La poesia de Misael Alerm és una barricada davant un món que ens és hostil. “El foc que peta al marge”, en paraules del poeta.
Part dels textos ja havien estat publicats per la silenciosa Roure Edicions de Marc Valls. D’altres circulaven per correus electrònics entre persones de confiança. Ara, Tushita els agrupa tots a Caminava amb uns amics.
Un mot, amics, que es fa absolutament polític. Ho deixa intuir la cita del text “Ara” del Comitè Invisible que, inevitablement ens fa pensar en un altre llibre seu, A nos amis. I és que, donat el moment, veurem que els amics “just abans de l’aurora real, amb un escamot molt ben pensat, han trencat els vidres d’un banc i hi han calat foc a dins”; o reparant “uns ponts trencats que ajunten l’olor i la possibilitat de viure”.
Indiscutiblement, el poemari és un text combatiu i de fons filosòfic. No descuida, però, la bellesa i el vers, que en són centre.
Una cura de les imatges que poua, entre d’altres, al fer de Perejaume. Se’l reconeix a “Montnegre” quan Alerm escriu: “no ens hauria de semblar estrany que, quan anem a la font i ens la trobem seca, en nom nostre i de la font que abeurava els que han mort, hom calli i llanci el càntir contra el que ens mata”
