, simbòlics i d’organització social, amb un paradigma d’estabilitat propi no molt allunyat del que va haver-hi durant els anys de Leonid Brezhnev. Mentrestant, també es van desfer els esforços de principis dels 90 per a recuperar la llengua bielorussa, i en la reforma constitucional de 1995 es va incorporar el rus com a llengua cooficial. Aquesta re russificació va provocar la pràctica desaparició del bielorús de la vida pública, i si el 1994 un 49,6% de ciutadans consideraven el rus com a la seva primera llengua, el 2016 aquesta xifra havia ascendit fins al 71%.
Des d’un punt de vista geopolític, Lukaixenko va involucrar activament el país en tots els organismes i iniciatives internacionals impulsades per Moscou en el pla econòmic i militar, inclús impulsant a finals de 1999 l’Estat de la Unió, una entitat supranacional per a la integració en diversos àmbits econòmics i institucionals entre Rússia i Bielorússia.
La fi del ‘contracte social’ bielorús
Són diversos els factors estructurals i conjunturals que el declivi d’aquest model, fins a arribar a la crisi actual. En primer i més important és de caire econòmic i geopolític. Un dels “secrets” del miracle econòmic bielorús és el subsidi indirecte del qual s’ha beneficiat el país per part de Rússia. Així, des dels anys 90 Moscou ha venut petroli a Minsk a preu domèstic rus, un petroli que es refina en territori bielorús per a la seva venda a occident a preus internacionals. Un negoci rodó per a l’economia bielorussa, en tant que suposava uns ingressos addicionals de fins al 10% del PIB, que servien per a “dopar” un sector productiu públic poc competitiu en diversos sectors i atorgar a l’Estat de recursos per a despesa pública en inversió i subsidis. L’acord doncs era de “petroli a canvi d’amistat”, i amb aquest sistema el Kremlin s’assegurava mantenir Bielorússia sota la seva òrbita.
Aquesta fórmula començà a mostrar símptomes d’esgotament el 2010, amb la introducció per part de Rússia d’impostos a l’exportació de petroli, provocant que els que tants necessaris marges de benefici que rebia Bielorússia s’anessin reduint. Coincidint amb una crisi econòmica de la qual Bielorússia no s’ha acabat de recuperar, les bases del sistema comencen a erosionar-se progressivament, amb una caiguda dels salaris reals que ha reduït el poder adquisitiu i el nivell de vida de capes molt important de la societat, i que ha provocat un creixement en el nombre d’emigrants que marxen del país per motius econòmics, especialment cap a Rússia i països de la UE.
Nexta, el canal de Telegram des d’on s’organitzen les mobilitzacions, ja suma 2 milions de persones, la majoria bielorusses
En aquest context, el 2014 Lukaixenko va intentar renovar el “contracte social” aprofitant el fantasma del conflicte a Ucraïna. Així, va presentar-se com a garantia de seguretat i estabilitat pel país, un factor que li va permetre guanyar temps i les eleccions de 2015, però a partir de 2016 el seu nivell de suport va tornar a caure a sota del 30%, segons l’Institut Independent d’Estudis Socioeconòmics i Polítics de Bielorússia.
En aquest sentit, el 2019 el Kremlin va començar a amagar amb recuperar els nivells de suport financer anteriors, però sota la condició que Bielorússia i Rússia quedessin progressivament integrades en un sol Estat, avançant en el procés d’unificació, un fet que implicaria per a Bielorússia perdre la seva sobirania. Lukaixenko es va negar, i des de llavors Rússia ha augmentat la seva pressió reduint al mínim les exportacions de petroli cap al seu veí occidental, empitjorant encara més les relacions entre ambdós mandataris, provocades pel fet que Putin mai ha vist amb bons ulls que Lukashenko no li faci el joc a Rússia en diverses qüestions importants de política internacional.
En segon lloc, després de 26 anys la societat bielorussa ha canviat, també en la seva forma de relacionar-se i de comunicar-se, especialment els sectors més joves. La comunicació pública del govern segueix estancada en el model soviètic, amb el que li costa connectar i arribar a sectors cada cop més grans de la societat, especialment a les ciutats. En paral·lel, durant els darrers anys el govern ha perdut el monopoli informatiu i dels mitjans de comunicació. Un 80% dels bielorussos tenen accés a internet, amb el que avui en dia és fàcil informar-se. També, la irrupció de Youtube i de Telegram com a canals d’informació han jugat un paper important. Sense anar més lluny, el principal canal a través del qual s’organitzen les mobilitzacions, Nexta, ha passat de 200.000 a més de 2 milions de seguidors des de les eleccions del 9 d’agost, dos terços dels quals són bielorussos.
