Arran de la crisi de la dana hi ha hagut un garbuix de reflexions, queixes, crides a l’organització i esclats d’impotència; una manifestació espectacular, històrica en termes benjaminians –la història oficial, escrita pels vencedors, també pot ser, en un exercici de desobediència de la historiografia, la línia contínua de les resistències al poder–, i un desplegament espaterrant de les teranyines polítiques i comunitàries de l’esquerra organitzada, amb especial menció a la Xarxa de Casals i Ateneus.
La indignació popular ha esclatat, i alguns discursos han amanyagat la idea de l’Estat fallit i de la incompareixença de les institucions per enaltir –i no n’hi ha per menys– la xarxa política autoorganitzada amb la consigna del poeta: “Sols el poble salva el poble”. Com si l’organització popular no tingués res a veure amb les institucions i la cosa pública, i fos patrimoni dels voltors neoliberals que impugnen l’origen etimològic del terme, que ve de república i, per tant, de bé comú. De fet, un dels escàndols encadenats del govern de Carlos Mazón va ser enviar a casa milers de persones voluntàries que esperaven a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València per desplegar-se a la zona afectada, reforçant la incompatibilitat entre les dues esferes i conceptualitzant les institucions com a dispositius aliens al dispendi del bé comú.
Les institucions són tentacles de l’Estat, però ni són alienes a les relacions de poder internes, ni a la possibilitat de conquerir-les des de l’esquerra. En el cas concret del Regne d’Espanya, l’Estat i les seves institucions són dispositius difícils de posar al servei de la tensió transformadora i democràtica. Precisament per això, l’esquerra als Països Catalans ha tingut un pòsit antiestat i n’ha fet part fonamental de la seva gramàtica. Però seria un daltabaix que estigués renyida amb la qüestió pública.
En un moment històric en què el pèndol cultural gira a la dreta, en què les institucions ballen al so del neoliberalisme i les potències mundials estan disposades a permetre un genocidi com el de Palestina, la cosa pública i la representació institucional són vestigis de conquestes democràtiques d’altres temps, en els quals el moviment obrer tenia capacitat de posar a cobert les classes populars. En aquesta línia, E. P. Thompson escrivia a principis dels vuitanta un article sobre el servei de salut britànic i parlava de la sanitat pública com un tros de socialisme perquè es regia pel principi “a cadascú segons les seves necessitats”.
Estem en contra del Regne d’Espanya, de la gestió del govern de la Generalitat, d’una generació de representants polítics de dreta i d’extrema dreta responsables de centenars de morts, i de tots aquells dispositius que destrueixen el món que volem construir; però ho fem amb l’anhel que al nostre futur els recursos siguin comuns, gestionats amb criteris d’equitat i universalitat, i amb una dinàmica de reproducció social democràtica i propulsora de benestar per a la majoria. I urgeix inventar institucions noves, populars, despullades del sistema limfàtic neoliberal, enfocades a la gestió dels comuns, pensades com a artèries de distribució de la riquesa i el benestar, mancomunades amb les estructures populars i, sobretot, amb el mandat de protegir-nos dels tentacles de la mà invisible del mercat.
