Afrin, l'operació 'inevitable' d'Erdogan

L’ofensiva militar contra la regió kurdosiriana respon, en bona mesura, a la necessitat del president de reforçar el seu lideratge enmig d’una allau de problemes interns
21/02/2018

Pragmatisme i populisme han convergit en el discurs del president turc, Tayip Erdogan. A l’inici, quan va ascendir al poder, va expressar la pretensió de dirigir el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, per les sigles en turc) cap a una línia de centredreta a través d’unes eleccions democràtiques. Però ben aviat va començar l’enderrocament dels elements principals que caracteritzen una societat democràtica, com el sistema electoral, el poder judicial independent i la llibertat d’expressió.

L’islam polític proposat per Erdogan propugnava una germanor musulmana que deixava enrere un model de societat basat en la identitat ètnica. Per tant, la seva actitud envers la comunitat kurda havia de ser diferent de la de les elits seculars turques que van fundar la República el 1923, ja que les kurdes de Turquia eren musulmanes. Durant els seus primers anys de govern, Erdogan va fer un conjunt de polítiques que van acabar amb algunes de les violacions de drets humans cròniques que patia la població kurda. Les seves reformes van fer que es guanyés el suport d’un sector de població kurda conservadora, que durant les eleccions el votava feliçment. Erdogan va liderar el país de manera estable en coalició amb els sectors islamistes, els vots de la gent de centredreta fins a les primeres eleccions presidencials de la història del país, el 2014.


Victòria electoral i coalició amb el moviment nacionalista

Els plans d’Erdogan, però, van truncar-se a causa de l’èxit del jove i carismàtic líder kurd Selahattin Dermitas. Aquest advocat i copresident de l’HDP (partit de coalició entre socialistes i kurdes) va demostrar, en les eleccions generals de 2015, que podia superar el llindar mínim del 10% establert per aturar l’oposició kurda. Va ser la primera gran amenaça per als plans d’Erdogan de governar de nou en solitari. L’HDP va aconseguir un sorprenent 13%, que li va permetre entrar al parlament per primera vegada a la història mentre l’AK perdia la majoria.

A partir d’aquí, els esdeveniments van ser nefastos per a tothom. La coalició de kurdes i socialistes, que per primera vegada aconseguia un èxit, de seguida es va trobar immersa en un cicle de sang i fetge. El procés de pau va ser interromput pel Govern, i les rebels kurdes del PKK van aturar la treva. Centenars de persones progressistes van ser assassinades amb atacs bombes mentre participaven en manifestacions pacífiques. Erdogan va aprofitar aquest clima catastròfic com a excusa per a convocar unes noves eleccions. Malgrat la inseguretat, l’HDP va tornar a aconseguir entrar de nou al parlament amb un 11% de vots. I la campanya d’Erdogan contra el poble kurd s’ha anat endurint dia a dia en percebre’l com un risc pel seu poder. S’ha aliat amb el partit ultranacionalista turc MHP, i concorreran junts a les eleccions presidencials de 2019. I les dades de la repressió parlen per si soles: des de 2015, més de 100 alcaldies de localitats kurdes, democràticament elegides, han estat deposades del seu càrrec acusades d’estar en contacte amb organitzacions terroristes i substituïdes per càrrecs de confiança del president. Tretze membres del parlament de l’HDP han estat arrestats. A sis diputades se’ls ha retirat l’escó. Una d’elles, Leyla Zana, premi de la Pau Sakharov. I el líder del partit Selahattin Demirtas fa més d’un any que és a la presó.


Assumpte internacional o nacional?

Aquest és el rerefons de l’operació militar turca a Afrin. En només tres anys, el govern d’Erdogan va passar de mantenir converses de pau amb el PKK i allotjar oficialment el líder kurdosirià Salih Muslim a Ankara a incloure’l en la llista dels terroristes més buscats i perillosos i a declarar l’AKP –les forces de la Força Democràtica de Síria– com una organització terrorista.

 

 

La intensa censura als mitjans de comunicació fa impossible explicar la veritat sobre Afrin al poble turc

Tanmateix, l’ofensiva sobre la petita regió d’Afrin –a l’oest del Kurdistan sirià– s’ha convertit en un triomf nacionalista que enforteix la posició d’Erdogan en assumptes interns. La intensa censura als mitjans fa impossible explicar la veritat sobre Afrin al poble turc, que té, per exemple, molt poca informació sobre combatents de Síria que realitzen l’operació amb l’exèrcit turc i sobre els seus lligams amb l’antiga filial d’Al-Qaeda en aquest país. A més, el principal partit de l’oposició “socialdemòcrata”, el CHP, dona suport a Erdogan quan es tracta del conflicte kurd. Per tant, en la situació actual, l’HDP és l’única força que s’oposa a l’operació de Turquia sobre Afrin. No obstant això, l’embargament mediàtic sobre aquest partit polític i les detencions políticament motivades s’utilitzen com a eines per aturar aquesta veu dissident.

El cop d’estat frustrat de 2016 ha estat de gran utilitat per a Erdogan. Turquia està sent governada sota l’estat d’emergència des de llavors. Erdogan va assenyalar l’organització islamista de Gulen –el seu exaliat– com a responsable del cop. Tanmateix, qui ha patit més la caça de bruixes post-intent de cop han estat l’esquerra i el poble kurd. Entre escàndols de corrupció i lluites de poder internes, Erdogan no es pot permetre una derrota electoral. Per tant, a falta de cap sortida en el marc democràtic, té la intenció de beneficiar-se de la llei marcial. Evidentment, els balanços de poder mundial i la presència de kurdes a l’Orient Mitjà tenen rellevància en l’operació militar turca a Afrin. Però, de la mateixa manera, no es pot obviar com un factor clau la situació de carreró sense sortida en què es troba Erdogan en el marc de la política interna turca.


Una anàlisi de Deman Güler és advocat pro-drets humans


Article publicat al número 448 de la 'Directa'
 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: