Una tórtola canta, en un almendro,
y en su cante decía ‘no tengo dueño’.
‘No tengo dueño, prima, no tengo dueño’
una tórtola canta, en un almendro.
La darrera cosa “normal” que vaig fer, ara farà un any, va ser acompanyar deu superherois enfundats en malles lluents pels carrers de Cadis. Érem un ring de lluita lliure ambulant, jo feia de jurat i per això anava de Rocío “Jurado”. Bé, per això i per tenir excusa de crepar-me una mica més els cabells i cantar a pulmó: Como una olaaaaaaaaa, tu amor llegó a mi vidaaaa, como una olaaaaa, de fuerza desmedidaaaaa. Poc sabíem llavors de la primera onada que vindria, la segona, la tercera i el maleït tsunami on estem fotuts. Llavors, les onades eren només aquell amor de la Jurado, de fuerza desmedida, que tal com va arribar, així de sobte, va marxar. Llavors, era carnaval, era Cadis, cantàvem, perquè cantar encara no era una amenaça per a qui tenies a prop ni per a la salut pública (sí que semblava ser una amenaça contra l’ordre públic, fa un any i sobretot avui amb Pablo Hasél empresonat, infinita vergonya).
Cadis era una festa, i nosaltres una colla d’arreplegats amb l’alegria per bandera, estripada, com un barnús enorme que ens pugui assecar si ens fiquem a l’aigua de matinada. La vida era aquella normalitat nostra, esgrimida com a desafiament d’aquella normalitat seva, la que diu que a partir de certa edat no pots viure així l’amistat, ni creuar la península per cantar i ballar disfressat de gamba, ni organitzar el millor festival de natació sincronitzada en sec.
Lluny del complex i abstracte concepte de felicitat, l’alegria, a més d’una emoció, és una actitud, una conducta a practicar i aprendre
Quan no cantava como una ola, jo cantussejava per dins alegries de Cadis, aquell pal del flamenc tan lluminós que fa tiriti tran tran tran, tiriti tran tran tran tran, tiriti tran tran trero, aaaay, tiriti tran tran tran tran. Les cantava fluixet i dubitativa, amb l’emoció de qui està aprenent una cosa delicada, misteriosa i màgica. Les alegries són dels primers pals que la Isabelle em va ensenyar a cantar, en la recent aventura dels combos flamencs, i jo el voldria estar sempre aprenent, perquè l’alegria s’aprèn. Lluny del complex i abstracte concepte de felicitat, l’alegria, a més d’una emoció, és una actitud, una conducta a practicar i aprendre. De vegades en aquest ordre, perquè, en assajar-se, és. L’ocell no canta perquè és feliç, sinó que és feliç perquè canta, que va dir William James.
Provàvem d’assajar alegries, mesos després, durant el confinament, amb zooms impossibles. Resultava tan complicat que al final el millor era tancar tots els micros i deixar una desena de finestres mudes a la pantalla amb cada company i companya donant-ho tot des de casa seva, guitarres, baix, calaix, veus… I confiar. Confiar que des de diferents punts de la ciutat tancada i més enllà, ho estem fent, estem cantant aquestes alegries de Camaron i ens està sortint de puta mare, però impossible de gravar, impossible de retenir, som unes quantes soledats gesticulant, tocant i cantant a micro tancat, fuck enregistrament constant de la vida! Sé que va sortir sublim i que la vam clavar més d’una vegada. Quan recordo el preciós poema de Benedetti –defender la alegría como una trinchera, defenderla del escándalo y la rutina-, penso en aquells zooms impossibles. Vam defensar les alegries, i tant. Las olas rompen la mar, las espumas levaaaaantan. Y las olas rompen la maaaar, y sobre la arena blanca que yo me duermo para ensoñaaaar, lerelere lerele, lerelere, lerelereeeeee. Més onades, mai no s’aturen, ni amb pandèmia ni sense, mai no deixen d’assajar-se i ser, perquè hi ha qui empeny, es trenca les banyes per procurar que continuïn els tallers, les classes, la trobada, el joc, cada carnaval particular, cada idea imperiosa d’un festival de natació sincronitzada sobre l’asfalt. Amor etern a qui ha continuat creient i mantenint espais de cultura i possibilitats d’aprenentatge no reglat. Necessitat eterna de posar el joc, l’alegria i el gaudi per l’aprenentatge al centre de les nostres vides (adultes, sí), al centre de la nostra salut mental personal i col·lectiva.
De petita, mai no vaig entendre que cantar fos el verb exemple de la primera conjugació. Estudiava els temps verbals i per dins pensava que aquí ni déu canta. Jo canto, tu cantes, ell canta… I una merda: ell diu que no canta, que desafina, ella diu que tampoc, que ho fa fatal… i és que va d’això, també, la necessitat de cantar. De sortir a la intempèrie de la vergonya, un dels terrenys més fecunds des d’on dir-nos voldria, però no en sé, tinc por a exposar-me, escolta’m, però no, fem-ho juntes i així sí, així és millor. Per tot això, per la que està caient, perquè en realitat sí que són bons temps per a la lírica, cantem. Com a punt de partida. Per alegries, com a proposta de mínims.
