A la partida de naixement consta que va arribar al món el 29 de juny de 1914, però, en una documentació trobada recentment a l’Estat francès, ella mateixa subscrivia que la seva data de naixement va ser el 24 de juny d’aquell any. D’aquesta manera, ens podria quadrar perfectament que li posessin de nom Joana: Concepció Joana Martí Vall.
Nascuda al si d’una família humil, els seus primers passos són al passatge del Pont de la Parra, 3, baixos, al barri de la Ribera. Amb el nou disseny de la Barcelona de primers del segle XX, el carrer va ser escapçat quan s’obrí la via ràpida coneguda com la Via Laietana. La família, un cop desnonada per la construcció d’aquesta avinguda, va marxar a viure al carrer de la Unió 9, quart primera.
Durant la seva infantesa va tenir ocasió, el 1926, de veure la comitiva del funeral d’Antoni Gaudí, que havia estat atropellat per un tramvia, un fet que causà un fort impacte en aquella nena de poc més d’onze anys. Va viure la seva joventut al carrer del Bisbe Laguarda, 12, on la seva mare s’instal·là com a portera de la finca. En aquell moment, Ada Martí donava classes de francès, de literatura i de filosofia a altres companys una mica més joves, que coneixia de les noves Joventuts Llibertàries i de l’Agrupació Pro Cultural Faros.
És molt probable que Ada Martí Vall estudiés a l’Escola Labor del carrer de la Cera, 51, ja que hi feien classe alguns dels seus millors professors, com el mateix director, l’“idealista pràctic” Attilio Bruschetti. També hi feien classe Olivier Blanchard i Albert Carsí. Aquest centre acollia estudiants de famílies llibertàries del barri, com l’escriptor Eduard Pons Prades, que vivia al carrer de Guifré, no gaire lluny del de la Cera.
En temps de la revolució, Ada Martí dona classes al primer institut creat a la ciutat de Barcelona, al carrer de Mallorca, espai que avui dia ocupa la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya i que el 1936 passaria a ser l’Institut Élisée Reclús
Una altra peça cabdal en l’aprenentatge de Martí va ser la Universitat Obrera Femenina, que portava el títol de Lyceum Club i que tenia la seu al número 39 de la Via Laietana. Allí estigué acompanyada per Aurora Bertrana i per altres dones com María Pi de Folch, Carmen Montoliu, Enriqueta Sèculi, Maria Carratalà, Isolina Vilador i Montserrat Graner, totes elles una mica més grans. A banda, per descomptat, també va ser una assídua de l’Ateneu Enciclopèdic del carrer del Carme, 30.
L’Ateneu Enciclopèdic van tenir molta relació amb els cercles idealistes pràctics, que van editar la revista Prometheus. Un cop la revista va deixar la seva primera seu –en un pis al carrer de Provença, 271, entresol 2a–, es va establir un temps a la seu de l’Ateneu, primer al carrer del Carme, 30, i després a un altre pis al carrer de Santa Anna, 26, 1r 2a. Allí Ada Martí es reunia amb Fèlix Martí Ibáñez, Joan Alavedra, Josep Escudé, Ramon Tarragó, Mercedes Plantada, el doctor Coromines, Oliver Brachfeld, Etta Federm i Albert Carsí, entre d’altres.
En temps de la revolució, Ada Martí dona classes al primer institut creat a la ciutat de Barcelona, al carrer de Mallorca, espai que avui dia ocupa la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya i que el 1936 passaria a ser l’Institut Élisée Reclús. Anys més tard, durant franquisme, es rebatejaria com a Jaime Balmes, ja en la seva localització actual.
Una topada amb Pío Baroja
Martí brodava i cosia les seves vestimentes amb diferents teles, sempre carregades de color. Era una devoradora de llibres i, sobretot, en aquell moment l’apassionaven la filosofia i la psicologia: Freud, Kierkegaard, Friedrich Nietzsche, etcètera.
També va llegir totes les novel·les de Pío Baroja. Estava tan entusiasmada amb els personatges del narrador basc que es va arribar a escriure amb ell, i estava convençuda que era un home d’esquerres. En temps de la revolució se’n va desencantar, ja que es va sentir traïda per Baroja. Aquest, en les seves cartes, va intentar relacionar-la amb el seu nebot Julio Caro Baroja, que, si fa o no fa, era de la mateixa generació que la barcelonina. En aquella correspondència, l’escriptor sovint demanava una fotografia de carnet per conèixer físicament Ada Martí.
Al número 1 de la revista Fuego, que va ser editada a finals de 1938, escriu: “Pío Baroja, el ex hombre malo de Itzea y más luego académico de la lengua, prepara un nuevo libro, acaso el último de su vieja existencia de novelista. Y el primero –declarado– de su reciente vida de cochino traidor. Por primera vez, saludo la próxima aparición de una obra barojiana con lágrimas y no con alborozos. Y la herida queda honda, sangrante en el pecho de aquellos que le hubiéramos preferido muerto a encenagado”.
Els anys de l’idealisme pràctic
Del corrent de l’idealisme pràctic, en podem recollir un article que explica molt bé el seu projecte:
“L’interès i l’anhel de ser obra útil de la majoria de les companyes del nostre nucli han fet possible finalment aplegar-nos en compenetració i ajuda mútua més intel·ligent per al nostre propi millorament i per aportar la nostra més intensa col·laboració de conjunt a les tasques generals del grup. Les nostres reunions íntimes d’estudi comencen a donar la sensació que reeixim en part en el que en principi ens vàrem proposar. Tenim ja una visió del profús que n’extreien i hem pogut constatar que l’interès de les primeres reunions continua viu i amb més puixança, car està enfortit per les profitoses controvèrsies que han sorgit i que, amb la comprensió de tots, ens han donat més llum. D’acord amb l’ideari de l’Associació amb el qual volem destruir el prejudici del sexe en la col·laboració mútua, desitgem actuar com a éssers lliures de les traves materials que impedeixen l’expressió espiritual dels humans. Per tant, els nostres propòsits no estan orientats vers un caire feminista que considerem antinatural, sinó vers una orientació eficient i conscient de les noies idealistes que volen formar-se i unir llurs esforços per tal que puguin donar un fruit profitós tant col·lectivament com individualment. L’actuació dispersada de fins ara feia una sensació al nostre grup d’una obra essencialment masculina i, per tant, incompleta, en deixar-se notar la manca d’una més intensa influència femenina. Així, dones amb la mútua comprensió i entusiasme podem fer esdevenir l’obra comuna més perfecta i amb més essència humana.” (Esperança Bottini, Butlletí de l’Associació d’Idealistes Pràctics, abril/ juny 1936).
També cal prestar una mica d’atenció al reglament dels Idealistes Pràctics de Barcelona, que en els seus primers números diu: “A) facilitar la realització dels ideals de la generació més jove, B) intensificar la cultura entre els seus membres […], C) formar grups locals per promoure l’activitat de la gent jove […], i ajudar-la en l’exteriorització dels seus ideals, D) cooperar amb tothom que sigui afí per crear un estat social l’única tònica del qual sigui la fraternitat”.
Martí Llegia freqüentment els títols de la col·lecció La Novela Ideal, molt populars aquells anys. Fins i tot va arribar a publicar-hi un parell de volums, Memorias de un colegial (531 de la sèrie) i Un drama que no es de amor (número 507, publicat l’abril de 1936).
A la novel·la ‘Un drama que no és de amor’, que va publicar el 1936, escriu: “en la futura societat no hi haurà guerres perquè no hi haurà pàtria, no hi haurà enveja perquè no hi haurà propietat, no hi haurà enveja perquè no hi haurà Estat”
En les pàgines de la darrera obra, escriu: “En la futura societat no hi haurà guerres perquè no hi haurà pàtria; no hi haurà enveja perquè no hi haurà propietat, no hi haurà enveja perquè no hi haurà Estat; no hi haurà vicis perquè els éssers seran conscients i la humanitat lliure construirà un monument en el seu cor a l’Amor, a la Ciència i a la Llibertat. Quan el construirem? Ja no em dic María; em dic Helios”.
