Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Luz Marina Hache, exiliada i fundadora del Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat

"A Colòmbia ja no es parla de desaparegudes, sinó de persones no ubicades"

/ Júlia Molins

Fa 34 anys que busca el seu company, Eduardo Loffsner, víctima de desaparició forçada. Sindicalista de base, dona i mare de classe treballadora, a la vida ha fet de tot, des de treballar al banc cafeter colombià fins a fer de responsable en drets humans de la fiscalia de la nació. Però el que més ha fet és militar a organitzacions socials en cerca de pau i justícia social en un país on, tot i la firma dels acords de pau entre la guerrilla de les FARC i l’Estat fa gairebé cinc anys, s’acumulen més de seixanta anys de guerra. L’any 2005 va fundar el Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE) i des d’aleshores, periòdicament, rep amenaces que li auguren el mateix destí que al seu company. Es va exiliar per primera vegada a l’Estat francès. Ara, després de rebre les enèsimes amenaces de mort a inicis d’any, es troba a Barcelona acollida durant sis mesos sota un programa de protecció. La trobareu pels carrers de Barcelona a cada marxa i acte reivindicatiu en suport al “Paro Nacional” a Colòmbia.


En quin moment de la teva vida vas haver de començar a lluitar?

Vaig començar la meva militància en la lluita per la vida quan tenia quinze anys. Un company del Moviment Obrer Independent i Revolucionari em va regalar el Llibre roig de les cinc tesis filosòfiques de Mao Tse-tung. El vaig portar a casa i el meu pare, quan el va veure, em va donar una pallissa impressionant. Li vaig dir que ell podia ser el meu pare, però no el meu amo, i l’endemà me’n vaig anar de casa.


Així comença el teu recorregut com a sindicalista. Per què has acabat lluitant també com a víctima de desaparició forçada?

A la vaga nacional de 1977 vaig conèixer Eduardo Loffsner. Ell era del sindicat de treballadors de la Universitat Pedagògica. Més endavant, col·laborant amb el Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics, me’l vaig trobar pres a La Modelo de Bogotà, acusat de pertànyer al “Moviment 19 d’abril” (M-19). Allí vam construir una amistat molt sòlida políticament i vam acabar sent companys, ell és el pare del meu últim fill. En aquella època també col·laborava amb les companyes de l’Associació de Familiars de Detinguts i Desapareguts (ASFADDES), la primera organització d’aquest tipus a Colòmbia.


Col·laboraves amb víctimes de desaparició forçada quan et vas convertir en una d’elles?

Exactament. L’Eduardo va sortir de presó el 1983 amb una amnistia que el president Belisario Betancur va donar a l’M-19. Ell era un intel·lectual, llegia Lenin, Kautsky, Gramsci… i escrivia molt. Va passar el temps, compartíem molt, ell amb la seva militància política i jo amb la meva, fins al novembre de 1986. Jo era de viatge a Santa Marta, ell em va trucar un dia preocupat perquè un company seu estava desaparegut des de feia vuit dies. Li vaig dir que si volia, jo podia tornar l’endemà i ell em va dir que no, que em trucaria al cap de dos dies. Encara estic esperant aquella trucada, mai la va fer.


Què vas fer?

Vaig tornar a Bogotà, vaig anar a la comissaria 100 de la policia i l’agent que em va atendre em va dir: “Vostè, aquí angoixada i el seu marit deu estar amb una altra”. Això em va fer molta ràbia. Vaig fer la denúncia de pròpia mà i fins al dia d’avui no tinc cap resposta. Res. El vaig buscar durant molt de temps per tot el país, fins que un dia la meva mare em va dir: “Jo no soc la mare dels teus fills per cuidar-los, tu veuràs què fas amb ells”, i vaig haver d’assumir la criança dels meus fills. L’any 2000 vaig començar a reivindicar la desaparició d’Eduardo, i el 2005 vam fundar el MOVICE.


Com et desapareixen, qui et desapareix i per què?

“La desaparició té conseqüències inimaginables: busca generar el terror en la gent, busca el silenci”

La persona desapareguda forçadament, prèviament ha estat detinguda, i molt possiblement torturada per qüestions polítiques. D’acord amb les nostres investigacions, les desaparicions les van perpetrar normalment militars. Però als setanta sorgeix el paramilitarisme, fa el treball brut dels militars, i no deixa cap rastre de les víctimes. La desaparició comporta unes conseqüències inimaginables: busca generar el terror en la gent, busca el silenci.


En el marc de l’actual “Paro Nacional” ja hi ha almenys 327 desaparegudes, on creus que són?

Moltes han estat portades a centres clandestins de detenció o centres oficials i mai se n’ha donat informe, han estat torturades i en diversos casos s’han trobat mortes. Però ara, per ordre del govern, a Colòmbia ja no es parla de desaparegudes sinó de “persones no ubicades”. Què passarà? No ho sé. Només desitjo que l’esperança no sigui assassinada, perquè l’esperança d’un país diferent fa que la gent segueixi lluitant.

Article publicat al número 526 publicación número 526 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU