Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Acabar amb l'escola de les 'manades'

Marisa Fernández Gálvez, membre de l'associació Dones Juristes, tracta la sentència recent del Tribunal Suprem sobre el cas 'La Manada' i les propostes de modificació del Codi Penal en el sentit que tots els atacs a la llibertat sexual siguin tipificats com agressions, unes modificacions que veu positives, però a l'hora recorda que les agressions sexuals formen part d'un context més ampli de violència patriarcal, del control físic i simbòlic sobre les dones i que mentre es mantingui el lloc assignat socialment a les dones, les violències masclistes continuaran sent una realitat quotidiana. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Andréa Lucio

Hem guanyat la batalla de la sentència del cas La Manada. El Tribunal Suprem ha afirmat el que semblava obvi, el que es deduïa dels fets provats de la sentència de Pamplona: cinc homes van violar en grup a una dona diverses vegades, van anul·lar la seva llibertat i van vulnerar el seu cos; va ser violació amb les agreujants de tracte degradant i vexatori i abús de superioritat. Es confirma, doncs, que amb la legislació vigent es podia condemnar per agressions sexuals i no per abusos; es confirma que el sotmetiment no és consentiment. El Suprem no ha establert cap nova doctrina, cita la seva pròpia jurisprudència, anteriors sentències del tribunal que han configurat el concepte d’intimidació, i quan al consentiment aporta la definició del Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i lluita contra la violència sobre la dona i la violència domèstica, l’anomenat Conveni d’Istanbul.

El debat sobre la modificació del Codi Penal està sobre la taula; des que es va conèixer la primera sentència de Navarra es treballa sobre dos eixos fonamentals per la reformulació dels delictes contra la llibertat sexual: fer del consentiment la clau d’aquests delictes i suprimir el delicte d’abús sexual, de manera que tots els atacs a la llibertat sexual siguin considerats agressions o violacions. A Dones Juristes hem encetat el debat, obert a totes les dones i als grups feministes.

Vull aportar algunes reflexions per al debat. Si bé és cert que una modificació legal pot reduir els marges d’interpretació i donar més seguretat jurídica, també és cert que el Codi Penal no modifica la mentalitat de les persones, i que els canvis legislatius no poden encobrir que amb les lleis vigents el tribunal de Pamplona podia haver dictat una sentència diferent.

Si bé és cert que una modificació legal pot reduir els marges d’interpretació i donar més seguretat jurídica, també és cert que el Codi Penal no modifica la mentalitat de les persones, i que els canvis legislatius no poden encobrir que amb les lleis vigents el tribunal de Pamplona podia haver dictat una sentència diferent

La reforma del Codi Penal no acabarà amb l’escola de Les Manades, el debat ha de ser més profund; la impunitat, la jactància, “la ostentación y el alardeo – en paraules del Suprem- , dels quals feia gala el Prenda (membre del grup violador) tenen un significat més intens, molt més sever: són l’ostentació d’una masculinitat depredadora. En l’última foto publicada abans d’ingressar a presó, el violador riu i es toca la bragueta, missatge que indica com es vanta de dominar, violentar i apropiar-se del cos de les dones, és un llenguatge masclista i vexatori per a la noia violada i per a totes les dones i que no es podria mantenir sense un substrat cultural que legitimi les violències contra les dones, sense la llei tàcita no escrita que dóna el poder als homes.

La repugnància de la foto contrasta amb alguns apartats de la sentència, una relació de fets torbadora que dóna una bona mostra del mal, de la banalitat del mal, de la cosificació i deshumanització a què van sotmetre la jove. Només cal un paràgraf: “agobiada, impresionada, sin capacidad de reacción, sintiendo en todo momento un intenso agobio y desasosiego que le produjo estupor, haciendo todo lo que los acusados le decían que hiciera, llegando los acusados a agredirla sexualmente hasta en 10 ocasiones en un período de tiempo de 1 minuto y 38 segundos…”

Violar una dona és un crim contra la humanitat, però les violacions i les agressions sexuals formen part de la violència patriarcal, del control físic i simbòlic sobre les dones. Una bona part de la societat disculpa els agressors i culpabilitza les dones per com anaven vestides, o per no haver fugit a tempos, o per sotmetre’s…

Violar una dona és un crim contra la humanitat, però les violacions i les agressions sexuals formen part de la violència patriarcal, del control físic i simbòlic sobre les dones

El Dret és una eina limitada que incorpora l’escala de valors vigent en una societat i que sovint ens torna, impotent, les seves pròpies limitacions. Podem fer les millors lleis però mentre es mantingui el lloc assignat socialment a les dones, les violències masclistes continuaran sent una realitat quotidiana, i es farà més patent la disfunció entre la norma i la seva interpretació i aplicació.

El judici de Pamplona va ser un exemple clar sobre el lloc assignat a les dones i sobre els estereotips que cal desterrar; la presumpció d’innocència és un principi fonamental de l’ordenament jurídic però en cap cas implica que el tribunal admeti com a prova un informe de detectius sobre la vida de la jove violada, un seguiment humiliant, un judici paral·lel sobre el seu comportament, sobre les seves pràctiques sexuals anteriors i posteriors. La víctima utilitzava un llenguatge verbal i no verbal viu, jove, transgressor, desconegut i perillós per als magistrats i, per sobre de la norma, això la va penalitzar.

Els feminismes han aconseguit que la llibertat de les dones estigui a l’agenda política, però els nostres objectius van més enllà de la reformulació dels delictes contra la llibertat sexual. Continuarem lluitant per la veritat, per la dignitat, per la llibertat, practicant el que Judith Butler anomena l’ètica i la política de la no-violència. Seguint Butler, la dificultat és com practicar accions no violentes en un món en què la no-violència pot ser tractada igual que la violència, en una societat en la qual pots ser detinguda o anar a la presó, per delictes de pensament, de llibertat d’expressió, de manifestació. Tot i que actuem de forma no violenta, és molt probable que l’acció es reanomeni com a violenta.

Tanmateix no hem perdut, estem guanyant i la reacció s’està intensificant.