“Gure aita sarean eskelak leitzen dabil
gaztainondoa kimatzen jarri aurretik
adaxkak betiko kutxan gorde dizkit
sugar hau guztiz inoiz itzal ez dadin
Bina plater jartzeko esan dit amak
egongelan bazkalduko dugula”
“Etxe bat”, Gorka Arbizu
Estiuenca nostàlgica, comiats imprevistos i la vida com a canícula, abans-d’ahir vam saber que aquest diumenge ens havia deixat, a 95 anys, l’Antònia Manot García. Al seu Zarautz vital. L’Antònia és –ho serà per sempre més– la mare d’en Txiki. És a dir, d’en Jon Paredes Manot, un dels cinc darrers afusellats del franquisme. Escric Zarautz vital, a la costa guipuscoana, perquè l’Antònia va néixer a Zalamea de la Serena, en terres extremenyes, a Badajoz, i d’allà va migrar, amb cinc fills a les espatlles, cap al País Basc, on es va desllomar treballant, vuit anys vivint en unes golfes, per poder tirar endavant. La geografia humana i política –els llocs on som, els llocs que ens fan– impacta en qualsevol biografia. Com el calendari. Com aquell 27 de setembre de 1975. A Zalamea de la Serena, així com a Zarautz, tot passant per Cerdanyola del Vallès, tot es va aturar. Qui hi era, ho sap. I encara recorda on era en aquell precís instant. Diuen que els somnis, tant els bons com els dolents, solen abolir el temps. I aviat farà 49 anys que després de 58 dies barcelonins de detenció, tortura, judici, sentència i execució, Txiki va ser assassinat en format crim d’Estat en una clariana del bosc de Collserola. Amb 21 anys. Crims a perpetuïtat que van dur Estellés a sospesar: “Quaranta anys de cul i d’ignomínia / Quaranta anys de cabotada indigna / Quaranta anys amb faixí i amb medalles / Quaranta anys de les penes de mort”. Aquells crims impunes del tot que van dur Brossa a escriure: “Havies d’haver fet una altra fi / et mereixies, hipòcrita, un mur / a un altre clos. La teva dictadura / la teva puta vida d’assassí”.
Aviat farà 49 anys que després de 58 dies barcelonins de detenció, tortura, judici, sentència i execució, Txiki va ser assassinat en format crim d’Estat en una clariana del bosc de Collserola
Memòria retrovisor, transmesa boca-orella, la mort simultània de Txiki a Cerdanyola, d’Otaegi a Burgos i de Sánchez Bravo, García Sanz i Baena a Hoyo de Manzanares va quedar inscrita en la memòria insondable de moltes i moltes. A l’August Gil Matamala, mentre el tàndem d’advocats format per Magda Oranich i Marc Palmés provaven d’evitar el pitjor, li va tocar acompanyar l’Antònia durant el judici farsa del sumaríssim militar que el va condemnar a mort. Allà a la Capitania General que encara trobareu al final de les Rambles, en la ciutat dels oblits massificada avui pel turisme. En una de les pauses del judici, l’August va dur l’Antònia a un bar de les Rambles, un bar on l’advocat no ha tornat a entrar mai més, després d'”un dels dies més sinistres de la meva vida”. Una setmana després, un grup de guàrdies civils voluntaris, adscrits als grups d’informació, el van executar vora els afores del cementiri de Cerdanyola. Ni l’ONU ni el Papa ni Olof Palme ho van poder impedir. Nou bales i un tret de gràcia. Només la nit anterior, a la Model, van deixar l’Antònia acomiadar-se del fill en presència de vuit guàrdies civils. Txiki li va dir que li robaven un fill, però que li naixerien molts més a Euskal Herria. La mateixa nit l’advocat Jordi Oliveres treia la carta de comiat d’en Txiki –soc vent de llibertat.
El franquisme finia –formalment– com havia començat: a sang i foc. Però a l’amnèsia posterior signada per decret, a l’amnistia que va absoldre també els qui afusellaren Txiki, a la certesa transicional que l’escamot d’execució ha cobrat pensió pública fins al darrer dels seus dies, cal afegir-hi maldestrament altres maldecaps nefastos de funesta democràcia. No va ser l’únic tràngol que encara hauria de viure i veure l’Antònia. Cicles pendulars de la història, va haver-hi un temps regressiu, sota els primers rigors de l’aznaritat que encara paguem però també sota governs del PSOE, on una part de la judicatura prohibia la memòria de Txiki i Otaegi i obligava a canviar el nomenclàtor de places i carrers que duguessin el seu nom. Fins i tot, intents no tan llunyans de prohibir els homenatges anuals a Zarautz (2009) o a Iruña (2015 i 2018). Eren els mateixos temps, pels volts del 2001, on Carrero Blanco o Melitón Manzanas eren reconeguts oficialment com a víctimes del terrorisme i rebien altes distincions d’Estat. I més. Encara avui, el municipi almerienc de Berja té una vinguda dedicada a José Barrionuevo, exministre de l’Interior i confés membre dels GAL. Molt abans que a Txiki el reconeguessin, oficialment però només des del Parlament Basc, com a víctima de la violència política. Corria l’any 2012. I Franco no va ser desnonat de Cuelgamuros fins el 2019. “Gauzak ez dira horrela / gauzak horrelaxe daude / eta ez da gauza bera / nire adiskide”. Les coses –canta el bo d’en Gorka– no són així; les coses estan així; i això no és el mateix, amic meu.
Va haver-hi un temps regressiu, sota els primers rigors de l’aznaritat que encara paguem però també sota governs del PSOE, on una part de la judicatura prohibia la memòria de Txiki i Otaegi
Memòria rebel, l’enterrament d’en Txiki no va estar exempte de càrregues policials a boca de cementiri contra la solidaritat popular catalana. Com tan bé ha recordat i rescabalat l’Antoni Batista, el primer nínxol provisional fou cedit per la família de Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL de Puig Antich. Mil preguntes per a cada Antònia, el fèretre i les despulles d’en Txiki no van poder tornar a Euskal Herria fins un any després –amb funerals prohibits i misses no autoritzades. Però el que mai va fer-se esperar ni va fallar va ser la solidaritat anual. Ininterrompudament i des d’aquell 1975, els seus amics bascos i els veïns de Cerdanyola no han fallat mai a l’homenatge anual del darrer cap de setmana de setembre. M’estalvio el descompte ignot de quantes persones hi han anat anònimament en aquests quaranta-nou anys. Sí sabem, però, que abans d’ahir, la mare-coratge que el va parir va marxar i que el 29 de setembre se li retrà homenatge en el clarobscur d’un bosc de Collserola que encara ens interpel·la i encara ens explica. “Agur, ama”, deia l’Antònia que li deia tothom. Al principi se sorprenia –com si les darreres paraules del fill anessin prenen cos. Des del primer moment i fins als darrers dies, la gent anònima del carrer la saludava –hola, mare. “I jo els mirava i no els coneixia i no sabia qui eren”. Però ells i elles, sí. La mare d’en Txiki com a mare de tots. Les Antònies que no escriuen la història, sinó les que la resisteixen. I, per això mateix, les que la fan. Agur, ama.
