@cuellilargo – “Hoy no olvidamos a las estudiantes que empezaron todo colándose en el metro. A la primera línea poniendo el cuerpo cada día. A la lucha mapuche en territorios militarizados. A todxs quienes la policía sabló los ojos. Hoy vence el pueblo chileno. Todo fuerza, coraje y dignidad”
De vegades penso que m’agradaria canviar de registre i ser una columnista lleugera i divertida. No parlar sempre de coses tan serioses. Però serà en una altra vida perquè no em surt. Deu ser la síndrome de la impostora, però tenir una finestra d’opinió em sembla tremenda responsabilitat. Ara que sonen tambors de guerra a Ucraïna (oju cuidao que hi haurà cimera de l’OTAN al juny, però els farem una contracimera), em sento més culpable encara del poc espai i atenció que dedico a estirar el món cap aquí. De ser còmplice de tancament mental, que no és sinó una altra versió del colonialisme. I com que el nou president de Xile ha presentat el seu gabinet, doncs xim-pum. Parlem-ne. Perquè s’han convertit en referent i xut d’energia per a tota l’esquerra mundial. I perquè sí. Que el nostre meliquisme és mooooolt avorrit.
Més enllà del triomf (important) de Gabriel Boric, hi ha un altre assumpte rellevant al qual no estem parant prou atenció: el seu procés constituent inèdit, resultat directe de les revoltes i la mobilització popular de 2019, que acabarà amb la redacció d’una nova constitució, aquest mateix any. Si la normalitat era el problema, 9.129 detinguts després (amb 194 casos de violència sexual durant la detenció) i 3.649 ferits després (2.063 per armes de foc i 405 amb lesions oculars), la normalitat es va acabar, i el resultat del plebiscit per canviar la constitució de Pinochet va ser incontestable: el 80% dels xilens i xilenes van votar a favor de canviar-la, i que el govern no intervingués per res. Impugnació majoritària al sistema. Se pudo i el somni d’una refundació democràtica des de la base està en marxa. Serà la primera constitució feta sense el govern i per una convenció totalment paritària, amb un 64% de persones independents dels partits i amb 17 representants dels pobles originaris. Allende no va poder concretar com s’obririen “las grandes alamedas“, però no hi ha tants exemples de processos constitucionals oberts des del carrer, i tan obertament i transversalment participatius.
No hi ha tants exemples de processos constitucionals oberts des del carrer, i tan obertament i transversalment participatius
Bestialment bonica i simbòlica va ser l’elecció d’Elisa Loncón, maputxe, feminista i experta en educació multicultural, com a primera presidenta de la Convenció Constitucional. Bestial perquè els maputxes no han estat mai reconeguts en cap de les constitucions xilenes. El seu discurs d’obertura es va fer viral: “Aquest és un somni dels nostres avantpassats. És possible refundar aquest Xile, establir una nova relació entre el poble maputxe i totes les nacions que conformen aquest país. Avui es funda un nou Xile plural, plurilingüe, amb totes les cultures, amb tots els pobles, amb les dones i amb els territoris, aquest és el nostre somni per escriure una nova constitució”. Bonic i significatiu com a final d’una història de retrobament en un país que ha estat històricament en guerra amb el poble maputxe, però on la bandera maputxe es va convertir en símbol de les revoltes, i les seves reivindicacions s’han incorporat a les col·lectives completant i donant coherència al discurs anticolonial, antipatriarcal i anticapitalista.
Elisa Loncón va estar a Barcelona la setmana passada i va ser una agradable sorpresa veure com el president Aragonès, l’alcaldessa Ada Colau o en Grasset la saludaven en mapudungun, la llengua maputxe, en senyal de respecte: “m’enduré aquests vídeos a les meves comunitats i els presentaré a les criatures perquè s’adonin de com és d’important la seva llengua”. Menys agradable va ser comprovar els tics colonials dels nostres mitjans que repetien els seus títols acadèmics, i que el Financial Times o el Time la tenien a la seva llista de dones més influents del món. Es veu que costa justificar tanta atenció a una dona indígena o que entri a Palau. Nota lleugera al marge: llàstima que Patrycia Centeno-@PoliticayModa no parés atenció al seu outfit perquè era pura bellesa.
Un bon acord constitucional és fonamental, però que per si sol no canviarà el país, Elisa Loncón va recordar que la feina dura és despatriarcalitzar i descolonitzar totes les institucions
La comunitat xilena a Barcelona va organitzar-li una trobada a Cotxeres de Sants i va ser bonic veure com d’orgulloses i emocionats estàvem de poder rebre-la. Amb profund respecte i admiració, li van presentar tot el treball fet des que es van autoconvocar el 2019, ja que, com a migrants, tenen demandes específiques que volen veure recollides en aquesta constitució somiada. Loncón, enorme en el seu cos petit, va reivindicar el Xile petit que s’ha convertit en un autèntic exèrcit de salvació nacional: els pobles originaris, els joves, els pensionistes, les feministes. Ben conscient que un bon acord constitucional és fonamental, però que per si sol no canviarà el país, va recordar que la feina dura és despatriarcalitzar i descolonitzar totes les institucions, des del sistema educatiu al tribunal constitucional.
No cal dir que la victòria de Boric i el procés constituent han posat molt nerviosos als inversors i Espanya és el segon inversor en el país, després dels EUA. Les “nostres” empreses li deuen molt a Pinochet i la seva constitució neocon. Aquí sabem que llistar drets en una constitució no és garantia de garantir-los, però a Xile el que es va consagrar va ser la seva mercantilització, i per aquesta via es va convertir en paradís de les privatitzacions i en país clau per a l’exitosa internacionalització de les “nostres” multinacionals. Van arribar totes. Ferrovial, Repsol (per cert, #RepsolHazteCargo del teu desastre ambiental al Perú), Caixabank, Santander, Mapfre. La recolonització heavy la de Telefónica–Endesa–Aigües de Barcelona que, com la Santa Maria, la Pinta i La Niña dels anys 90, es van apropiar de sectors estratègics. A Endesa els maputxes no li perdonen el desplaçament i la repressió que van provocar les seves centrals hidroelèctriques. I quant a l’aigua, és ara una batalla a mort perquè Xile és el país amb el major nivell de privatització del món gràcies als articles de la constitució que ho permetien expressament. Quaranta-dos anys després, un dels acords socials més transversals és precisament revertir-ho, també constitucionalment.
Sabem que llistar drets en una constitució no és garantia de garantir-los, però a Xile el que es va consagrar va ser la seva mercantilització, i es va convertir en paradís de les privatitzacions
A Elisa Loncón li preguntaven quin model de constitució copiarien i ella repetia que cap ni un. Que hi havia “harto estudio y creatividad” i seria un model propi i diferent. Enveja absoluta. La nostra no podem tocar-la i allà la refan del tot. Xile és avui un país embarcat en un procés radical de transformació a cop de constitució. Fa por, però, pensar que la ultradreta i la seva memòria salvatge i brutal van competir fort a les eleccions. A casa nostra, un tertulià del Grasset deia que els xilens que ell coneixia als barris benestants de Santiago no acceptarien tants canvis, tan fàcilment. Segur. L’elit xilena té molts amics arreu, però el poble maputxe i el poble xilè també. La dictadura de Pinochet ha perdurat fins avui a través de la seva constitució i només s’acabarà de debò el dia que se n’aprovi la nova. La primera d’un nou temps. La gran alameda per a tothom. Hi tenim molt a veure i tot a aprendre’n. Vamos Chile. Com va dir la doctora Loncón, en acabar el seu discurs de juliol passat, amb tota la saviesa dels que resisteixen per segles: ¡Marichiweu! ¡Marichiweu! ¡Marichiweu! Deu vegades vencerem, deu vegades vencerem, deu vegades vencerem.
