Mikel Herrán és l’arqueòleg de cabells llargs, ombra d’ulls i copa de vi que es va ficar a la gola del llop. És doctorand i especialista en al-Àndalus i el seu canal de YouTube, Putomikel, acumula 146.000 subscriptores. Alguns dels seus vídeos tenen centenars de milers de visualitzacions, unes xifres que són el resultat de l’equació d’un contingut de divulgació històrica accessible a tots els públics que no deixa de banda el rigor i la profunditat d’anàlisi. Amb una hàbil combinació de mirada crítica i humor pessimista, ha trobat la manera d’habitar un medi que esperona els continguts d’ultradreta per parlar d’arqueologia LGBTIQ+, de nacionalisme i de tantes altres perspectives que diuen molt de com ens relacionem amb el nostre passat i, per tant, del que som com a societat.
En algunes entrevistes havies comentat que una de les teves motivacions quan vas començar a gravar vídeos va ser la frustració de veure que el món acadèmic no es connectava amb el públic general. Creus que són reconciliables, aquests dos mons?
“Les estructures i les formes en què està organitzada la feina acadèmica, sovint no han permès que les investigacions arribin a més gent més enllà dels mateixos especialistes de sempre”
Els experts han tingut poc temps, poques energies, pocs recursos i, segurament, també poc interès a dur els coneixements a uns canals més assequibles. Però un cop t’adones que no tothom entén el que dius, canviar el registre ha de ser assequible per a tothom. Jo puc explicar el mateix sense haver de simplificar la profunditat del debat, prenent-me el meu temps perquè s’entengui en què consisteix. Crec que no, que en absolut són irreconciliables. Les estructures i les formes en què està organitzada la feina acadèmica, sovint no han permès que la gent que està fent les investigacions més punteres pugui dedicar temps a què això arribi a més gent més enllà dels mateixos especialistes de sempre.
Sovint s’ha dit que els organismes de poder han utilitzat la història per a legitimar discursos polítics i, finalment, reproduir un determinat ordre de les coses. Creus que la història pot ajudar a trencar l’statu quo?
Sens dubte. Crec que hi ha tot un moviment dins i fora de l’acadèmia en favor d’unes interpretacions que intenten qüestionar les bases del sistema. Hi ha una història decolonial, una de queer, una història social, des de baix… A Espanya no s’explica la història de la Xina, ni a la Xina la d’Espanya, perquè la història serveix per a enaltir aquest ordre i statu quo, perquè es parla de la història des del poder, dels reis, les guerres, els tractats… Des de la història queer o descolonial, hi ha cada cop més gent qüestionant aquestes històries tradicionals en fòrums de debat públic i en espais més allunyats de les aules universitàries o de conferències especialitzades. Al cap i a la fi, l’ésser humà busca crear identitats, així com un significat de si mateix a través d’una mirada inevitable al passat, que pot ser un passat personal o col·lectiu. És inevitable que aquesta societat més diversa i amb més accés a tota mena de recursos s’interessi per qüestionar aquests discursos de poder històricament assentats.
Què creus que hi ha darrere del fet que et diguin hispanòfob als comentaris dels teus vídeos?
“Quan s’ataca als sentiments identitaris d’un col·lectiu unívoc, assentat en el temps i amb una justificació històrica, és normal que la gent se senti atacada quasi personalment”
Hi ha diverses coses. Primer, prejudicis: com que el meu nom és Mikel i em presento maquillat, no només soc basc, sinó que soc un maricón basc. I jo dic ‘és clar que sí’. Soc de Saragossa de tota la vida, però la meva família és basca. Després està el fet que jo, als vídeos, m’he centrat molt en el nacionalisme espanyol. Sovint, a les notícies es parla d’allò identitari com a LGTBI, però també el que és nacional ho és, d’identitari. Quan s’ataca als sentiments identitaris d’un col·lectiu unívoc, assentat en el temps i amb una justificació històrica, diguem-li nació X. Llavors, és normal que la gent se senti atacada quasi personalment. Si, a més a més, ho fa algú que desafia moltes de les seves preconcepcions quant a normativitat de gènere o del llenguatge, òbviament el sentiment és més profund i s’està més disposat a rebutjar aquest missatge.
En alguns dels teus vídeos més vistos parles d’interpretacions i episodis de la història espanyola que estan fortament ideologitzats: la colonització d’Amèrica, al-Àndalus, la inquisició… Per què creus que el nacionalisme espanyol és tan reactiu a les crítiques?
És allò que diu García Cárcel que, després de tot, tota nació té mala publicitat. En el cas del nacionalisme espanyol, l’eina que s’ha utilitzat per contraatacar aquesta mala publicitat és el victimisme. A Espanya no només es nega que es pugui criticar el passat sinó que, a més a més, es demana que s’enalteixi sota la justificació que hem estat històricament vilipendiats. S’ha donat forma a un discurs en què la llegenda negra [corrent històric que fa referència a la difusió d’idees antiespanyoles utilitzada pels seus rivals europeus a partir del segle XII] ha estat tan estesa, tan generalitzada, que ens l’hem creguda, l’hem interioritzada. Ja no és que tinguis una visió crítica del passat, sinó que si el critiques és que t’has cregut la llegenda negra, t’han menjat el coco. Que la nova peli de Disney posa un conqueridor com a dolent? Llegenda negra. Si algú fa una peli de Gladiator on l’emperador Cómodo és cruel, no és llegenda negra antiromana.
Creus que es pot parlar de memòria històrica amb relació als vuit segles de presència musulmana a la Península?
La memòria és el vincle emocional amb el passat. Encara som hereus del règim polític que va expulsar el poder islàmic de la Península. No et sé dir si ho inclouria com a memòria històrica perquè aquest terme, a Espanya, està molt carregat de significat cap a un període i uns fenòmens concrets. Igualment, sí que considero que cal reclamar aquest passat andalusí. Crec que tenim menys problemes amb reclamar el passat iber o romà i en el cas del passat andalusí se’ns encalla una mica. Roma ens agrada perquè simbolitza occident, l’Islam no ens agrada tant perquè no simbolitza occident. Són històries que se seleccionen de manera totalment identitària.
Què és l’arqueologia queer?
“L’arqueologia queer busca deconstruir les categories de gay, lesbiana o bisexual per qüestionar-nos com ens situem en el present”
L’arqueologia queer busca la perspectiva que permet qüestionar l’estabilitat d’alguns constructes que tenim socialment. Intenta col·lapsar aquestes categories que considerem estables com pot ser el sexe, el gènere, la família… Si bé és cert que molta gent sent ‘història queer’ i pensa que vol dir buscar persones del passat i dir ‘aquest era gai/lesbiana/bisexual/intersexual…’, realment, no va tant de buscar els maricons del passat, més aviat al contrari: el que busca és deconstruir aquestes categories per qüestionar-nos com ens situem al present. Per exemple, a l’enterrament dels dos individus de Mòdena que van aparèixer agafats de la mà i que després es va descobrir que tenien cromosomes XI. L’arqueologia queer no busca assenyalar aquest enterrament i dir ‘eren dos homes i eren amants i gais’, sinó que busca dir ‘perquè quan els arqueòlegs els van trobar agafats de la mà van assumir que tenien una relació amorosa?’,’perquè aleshores van assumir, òbviament, que era una relació entre un home i una dona?’, ‘perquè assumim que, per estar enterrats amb més soldats, eren homes?’, ‘perquè assumim que, en ser XI el seu sexe cromosòmic, almenys, han de ser dos homes i han de ser llegits com a homes?’. Perquè assumim, perquè assumim, perquè assumim.
En arqueologia queer, així com en arqueologia descolonial o de gènere, experimentar l’opressió és l’únic que et legitima a parlar d’un tema?
És perillós caure en aquest discurs en parlar d’història i de societats del passat perquè estàs essencialitzant aquesta categoria. Estàs concebent que, com a dona, podries parlar de la història de les dones d’al-Àndalus perquè tens alguna cosa en comú amb elles, una essència, que és que ets una dona. És veritat que l’opressió patriarcal existia en aquesta societat del passat, però projectar que el gènere sempre s’ha llegit d’una forma concreta no et permetrà centrar-te en les diferències: que diferencia l’opressió de gènere aquí versus fa mil anys a Córdoba? Si ens n’anem al segle XIII a Mali, per dir alguna cosa, les persones no es veien com a negres, es veien com a part d’una ètnia en concret, però la concepció de raça, la racialització i la creació del subjecte negre com a ‘altre’ no existia al segle XIII. Estic parlant d’experiència, perquè la legitimitat d’aproximar-se a un passat que no és el teu ja és un altre tema. Aleshores, per què una dona afroamericana del segle XXI ha de saber aproximar-se millor a l’experiència d’una dona de Mali del segle XIII que una arqueòloga asiàtica o europea? Crec que l’experiència és valuosa i és necessari que les dones, òbviament, estudiïn l’arqueologia de gènere. Però una cosa és donar valor a aquestes experiències i una d’altra és donar-li l’exclusivitat. Si li dones l’exclusivitat a l’experiència, l’essencialitzes. I quan ho portem cap al passat, hi ha un perill enorme de projectar el nostre jo travessat per tots els eixos d’opressió a fa mil anys. El patriarcat és una estructura que no és unívoca, no és constant, no sempre s’ha manifestat de la mateixa manera. Si tu ho veus com una cosa totalitzant, com una cosa unívoca al llarg de la història, tampoc sabràs veure com desestructurar-la.
