Arriba el juny i per curiositat busco a Google quantes escoles tancaran definitivament aquest any a final de curs. Busco una imatge de país, però la majoria de notícies que m’apareixen fan referència a escoles i instituts concertats i de l’àrea metropolitana de Barcelona.
A la pàgina governamental d’Educació només anomenen els centres que obriran o que passaran de concertats a públics, i als portals informatius i publicacions digitals per on navego tampoc hi ha gaires referències a les escoles que aquest any tancaran i desapareixeran.
Potser peco de negativisme i simplement no hi ha escoles públiques que enguany es quedin sense la canalla suficient per tornar-hi al setembre, o potser del que no peco és d’ingenuïtat i dono per suposat que la ruralitat és encara massa invisible i que si en algun poble l’escola tanca les portes per falta d’alumnes la notícia no traspassarà els límits locals o administratius que li pertoqui.
Que un poble petit tanqui l’escola hauria de ser notícia a tot el país i rebre el mateix tractament que ho faria un incendi perquè en tots dos casos el fenomen canvia el paisatge
Que un poble petit tanqui l’escola hauria de ser notícia a tot el país i rebre el mateix tractament que ho faria un incendi perquè en tots dos casos el fenomen canvia el paisatge i dibuixa –o desdibuixa- com seran les pròximes dècades. La realitat, però, està lluny de depèn de quins desitjos.
M’interessa aquest tema perquè fa més de quinze anys vaig tancar l’escola del poble, la de la Figuera. Com a punt final va ser trist i amargant; les poques criatures que quedàvem no teníem continuïtat. Ens havien precedit des de principis del segle XX bastantes generacions i al darrere gairebé no venia ningú. Futur incert i és que com canten aquells d’Espolla “un poble sense nens és un poble que ha claudicat, és un poble que s’ha perdut”.
Per sort la vida continua i els fatalismes de les tragèdies gregues sembla que, als nostres temps, a vegades es puguin revertir. Durant els últims anys, la tendència a l’envelliment i al despoblament ha canviat una mica i hi torna a haver canalla pels carrers tot l’any. Com a canvi demogràfic incipient a escala local és un glop d’aire fresc.
Hi pensava fa poc més d’una setmana quan al poble van aparèixer uns cartells que anunciaven que a finals de maig hi hauria una trobada a la Figuera de l’escola Pius XII del Molar, que és el poble que tenim més a prop i a on van la canalla d’aquí.
Durant els últims anys, la tendència a l’envelliment i al despoblament ha canviat una mica i hi torna a haver canalla pels carrers tot l’any
El cartell estava fet amb dibuixos dels alumnes figuerencs i cadascun representava algun indret del poble que veuen o habiten: el Montsant, els gronxadors de la plaça de la Bassa, un tractor i el tros de l’avi. La importància de l’escola rural, i també de les ZER (Zona Escolar Rural), quedava resumida amb aquest cartell i amb la jornada que anunciava.
Malgrat no tenir escola pròpia el fet de tenir ben a prop una escola de poble, pública, petita i arrelada va permetre per un dia als petits figuerencs jugar a casa, ser amfitrions per acompanyar i ensenyar als companys els carrers i els llocs on fan vida, i potser també trobar-se amb la família i veïns. De manera senzilla aquell dia es va reivindicar i es va conèixer una mica més la història i patrimoni del poble.
En un context de despoblament crònic, iniciatives com aquesta que surten de la feina i la perseverança i la lluita de moltes persones implicades des de fa anys –començant per les mestres, seguint per les famílies i de la comunitat que apleguen- són un gra de sorra per revertir l’abandonament dels pobles.
L’escola també ens va ensenyar a mirar i comprendre el nostre entorn i ens va fer partícips de la vida comunitària, i alhora l’escola va donar vida al poble
Recordo amb afecte l’escola. Ara que aquests dies surten titulars i articles dels problemes de comprensió lectora que tenen la canalla del país penso en els mètodes que fèiem servir per aprendre a llegir, a escriure, a pensar i a comunicar-nos. Cada dia escrivíem a la “llibreta d’observacions” alguna cosa que havíem vist o que ens havia passat i ara tinc un diari d’alguns anys d’infantesa. De manera semblant, cada setmana fèiem “la notícia” i l’exposàvem als companys. Amb “l’expressió oral” practicàvem la manera de parlar en públic, i també llegíem llibres en veu alta, cadascú un trosset. Amb el “treball lliure” teníem la llibertat de triar qualsevol tema que ens agradés, en buscàvem informació i com el seu nom indica l’anàvem recopilant en forma de treball. No teníem biblioteca escolar, però tota l’escola estava plena de llibres. I no sé si era abans que el concepte es posés de moda, però treballàvem per projectes.
L’escola també ens va ensenyar a mirar i comprendre el nostre entorn i ens va fer partícips de la vida comunitària, i alhora l’escola va donar vida al poble.
Amb l’arribada del juny, d’aquí poc s’acabarà el curs i no sabem quantes escoles tancaran les portes definitivament. També d’aquí a pocs dies s’acabarà una altra legislatura municipal i no sabem quants ajuntaments començaran la nova etapa patint per si d’aquí a quatre anys als seus pobles ja no hi haurà escola. Mentrestant, ens anirem posant les mans al cap amb cada dada alarmant que surti periòdicament i ens oblidarem de celebrar els petits gestos que fan possible la vida.