En l’etapa revolucionària que s’inicia el juliol de 1936, Ada Martí Vall va participar en l’ocupació del xalet de la cantonada de Gran Via amb Viladomat, conjuntament amb gent de les Joventuts Llibertàries de Sants. També serà una de les impulsores de la Federació d’Estudiants de Consciències Lliures (FECL), que ella considerava que era l’embrió de la revolució. De fet, formava part de les Joventuts Llibertàries que sorgien dels ateneus, com ara l’Agrupació Cultural Faros, Sol y Vida (del Clot), l’Ateneu Racionalista de la Torrassa i l’Ateneu “Amor y voluntad” del carrer Cartagena de Barcelona. Temps després, el 1937, en un congrés a València, crearien la Federació Ibèrica d’Estudiants Revolucionaris (FIER), que aglutinava totes les joventuts llibertàries de la zona republicana. El seu òrgan de difusió seria Fuego, de la qual en va aparèixer un sol número, que pràcticament va elaborar ella sola.
Parlant sobre la FECL, Viroga va esciure a “La escuela del Trabajo (Ediciones Adelante Barcelona 1936?): “L’ensenyament és la base de tot vertader progrés. Deia la Federació d’Estudiants de Consciències Lliures que a través de la cultura s’allibera el poble. Si la cultura que es distribueix al nostre hall es transforma en àgora, […] aquest contacte amb el Poble fa possible que les Universitats siguin una prolongació del carrer, amb tots els seus problemes, els seus sentits, els seus desitjos i les seves ambicions”. Viroga era el pseudònim de Vicenç Rodríguez Garcia, qui el 1935, a l’Escola del Treball del carrer Urgell, havia creat la FECL, amb Ricard Baldó Alonso, Josep de l’Amo, Josep Balmaña, Antoni Pérez (El Terrible Pérez), Paulí Sosa i un tal Danabour.
La generació de la sal de la Terra
Ada Martí, amb la seva ploma carregada de vitalitat, feia sovint de periodista per a bona part de les revistes de l’àmbit llibertari, com Mujeres Libres, Mi revista, la Solidaridad Obrera, Estudios, Ruta, Esfuerzo (que s’editava a València, en la qual feia de corresponsal a Barcelona), Fuego, Acracia (de Lleida), Criticón, Amigos de Durruti i Tierra y Libertad. Escrivia articles i entrevistes de campanya al front d’Aragó o a la rereguarda de Barcelona. Pensem que de vegades recorria a un pseudònim, Artemisa, que, per exemple, va utilitzar a El amigo del Pueblo. De fet, durant la revolució, va arribar a entrevistar per als diaris o per a la ràdio de la CNT-FAI a John Dos Pasos, Waldo Frank, Nordahl Grieg i León Felipe. Aquell estiu de 1936 estava pletòrica d’il·lusions i convençuda que aquella generació era realment “la sal de la Terra”.
Ada Martí Vall tenia una capacitat d’anàlisi notable, sobretot en les seves col·laboracions a Ruta i Esfuerzo. A mitjans de 1937, trobem un article de denúncia en què tracta de posar en guàrdia les companyes pel retrocés de la revolució i en el qual denuncia la pèrdua d’elements concrets de l’esperit revolucionari en la quotidianitat de la vida ciutadana. En concret, assenyala que en ciutats com Barcelona les col·lectivitzacions estaven tornant a donar pas a la propietat privada.
A l’article “Fetichismo revolucionario” (publicat a ‘Nosotros’, el desembre de 1937) critica que l’efigie dels referents de la revolució social (de Marx i Lenin a Ascaso i Durruti) es vengués en forma de marxandatge “com estampetes de Setmana Santa”
També, temps abans de la mort de Buenaventura Durruti i veient per la Rambla de Barcelona tot un desplegament de simbologia de culte a l’ídol, ella escriurà diversos articles contra aquesta veneració del lideratge. Un d’ells porta per títol “Fetichismo revolucionario” (publicat a Nosotros el 8 de desembre de 1937) i hi diu: “Des de fa un temps, als quioscos de diaris i llocs anàlegs, infinitat de retrats i medallons, alguns de preu bastant alt, mostren l’efígie d’herois, de precursors de la Revolució Espanyola. Lenin, Karl Marx, Sebastián Faure, Anselmo Lorenzo, amb amigable concomitància amb Macià, Companys, Ascaso i Durruti. Què diria, si ho pogués veure, el nostre valent i modest camarada? S’ofereixen al públic com estampetes de Setmana Santa”.
