En Momodou i en Malick no estan disposats a acceptar una situació que consideren injusta. Tots dos van arribar a les Illes Canàries ara fa dos anys, després de sobreviure a la travessa en pastera des de la costa del Senegal. Són d’origen gambià, però ràpidament van aprendre el castellà i el primer d’ells es comença a atrevir amb les seves primeres paraules en català. En Momodou ha escrit un text de quatre pàgines on explica la seva història, i ens l’ofereix demanant-nos que la donem a conèixer: “El 8 de maig em volen expulsar del centre d’acollida”, alerta. Dit i fet, a l’hora de publicar aquest article, el noi que ara ja té divuit anys ha estat expulsat del centre.
Com a menor no acompanyat, la Creu Roja el va traslladar en un avió a la península, igual que al Malick. Primer va passar un any a Màlaga, on bàsicament es va dedicar a aprendre el que és el seu sisè idioma. Allà va esperar pacient el seu passaport gambià i, un cop li va arribar, es va traslladar a Barcelona el novembre de 2022, amb tan sols disset anys. “Els Mossos d’Esquadra em van agafar el passaport i em van portar a un centre d’emergència, on vaig estar una setmana abans que em portessin al centre Gaudí”, relata. A partir d’aquí, explica que la directora li va dir que “no tenia dret a quedar-me molt de temps en aquest centre perquè sabia espanyol i era africà”, i considera que ella “no ha de treballar amb migrants, especialment menors: mai he vist a ningú que sigui tan racista”.
Tot i ser gestionat per la fundació Ciutat i Valors, denunciada per dur a terme almenys un acomiadament laboral per motius ideològics, és el Departament de Drets Socials de la Generalitat, a través de la DGAIA, qui finança i supervisa tots els centres d’aquest tipus
Aquest centre on en Momodou ha estat fins ara i on en Malick continuarà com a mínim els quatre mesos que li queden per deixar de tenir disset anys, disposa de dues àrees de convivència amb capacitat per a catorze adolescents i joves de 12 a 18 anys. Té el suport del Consorci de Serveis Socials de Barcelona (format per l’Ajuntament i la Generalitat) i del Departament de Drets Socials. Tot i ser gestionat per la fundació Ciutat i Valors, denunciada per dur a terme almenys un acomiadament per motius ideològics, és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) qui el finança i supervisa com a ens públic encarregat de mantenir la tutela dels i les joves almenys fins que compleixen la majoria d’edat.
Des del Departament de Drets Socials de la Generalitat al·leguen que a partir d’aquesta edat no tenen l’obligació d’atendre’ls perquè legalment se’ls considera adults. Segons les xifres ofertes en conversa telefònica, la DGAIA tutela més de vuit mil infants i adolescents i xifra en un 70% els joves migrats sols que encara estan vinculats al sistema de protecció tot i haver assolit la majoria d’edat. “Es posen programes a la seva disposició des de l’àrea de suport al jove tutelat i extutelat, se’ls ofereix o bé un pis, una prestació o l’allargament de mesura al mateix centre”, asseguren. Però deixen clar que són mesures provisionals i que tant l’habitatge com la prestació es tendeixen a extingir als 21 anys, excepcionalment als 23.
Malauradament, en Momodou es troba entre aquest 30% dels menors no acompanyats a qui l’administració deixa desemparats d’un dia per un altre, però la Generalitat s’espolsa la responsabilitat. Des del departament liderat per Carles Campuzano, aclareixen que la valoració de la concessió o no de mesures de suport un cop fets els divuit anys depèn dels equips tècnics dels respectius centres. Ells determinen si cada cas s’ajusta o no a uns requisits que no detallen: “Com a DGAIA no intervenim, però sí que se’ns informa”, exposen de forma sòbria. També neguen “absolutament” qualsevol mena de racisme als seus centres i, tot i advertir que no poden donar informació ni posicionar-se en casos concrets per una qüestió de confidencialitat, es comprometen a què “si hi ha denúncia s’estudiarà i es prendran mesures”. Per la seva banda i després de dues trucades, les responsables del centre Gaudí s’han negat a atendre a aquest mitjà, “no puc parlar amb periodistes, qualsevol cosa m’han dit que truquis a la DGAIA”, clou una treballadora.
