Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Alcoi, el bressol dels moviments obrers de l'Estat espanyol

Enguany es compleixen dos-cents anys del començament, en març de 1821, d’un dels primers moviments obrers de l’Estat espanyol, el qual es va dur a terme a les comarques de l’Alcoià i el Comtat. La protesta és coneguda com a la primera revolta luddita –entesa com a un rebuig a les màquines modernes– i s'emmarca en els inicis dels processos d’industrialització i del liberalisme

Treballadores i treballadors de localitats de l’Alcoià i del Comtat es van agrupar per demanar l’aturada de la importació de màquines de filar i de cardar i oposar-se a l’ordre capitalista / Arxiu

Aquest mes de març es compleixen dos-cents anys del que es coneix com a una de les primeres respostes socials obreres de tot el territori espanyol. Des de la tradició historicista, s’ha identificat comunament com a “la primera revolta luddita” de tot l’Estat espanyol. Té com a punt de partida els fets que van tenir lloc el 2 de març de 1821 a Alcoi, municipi industrial al nord de les comarques d’Alacant i, històricament important, especialment pel que fa a la producció tèxtil. Treballadores i treballadors de localitats de l’Alcoià i del Comtat es van agrupar a la ciutat, no només per demanar l’aturada de la importació de màquines de filar i de cardar, que traurien la feina de les assalariades de la llana i el tèxtil, sinó també per oposar-se a l’ordre urbanocentrista i capitalista que es va començar a instaurar des de les primeres dècades del segle XIX.

Amb el final de l’Antic Règim, l’entrada del liberalisme i l’aparició de la burgesia, la llibertat econòmica dels inicis del capitalisme va donar lloc a un nou ordre social i polític. Es va produir un canvi en els sectors industrials, els quals, fins aleshores, havien estat produint-se entre els gremis, les artesanes i el món dels oficis. L’Estat i la Corona, que havien mantingut accions proteccionistes fins llavors, van promoure lleis per millorar i expandir la indústria fabril, així com per assegurar concessions i facilitats als nous fabricants i empresaris. L’objectiu principal era, per tant, garantir i controlar la creixent demanda dels mercats a través de nous models de producció més efectius. No obstant això, aquesta nova productivitat generava noves problemàtiques socials, com ara, l’èxode rural, la insalubritat de la ciutat i la desaparició d’uns models de vida articulats entre el treball de la terra i el treball assalariat. En l’àmbit polític, i en resposta als canvis que estaven produint-se, les primeres revoltes populars proletàries es van estendre arreu dels nuclis industrials de la Península. Les autoritats estatals van respondre amb contundència, reprimint qualsevol avalot i protegint les forces industrials amb la llei, el dret i l’ordre. És el cas també d’Alcoi.


Un model de vida en decadència

Abans dels canvis produïts pel procés d’industrialització, la vida a les comarques contigües a Alcoi estava marcada per una amalgama entre el treball agrícola i els oficis de l’artesania tèxtil a les mateixes cases de les famílies. És el que es coneix com a putting out system, o sistema de producció en el qual la manufactura es realitzava per petits artesans dels pobles de la perifèria cap al centre fabril, on es reunia, s’acabava i es distribuïa la producció. Els panys que s’elaboraven als pobles del Comtat eren enviats a les fàbriques alcoianes i distribuïts arreu del territori. Segons les dades consultades i el testimoni de l’historiador Manuel Cerdá, les fàbriques donaven feina fins a 40.000 habitants, especialment dones i xiquets, quan la població d’Alcoi era de 18.000 habitants. Així, el nucli familiar que no fabricava panys a la llar, enviava algun membre de la família a les fàbriques alcoianes per a aconseguir el sobresou que oferien els industrials. Entre els pobles del voltant —com ara, Cocentaina, Muro, Penàguila, Benasau, Ibi, Alcoleja o Benilloba— esdevingué una xarxa comarcal que produïa una certa abundància i permetia un nivell de vida més còmode respecte a les veïnes de les ciutats. Aquests pobles de les comarques estaven caracteritzats per l’autosuficiència dels recursos, una forma de vida en xarxa i un model articulat entre la individualitat de la família nuclear i la producció i transmissió en col·lectivitat.

Treballadors destruint un teler |Arxiu

 

Amb l’èmfasi industrial i la promoció per part de l’Estat espanyol de crear indústria i d’obrir el mercat, el procés productiu dels panys va anar simplificant-se: la quinzena d’oficis d’artesania tèxtil que existien, com el dels felaires, van perdre el sentit de ser. Amb l’entrada de les màquines i la simplificació del treball, el procés de fabricació quedava concentrat dins de la fàbrica i s’iniciava així l’anomenat factory system. De fet, segons els arxius consultats, les primeres màquines de filar i cardar arribaren a Alcoi des de finals del segle XVIII a través d’un empresari i d’un fuster alcoià, els quals viatjaren fins a Cadis per aconseguir “les instruccions de les màquines”. El 1821 –any de la primera revolta– la mecanització a Alcoi ja estava avançada. S’havien instal·lat més de trenta màquines de cardar, perxar, embastar i filar, i es van construir catorze fàbriques ja mecanitzades –anomenades encara molins o màquines– a la vora dels rius Serpis, Molinar i Barxell.


L’esclat de la revolta

Els canvis introduïts per la modernitat s’estenien arreu de les comarques, alhora que la demografia de les ciutats va augmentar amb l’arribada de les famílies en cerca de jornals. Van començar els problemes d’insalubritat, inseguretat als carrers i dins de les fàbriques es donaven jornades laborals esgotadores. El 2 de març de 1821, un total de 1.200 persones, especialment originàries dels pobles de les comarques del Comtat i de l’Alcoià, es van reunir en la zona industrial del Molinar, als afores de la ciutat. Demanaven que es desmuntaren les màquines de la població, així com tornar al model de producció anterior. Tal com explica l’historiador José Antonio Yvorra entorn els fets d’Alcoi, en un article sobre la projecció social de les Corts de Cadis, publicat per la Universitat de València: “La classe social més dèbil, en aquesta ocasió, va mostrar la seua força amb la visió de gran part del col·lectiu en defensa d’un interés vital: el seu sustent”. Amb la col·laboració de les persones de la ciutat, es van destruir dèsset màquines, el valor de les quals equivalia a dos milions de rals –una quantitat considerable per a l’època.

Els seus contemporanis ja ho identificaven com a una acció en contra del sistema instaurat, en compte d’un moviment merament de destrucció de màquines, com s’identifica el luddisme d’origen anglès

Com a conseqüència, i per petició de l’alcalde i dels regidors, que alhora eren fabricants, el 6 de març de 1821 van arribar al territori entre 500 i 1.000 soldats des de Xàtiva i Alacant per acabar amb la revolta, entre els quals un batalló d’infanteria del rei. El debat es va traslladar a les Corts de Madrid, on tots els representants de les comunitats autònomes, excepte els de Catalunya, van decidir indemnitzar als empresaris afectats. La repressió va ser llavors generalitzada al territori i, malgrat que van anomenar els successos d’Alcoi com a una “revolta purament social” en el debat a la Cambra de Representants, els fets es van rebre com a una acció en contra de les institucions del règim liberal i de la seua Constitució. Per tant, els seus contemporanis ja ho identificaven com a una acció en contra del sistema instaurat, en compte d’un moviment merament de destrucció de màquines, com s’identifica el luddisme d’origen anglés, durant les primeres dècades del segle XIX. En tot cas, malgrat que l’articulació del moviment fou opaca i desenvolupada des de l’oralitat que caracteritzava la població, l’existència d’un procés organitzatiu entre les treballadores –en femení, perquè es considera que la majoria d’aquestes foren dones– és evident.

La resposta social de 1821 no és, per tant, un fet aïllat, sinó que s’inscriu en el començament d’un conjunt de moviments contestataris que marquen el pas de les revoltes camperoles a les revoltes proletàries. Unes contestacions que van suposar l’antecedent d’altres revoltes del mateix caràcter, que van ser replicades amb la repressió, el control i la militarització de la població durant els anys posteriors. Segons les fonts escrites consultades –especialment, correspondències de l’alcalde d’aleshores i escrits oficials—, un any després encara s’escoltaven les veus que parlaven de reunions clandestines. El 1823 es va dur a terme un nou intent d’assalt, que acabà desenvolupant-se amb una batalla campal entre els revoltats i l’exèrcit, a les portes de Cocentaina (El Comtat). El 1825, la ciutat d’Alcoi va ser permanentment militaritzada a causa d’unes concentracions i del risc d’incendi de noves màquines. Episodis de revolta semblants es van allargar fins a 1844 i les contestacions obreres van estar presents durant tot el segle XIX, com ara la Revolució del Petroli (1873), de caràcter llibertari i sindicalista. Així, els fets a Alcoi marquen el principi d’una resposta social contra el nou model industrial que va arribar a regions com el Camprodon (Ripollès) o Barcelona, especialment en l’episodi de l’incendi de la fàbrica de Bonaplata en 1835.


Més enllà de la destrucció de les màquines

La dimensió organitzativa i clandestina, el caràcter col·lectiu de la revolta i la victòria d’aquesta van tenir un gran impacte en els estrats socials de les localitats perifèriques d’Alcoi. Aquesta resposta s’inscriu alhora dins d’una sèrie de moviments socials apareguts al llarg de tot el segle XIX contra un ordre econòmic i social imposat per la força estatal i empresarial. Estaven basats en la solidaritat, en el sentiment d’atrapament en la llei de l’oferta i la demanda, així com en la idea de la màquina com a competència del treball humà. Tal com explica Yvorra, “aquests successos són un clar exponent de la rebel·lió social, símptoma clar del trànsit d’una edat a una altra a Espanya”. I afegeix: “Va morint l’ordre antic, avança la revolució industrial, es perfila la qüestió social, i el fenomen té caràcters curiosos, originals, encara que l’origen és idèntic al d’altres fets en països llunyans”, com és el cas d’Anglaterra, França o territoris del centre d’Europa.

Així, la resposta social començada ara fa dos-cents anys contra la introducció de maquinària moderna fou també un moviment revolucionari, col·lectiu i anònim contra la dependència dels nuclis urbans, la centralització i, en termes generals, l’inici del capitalisme. Tal com exposa Rafel Arques, estudiós de la temàtica i autor del text El món de la màquina, en un programa de RàdioAktiva, les persones sublevades han estat qualificades d’analfabetes, en el sentit despectiu, irracional i primitiu. Si més no, encara que pot ser ni llegien ni escrivien, seguien un model basat en l’oralitat, la paraula i la memòria popular, sense la rigidesa, intel·lectualisme i verticalitat que implicava aleshores l’escriptura. La màquina es configurava no solament com a un símbol de canvi de producció, sinó també com a símbol de canvi cultural, social i de forma de vida. Marcava l’obligació d’emigració, els horaris fixos, la difícil compatibilitat amb el treball de la terra i l’explotació de les dones i els infants a canvi d’uns salaris baixos i d’unes condicions acèrrimes. Parlar d’un moviment estrictament antimecanicista implica, per tant, una reducció i simplificació de les dimensions que aquestes primeres respostes socials van significar per a la idiosincràsia, l’estructura i la història de les treballadores dels pobles de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU