Raquel Marques és una directora de cinema portuguesa caracteritzada per cercar la intimitat, el silenci i una proposta fílmica pròpia i alternativa. La seva última pel·lícula, Tiempos de Deseo (2020), tracta sobre el procés d’embaràs de la Bea, una dona lesbiana que decideix criar un nadó sense parella. A l’obra, Marques planteja els conflictes, canvis, dubtes i pors que acompanyen el procés de la maternitat. També, la importància de la comunitat i l’amistat en aquest procés. Al mateix temps, confronta la voluntat i desig de ser mare de la protagonista amb el seu particular no-desig. Tiempos de Deseo ja s’ha pogut visionar en diversos festivals de cinema catalans com L’Alternativa o La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Em reuneixo amb Raquel a una terrassa a la plaça de Salvador Seguí, davant de la Filmoteca de Catalunya del Raval. Ja amb la beguda a taula, comencem a parlar de la seva última pel·lícula i les pretensions artístiques que conté.
Quines motivacions hi havia darrere de ‘Tiempos de Deseo’?
Tiempos de Deseo sorgeix després de la meva anterior pel·lícula, Arreta, que vaig fer amb la Maria Zafra. Aquella pel·lícula parlava dels canvis en la vida, de la transformació del cos i, sobretot, posava en el centre la mort i el tema de la malaltia. Més concretament, el càncer. De la mateixa manera que Tiempos de Deseo, va ser una pel·lícula en què vaig filmar a una amiga. És a dir, va ser un procés d’acompanyar algú en les seves vivències i en la seva transformació vital. Tiempos de Deseo neix del mateix gest o de la mateixa inquietud: apropar-me a experiències vitals del meu voltant, amb gent amb la qual ja tinc un vincle emocional fort i íntim. D’altra banda, la pel·lícula també va sorgir després de reflexionar sobre la relació entre la vida i la mort. Perquè, al final, una no existeix sense l’altra. Així com amb Arreta vaig aproximar-me a un moment de final, amb Tiempos de Deseo vaig voler aproximar-me a un moment de començament, la maternitat. Tenia ganes de reflexionar conjuntament sobre aquest moment de la vida, sobre aquest esdeveniment i els canvis que ens provoca.
I què és aquest “no-desig” del qual parles a la pel·lícula?
“A la pel·lícula vaig decidir parlar de ‘no-desig’ pel fet que, en el context social en què visc, per a no voler ser mare encara has d’afirmar el ‘no’. Has de ser assertiva respecte al ‘no’”
En el meu entorn i en l’edat en la qual estic hi ha moltes dones, amigues i companyes al meu voltant que van començar a enfrontar-se a la decisió de la maternitat i el canvi vital que suposa. Per a mi, era una qüestió de confrontació. No de confrontació entesa com un desacord o una baralla, però sí com una diferència en el sentit en què jo no projecto la meva vida amb una criatura meva. A la pel·lícula vaig decidir anomenar-ho com a no-desig pel fet que, en el context social en què visc, per a no voler ser mare encara has d’afirmar el “no”. Has de ser assertiva respecte al “no”. Perquè la maternitat segueix sent un mandat de gènere molt vigent. Aleshores, a la pel·lícula vaig decidir formular com a no-desig aquest rebuig i aquest dir “Jo no” enfront d’una imposició d’un camí ja dibuixat. Però, tot i això, considero que el desig de no ser mare és també un desig. Qualsevol negació té una afirmació dins i és un desig ple de desitjos. De cures, de cuidar l’entorn, d’acompanyar les altres, d’acompanyar-se en la vida, de crear altres vincles amb criatures que no han de passar per una relació materna-filial…
Així doncs, ‘Tiempos de Deseo’ va més enllà de simplement aquesta confrontació entre desitjos. De què més parla l’obra?
La pel·lícula se centra en un moment de transformació vital. M’interessava representar aquest moment en què algú desitja, fa tot el possible per a realitzar aquest desig i, en conseqüència, es troba amb pors, amb un: “Ara, a què m’he d’enfrontar?”. Trobo que les transformacions, encara que siguin desitjades, venen sempre amb moltes pors. La por al desconegut, sobretot. Però, en aquest cas concret, trobo que hi ha encara més pors, ja que també hi ha tota una projecció de futur (com t’imagines la vida, com et vols veure, amb quins rols i identitats, etc.). A la maternitat hi trobem moltes de les pors que diria que més ens defineixen com a éssers humans: la por a la pèrdua, la por a la soledat, la por a sentir-se abandonada, a no tenir un entorn o una xarxa o comunitat que et doni suport i et faci la vida sostenible… Sobretot, quan estem parlant de construir tot això fora d’un model de família nuclear.
Quines diferències vas observar que existien entre la maternitat de la protagonista i una maternitat normativa?
Hi ha una idea i una estructura social pensada i dissenyada, amb una inèrcia concreta, que contempla les famílies com a famílies heterosexuals en què hi ha dues persones, una del gènere masculí i una del gènere femení, que són les que sostenen una criança. En aquest sentit, trobo que una dona que decideix ser mare sense parella es troba en una situació força diferent. Tot depèn del suport que tingui més enllà d’una hipotètica parella. És a dir, les amigues, les tietes, els avis i àvies… Totes les vides canvien amb el naixement d’una criatura que depèn totalment de tu per a sobreviure, però si tu ho decideixes sola, tots els teus temps i espais canviaran. Tots els temps i espais hauran d’integrar aquesta persona perquè no hi haurà ningú més que tingui el mateix rol que tu. Llavors, crec que si les pors de les quals parlava abans acostumen a ser-hi quan hi ha un canvi molt fort, doncs si et trobes a més amb una sensació de solitud, de: “Jo i la meva decisió”, crec que potser són més extremes. A nivell de representació fílmica, també trobo que permeten ser més representables.
Quines escenes trobes més atractives de la pel·lícula?
Sobretot els moments que trenquen alguns dels tabús associats a la maternitat. L’embaràs és un moment de desig, és un moment d’alegria, però també és un moment de pors, de dubtes, de patir, de dolor, d’acomiadar-se, de dol… També l’escena del part, òbviament. El moment del dolor extrem, de l’expulsió. El moment en què tota aquesta esfera i tot aquest “imaginar el futur” s’esquincen. Quan la vida diu: “Ja està”, i s’imposa: ara has de viure.
Els teus anteriors llargmetratges sempre havien sorgit de col·laboracions. Com vas decidir que ‘Tiempos de Deseo’ seria la primera obra firmada només per tu?
“En el fet que la pel·lícula no ha estat finançada per cap subvenció o ajuda, també hi havia un repte personal com a dona, com a realitzadora i cineasta: el fet de posar-me en qüestió, ja que, al final, també ha significat enfrontar-me a moltes pors meves”
Va haver-hi una part de decisió conscient i una altra part de decisió contextual. Tot i que és la primera pel·lícula en què només surto jo com a autora, segueix sent un procés col·lectiu que només ha estat possible pel suport de diferents persones que m’han facilitat la seva mirada, les seves visions del món, converses, acompanyament en el muntatge… Tanmateix, Tiempos de Deseo apareix en un moment en què jo tenia la inquietud de realitzar una pel·lícula a partir de la meva mirada i no del diàleg amb algú altre. Sobretot perquè he centrat molt la pel·lícula en la relació entre la Bea, la protagonista, i jo. En el nostre vincle a dos i què passa en aquesta relació entre dues persones en situacions diferents. Després, també hi ha una decisió de context. El fet que la pel·lícula no ha estat finançada per cap subvenció o ajuda, sinó que ha estat autofinançada. Aquí també hi havia un repte personal com a dona, com a realitzadora i cineasta. Un repte després de tantes experiències molt més col·lectives que aquesta: el fet de posar-me en qüestió, ja que al final també ha significat enfrontar-me a moltes pors meves.
S’ha tractat gaire la maternitat al cinema?
Trobo que la maternitat es tracta cada vegada més. Crec que en els últims anys hi ha hagut cada vegada més creacions que posen la maternitat en el centre o en les quals és un tema força poderós com per a incorporar-ho a les narratives cinematogràfiques. En els últims anys, sobretot, s’han publicat molts llibres sobre experiències de dones i les seves visions i experiències al voltant de ser mares i criadores, mares i treballadores… Però sí que sento que hi ha mirades que no es troben en aquestes obres, que hi ha experiències que no hi són, com a la majoria de les narratives. Penso que la maternitat segueix estant bastant confinada a l’espai privat i això també es veu a les pantalles, on només és un tema secundari o de més a més. Després és això: cada mirada és única i cada pel·lícula tracta una realitat des d’un objecte, un subjecte i una matèria molt concrets i específics.
Al teu film, per exemple, sembla que vulgui reivindicar molt el paper de l’amistat i el suport entre dones. No surt cap home en tot el metratge…
“Volia mostrar la complicitat i el suport mutu. La força de les dones quan no estem en situacions de competitivitat en la qual hem estat educades, sinó que ens mirem des del reconeixement i l’amor”
[Riu] És intencionat. La pel·lícula tracta de la relació entre dues dones que s’acompanyen i les seves diferències en aquests moments de transformació en la vida en què cadascuna està en una situació de voluntat diferent. Per mi, a la pel·lícula volia fer valdre la relació entre dones i el tema del suport mutu i què passa quan tenim camins diferents, quan hi ha escletxes, quan no sabem com actuar per a seguir juntes… Això era el que volia plasmar, un món de dones. Sobretot, volia mostrar això, que forma part de la meva vida i que volia que estigués a la pantalla, la complicitat i el suport mutu. La força de les dones quan no estem en situacions de competitivitat en la qual hem estat educades, sinó que ens mirem des del reconeixement i l’amor.
Ja des d’un inici tenies l’objectiu de visibilitzar maternitats dissidents o no normatives o simplement va ser una coincidència del teu entorn?
Des del començament que ho tenia clar. Tinc amigues de diferents colors, cossos, estimes i afectes, però sí que és cert que comparteixo molta vida i quotidianitat amb lesbianes. Per a mi, en aquest interès per parlar d’allò que m’és proper o d’allò que forma part d’un entorn que no és el normatiu, tenia tot el sentit del món que fos amb la gent amb la qual comparteixo aquestes inquietuds.
Al final, la matèria fílmica la tenies davant teu, no?
Totalment. I això ha fet que la pel·lícula sigui com és. Perquè al final hi ha intimitat abans de la pel·lícula i n’hi haurà després. El tema va residir més en com construeixes aquesta intimitat quan col·loques una càmera enmig, quan la relació estarà mediada i quan tot això després tindrà una projecció més enllà de la relació personal.
Al començament, la pel·lícula planteja la maternitat com un canvi d’etapa i identitat. El pas de ser filla a ser mare. Tanmateix, al final sembla que la conclusió resulta un pèl diferent…
“Al final, ser mare a la nostra societat significa això: és parar atenció, és cuidar, és acompanyar, és tenir en compte, és ser capaç de donar valor a l’altra vida més enllà de la teva”
Durant la concepció i la fabricació de la pel·lícula he compartit moltes converses, molts dubtes amb amigues i altres dones i també m’he acompanyat d’altres cineastes com Naomi Kawase i la seva obra, Tarachime. He llegit diferents autores; què han escrit, què han pensat, què han investigat sobre les maternitats… I Adrienne Richa ha estat una d’elles. Per a mi, el llibre Nacemos de mujer. La maternidad como experiencia e institución ha estat una obra clau per a algunes de les qüestions en què jo estava donant voltes. El que Rich parla és que realment allò que ens vincula a les dones, més enllà de les identitats de mares i filles, és aquest reconeixement, complicitat i amor. I que més enllà de ser mares o només filles, sempre ens acompanyem i ens cuidem. Al final, ser mare a la nostra societat significa això: és parar atenció, és cuidar, és acompanyar, és tenir en compte, és ser capaç de donar valor a l’altra vida més enllà de la teva. A l’última veu en off de la pel·lícula, la meva última veu, la cito directament. Vaig pensar que no sabria dir-ho millor que ella.
Al final, amb quina idea t’agradaria que es quedés la gent després del visionament de la pel·lícula?
A mi m’agradaria que la gent es quedés amb una sensació de possibilitats. La idea que a la vida podem triar moltes i diferents opcions, que podem fer les coses de moltes i diferents maneres i que no totes estan escrites o filmades prèviament. Que hi ha molt espai per a experimentar amb l’imaginari, per a realitzar desitjos més enllà de les normes i d’allò conegut. Crec que també m’agradaria que es quedessin amb la idea d’aquest amor entre dones, que les dones som capaces d’estimar-nos entre nosaltres i d’acompanyar-nos en la vida a partir de l’amistat i les diferències.