Cap alternativa al sensellarisme
“Em van dir que els africans tenim passaports falsos i que aleshores no ens poden ajudar, que ens hem de buscar la vida”, confessa en Momodou a l’hora que reafirma l’autenticitat del seu document. Aquest diàleg el va mantenir al centre, on li deien que era “una decisió del govern [espanyol], que diu que tots els nois africans que són menors tenen passaports falsos”. Contrariat, manifesta “al centre d’acollida he après el que significa racisme, els africans patim molt al centre Gaudí”. Relata que el dia 25 d’abril el van cridar per dir-li que ja no era menor d’edat i que s’havia de buscar la vida: “Et donem dotze dies per marxar del centre, ja no t’ajudarem més”. El jove narra consternat com sense cap explicació més li van posar la data del 8 de maig com a límit de la seva estança i a partir d’aleshores es va començar a moure per demanar ajuda, “no conec a ningú a Barcelona que em pugui ajudar”.
Poques setmanes abans i a través dels professors de l’escola on estudia la llengua, Momodou havia contactat amb Albert Parés, advocat social de l’associació Noves Vies. El lletrat va presentar un escrit a Estrangeria per demanar la tramitació del permís de residència del noi i en veure que poc abans de complir els divuit anys no tenien resposta, va presentar un recurs al jutjat sol·licitant una mesura cautelaríssima. Aquesta es va resoldre favorablement amb la concessió d’un NIE (Número d’Identitat d’Estranger) i el permís de residència i treball de forma temporal, el que fa que Parés encara se sorprengui més de l’actitud del centre: “Literalment, em diuen que trucaran als educadors de carrer, és a dir, a divuit anys i una setmana no el pots fer fora sense alternativa d’habitatge perquè no li estàs deixant cap altra opció que esdevenir un sensellar”.
L’advocat del jove confirma que la DGAIA va demanar amb insistència a Fiscalia de Menors que li fessin proves òssies, quan Momodou ja disposava de passaport i segons la jurisprudència no és necessari procedir a aquest mètode de determinació de l’edat qüestionat per organitzacions de drets humans
L’advocat del jove també confirma que la DGAIA va demanar amb insistència a Fiscalia de Menors que li fessin proves òssies, quan Momodou ja disposava de passaport i segons la jurisprudència existent ja no és necessari procedir a aquest mètode de determinació de l’edat àmpliament qüestionat per organitzacions de drets humans. En síntesi, es tracta de provar si algú que diu ser menor d’edat és realment major i així és més fàcil deportar-lo o –almenys– no haver d’invertir recursos a protegir-lo. Les fonts consultades del Departament de Drets Socials perjuren que “la nacionalitat no té relació amb els drets que tenen els nois”, però l’advocat Albert Parés, abastament coneixedor de casos com el del Momodou, ho posa en dubte. Dona fe que als nois subsaharians “no els tracten bé perquè sistemàticament dubten de la validesa del passaport, tant la Fiscalia com la DGAIA, qui obeeix cegament quan el que haurien de fer és demanar una justificació de per què no se’l creuen”.
Ara mateix, l’advocat espera la resolució d’un recurs contenciós-administratiu per obtenir el permís de residència definitiu del jove. Assegura que “malgrat que ningú ha impugnat el seu passaport durant cinc mesos, sembla que ara Fiscalia ho vol discutir, perquè va citar al Momodou per un assumpte referent a la determinació de l’edat just després d’aconseguir la mesura cautelaríssima”. No obstant això, admet que “a efectes d’estar al carrer jurídicament no es pot fer res”. Van presentar una queixa al Síndic de Greuges després que el mateix centre Gaudí demanés el mes de març a la DGAIA una prestació econòmica i d’habitatge que aquesta encara no ha resolt. Si és que arriba, serà tard, el telèfon mòbil del Momodou resta apagat des d’ahir i no sabem on ha passat la seva primera nit al ras. En Malick espera neguitós al centre, ara ja sense la companyia del seu amic, el moment en què compleixi 18 anys.