Tot i que va col·laborar i escriure sovint a la revista Mujeres Libres, mai va estar afiliada a l’organització perquè no ho va considerar necessari. Formava part d’un nombrós grup de joves que no creien en la divisió de gèneres. Implicant-se en les Joventuts Llibertàries i en l’ateneisme ja en tenia prou, i no creia necessària una organització de dones específica, tot i els enfrontaments que tenia amb altres companys masculins.
L’inici de molts exilis
Un cop acabada la guerra, amb la derrota a l’esquena i els somnis tirats per terra, es va haver d’exiliar a l’Estat francès. Encara va tenir la sort de poder sortir aviat dels camps de concentració i instal·lar-se a París, des d’on va treballar insistentment per enviar productes higiènics a companyes llibertàries que estaven recloses als camps d’Argelers, sobretot a amistats seves de les Joventuts Llibertàries i dels ateneus.
Arribà un moment, finida la Segona Guerra Mundial, que el que Martí desitjava amb més força era tenir algú a qui educar. Així, a l’exili francès, va tenir dos fills, primer Frédéric Sylveire, que portava el nom del seu pare, un baró danès ben plantat que va conèixer durant l’ocupació nazi i amb qui es va ajuntar. Volia criar els seus fills ella sola, però econòmicament no podia. El seu company havia decidit marxar de París, mentre que ella es va quedar a la ciutat buscant feina. L’entusiasmaven les criatures i volia treballar en l’educació encara que fos en la primària, però mai no ho va aconseguir. Tampoc va aconseguir cap altra feina, per exemple, en el seu ofici del periodisme.
Durant un temps va estar en l’òrbita d’Albert Camus i de Maria Casares i dels cercles dels cafès existencialistes, però a poc a poc se’n va anar apartant per manca de recursos econòmics i per estar el més a prop possible de la seva descendència. Va sobreviure passant moltes penalitats. Els companys llibertaris la van menysprear perquè s’havia enamorat d’un aristòcrata danès vingut a menys. Tothom creia que era un alemany nazi, una farsa. Fins i tot va haver de deixar els seus fills amb les monges en un orfenat, per la qual cosa els nens reberen una educació catòlica, amb tot el dolor del món per a Ada Martí.
Durant els últims anys va sobreviure venent llibres de vell i postals en una ‘boite’ a la riba del Sena, que va heretar del pare de la seva filla Claude, quan la va abandonar
Un dels seus fills va morir a París en una operació d’amigdalitis, el 1959, i arran d’això Ada Martí va patir una forta depressió, que en poc temps la va portar a la mort per una dosi excessiva de somnífers, l’1 de desembre de 1960. La seva filla Claude havia nascut el 24 de setembre de 1952. El pare era un home anomenat Roland (o Boris), però, després de la mort de la mare, el seu primer company de l’exili, Frédéric Sylveire Schoeder, baró d’Osten, que aleshores vivia al camp, se’n va fer càrrec. Claude el va considerar com el seu pare. Roland era un llibreter bohemi que va desaparèixer de la vida d’Ada Martí, però li va deixar una boite als molls del Sena –com s’anomenen les populars parades de llibres de vell tan populars en aquest indret– per poder defensar-se i viure venent llibres i postals. Encara va tenir altre company, Georges Villas, que vivia amb ella en el moment del suïcidi. Villas és la persona que va connectar amb l’escriptor llibertari Diego Camacho per salvaguardar part dels records i els objectes que tenia Ada Martí.
Claude Schoeder Martí va morir el 23 de maig de 2006 a la ciutat d’Essen, Alemanya, als 55 anys, causa d’un càncer. Un fill de Claude, Alain J. Biermann, ciutadà alemany que viu a prop d’Hamburg, va trobar la seva “àvia catalana” en el llibre de Manel Aisa editat per El Lokal el 2019: Ada Martí Vall: el sueño de la conciencia libre.