El govern ha perdut el monopoli informatiu i dels mitjans de comunicació; un 80% de la població té accés a internet
Per últim, la gestió de la COVID-19 ha estat un factor desencadenant. Des del primer moment les autoritats van fer una gestió negacionista de la pandèmia, amb una mínima mobilització de recursos. El president Lukaixenko va fer mofa de la qüestió, fins al punt de titllar-la de “psicosi” i afirmar que beure vodka i anar a la sauna eren el millor remei contra el virus. També s’han amagat les xifres reals de contagis i morts. Molta gent afectada directa o indirectament s’ha sentit desprotegida, i s’han organitzat respostes de base, posant en dubte la legitimitat d’un sistema que no mostra la voluntat de protegir els seus ciutadans davant d’una crisi sanitària d’aquesta magnitud.
En aquest context, Lukaixenko va convocar eleccions presidencials el 9 d’agost, pensant erròniament que les dates afavoririen la desmobilització de l’oposició, i eliminant de la cursa electoral els tres principals candidats opositors: el bloger Sergei Tikhanovsky (empresonat), el banquer Víktor Babariko (empresonat), i l’exdiplomàtic Valery Tsepkalo (exiliat). En un nou error de càlcul, Lukaixenko va permetre concórrer a les eleccions Svetlana Tikhanovskaya, professora d’anglès i dona de Tikhanovsky, que va esdevenir la cara visible d’una candidatura agrupada de tota l’oposició a Lukashenko.
Tot i els molts i massius actes de campanya, i la gran mobilització electoral, els resultats electorals oficials van donar un 10,12% a Tikhanovskaya, mentre que Lukaixenko es va emportar el 80,1% dels vots. El suposat frau electoral –amb moltes evidències d’acord ambls resultats reals publicats pels molts dels centres de votació– va provocar que l’oposició no reconegués els resultats, i va desencadenar una onada de protestes que demanaven una repetició electoral, l’alliberament dels presoners polítics, i que els responsables de la repressió fossin jutjats.
Una mobilització de base democratista que amb el pas dels dies ha anat evolucionant cap a una fase nacionalista, amb un “despertar nacional” com el que Bielorússia no va tenir a finals dels vuitanta a diferència d’altres exrepúbliques soviètiques, amb una reivindicació creixent basada en símbols com ara la bandera blanca i vermella, l’escut de Pahonia, o la llengua bielorussa, convertits també en símbols del que molts anomenen la “nova Bielorússia”, i d’impugnació de Lukaixenko i del sistema actual.
Però Bielorússia no és Ucraïna: no hi ha una divisió politico-ètnica interna, ni un sector de l’oligarquia interna que recolzi i impulsi les protestes, ni tampoc elements d’extrema dreta organitzant-se utilitzant símbols que van ser utilitzats per organitzacions causants de matances contra jueus i polonesos durant la segona guerra mundial.
A diferència del Maidan –on l’origen de les protestes va ser la negativa del llavors expresident Víctor Ianukovitx a signar un Acord d’Associació amb la Unió Europea– la motivació tampoc és geopolítica, sinó que és interna: molts bielorussos estan insatisfets amb el rumb del país i volen canvis, com expressa la cançó del mític cantant Víctor Tsoi Peremen (“Canvis”) que s’ha tornat a popularitzar aquestes setmanes entre els manifestants, després de ser un dels principals hits de la Perestroika. Una indignació popular que s’ha estès inclús en una part d’un dels sectors que històricament més havia recolzat Lukaixenko, com són els treballadors dels grans conglomerats empresarials públics.
Les qüestions geopolítiques no formen part doncs de les demandes o eslògans dels carrers. Aquest és un factor divisor en tant que hi ha manifestants partidaris de mantenir els lligams amb Rússia i d’altres que defensen un apropament a la UE. Tot i així, i tot i no existir una motivació geopolítica, és cert que el que passa al país té implicacions geopolítiques.
Les ingerències internacionals
La intervenció de la UE davant d’aquests fets i de la repressió que han generat les protestes respon a un patró similar a l’aplicat a Veneçuela, justificada per una suposada preocupació pels drets humans: no reconeixement del president i del govern sorgit de les eleccions, sancions contra alts càrrecs, i suport econòmic “humanitari”. En aquest cas, són sobretot països com Polònia i els països Bàltics els que estan pressionant perquè la UE mantingui una posició dura contra Lukaixenko. Les ambicions poloneses i lituanes passen per a forçar un canvi de règim que apropi Bielorússia a occident, i permeti incorporar-la al “Triangle de Liublin”, un espai de cooperació que recreï el territori del que va ser la Confederació de les dues Nacions (sXVI – sXVIII), en tant que bloc geopolític sub regional a través del qual Varsòvia i Vilnius projectin la seva influència cap a Ucraïna i Bielorússia, facilitant l’entrada de les seves empreses en els respectius mercats interns.
La intervenció de la UE respon a un patró similar a l’aplicat a Veneçuela, sota una suposada preocupació pels drets humans
Per la banda russa, la debilitat amb què Lukaixenko afrontava aquestes eleccions havia estat interpretada com una oportunitat per a reforçar la seva pressió per a que aquest cedís en les aspiracions de Moscou d’una major integració econòmica i política entre ambdós països. Possiblement però no entrava en els càlculs russos un moviment de protesta d’aquesta magnitud, desbordant totes les previsions, i fent entrar el sistema en una crisi que posa en qüestió la seva pròpia supervivència, i de retruc, la garantia dels interessos de Rússia al país i la posició geoestratègica d’aquest com un aliat de Moscou.
En aquest context, i com a resposta a les creixents pressions de la UE, Rússia hauria garantit assistència militar al govern bielorús en cas que aquest la sol·licites si la situació interna arriba a descontrolar-se. Tot i així, és poc probable arribar a veure un desplegament militar rus al país, o inclús d’unitats encobertes, com va passar a Crimea, en tant que això generaria una resposta de rebuig entre gran part de la societat bielorussa, i posaria el moviment opositor en safata pels interessos occidentals
En aquest sentit, amb aquesta suposada predisposició a intervenir Putin busca reforçar el missatge que Bielorússia està dins l’esfera d’influència de Moscou, i que cap solució al conflicte actual podrà negociar-se ni implementar-se sense Rússia, que és qui haurà de tenir l’última paraula.
En contrast, i a diferència del que va passar amb Ucraïna, els Estats Units estan tenint en aquesta ocasió un perfil relativament més baix que el que van tenir amb la crisi d’Ucraïna, tot i les declaracions de Mike Pompeo i el suport històric que han brindat als moviments opositors bielorussos. Això es pot deure al poc interès de Trump en obrir un nou focus de tensió amb Rússia, i al fet de trobar-se el país en plena precampanya electoral per a les eleccions presidencials de la tardor.
Putin envia el missatge que Bielorússia està dins l’esfera d’influència de Moscou i que no hi haurà cap solució sense Rússia
El paper de la UE provoca que les protestes puguin ser i estiguin sent ja instrumentalitzades d’acord amb uns interessos externs que poc o res tenen a veure amb el legítim sentiment popular que les ha originat. De la mateixa manera, la instrumentalització pot donar-se també des de dins, i és que hi ha punts del programa electoral opositor que són poc públics però que poc tenen a veure amb la millora dels estàndards democràtics del país. Alguns d’aquests són el trencament de lligams amb Rússia –incloent el trencament amb l’Església ortodoxa russa del Patriarcat de Moscou– i la plena integració del país a l’esfera occidental (incloent-hi una sol·licitud d’adhesió a la UE i l’OTAN), privatitzacions massives de l’economia, i descomunització i dessovietització integral de Bielorússia. Unes receptes que recorden, aquest cop sí, a les que s’estan aplicant a Ucraïna.
Tot plegat, deixa un escenari que cada cop s’assembla més a un joc de suma zero, amb una polarització creixent a nivell intern i extern. De moment, Lukaixenko ha aconseguit tancar files i mantenir el suport de les forces armades i dels cossos policials, un factor fonamental almenys a curt i mitjà termini. Així, mentre conservi aquest suport, i per molt que la UE incrementi la pressió i les mobilitzacions es mantinguin, és difícil preveure un escenari de caiguda de Lukashenko durant les setmanes vinents o mesos. De la mateixa manera, és poc probable que pugui mantenir durant molts de temps aquest equilibri precari, amb un estira i arronsa permanent entre carrer i Estat.
El que sembla evident és que el temps de Lukaixenko com a màxima autoritat del país es va esgotant, i amb ell segurament el model que va mantenir Bielorússia com una excepció, i com un país “congelat” en el temps durant tres dècades. A on existien moltes limitacions a nivell de drets democràtics, però on els drets socials i econòmics estaven garantits. Un país que ha estat un dels més sobirans de tot l’espai exsoviètic, i a on fins ara havia estat possible recrear com hauria pogut ser l’URSS anys després de la seva caiguda si aquesta no hagués desaparegut.
