Vinaròs, 2 d’agost de l’any 2007. Aquell dia, el primer divendres inhàbil de les vacances d’estiu, el BOE publicava, no sense certa picardia, l’anunci per sotmetre a informació pública el projecte d’explotació del magatzem subterrani de gas Castor. El text, arrodonit amb la declaració d’utilitat pública d’acord amb la regulació estatal d’hidrocarburs, vaticinava l’última gran fallida de l’Espanya de les vaques grasses. La que, a més de posar en risc la població del Montsià i del Baix Maestrat, acabaria regant les butxaques de Florentino Pérez amb la gens menyspreable xifra de 1.350 milions d’euros.
Per entendre la bombolla del Castor cal remetre’s a l’eufòria col·lectiva de principis de segle. A Castelló, el context de totxo i ceràmica augurava un creixement en progressió geomètrica que requeria tots els recursos possibles: des d’un aeroport de dubtosa viabilitat fins a un magatzem de gas natural amb la capacitat suficient per a abastar el consum.
Aquest projecte, del que ningú al territori en sabia res fins a l’estiu de 2007, s’havia començat a gestar durant l’era Aznar, amb Rodrigo Rato al capdavant d’Economia, i es va acabar implementant al llarg de les dues legislatures de José Luis Rodríguez Zapatero. Sempre, val a dir, comptant amb el braç executor de la constructora ACS, propietat de Florentino, la qual va ser adjudicatària de les obres i concessionària de la gestió del servei a través de l’empresa Escal UGS.
La història del Castor, com la vida laboral a la funció pública, es pot apamar amb triennis. El primer, de 2007 al 2010, ofereix una panoràmica que va des de les lluites veïnals fins al declivi silenciós de l’oposició al projecte, motivat per la compra de voluntats que l’empresa adjudicatària Escal UGS va posar en pràctica sobre el terreny.
El projecte Castor s’havia començat a gestar durant l’era Aznar, amb Rodrigo Rato al capdavant d’Economia, i es va acabar implementant al llarg de les dues legislatures de José Luis Rodríguez Zapatero
Des de l’única entitat que va resistir l’embat, la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia (Alcanar), Evelio Monfort recorda com van picar totes les portes possibles fins a arribar al Ministeri d’Indústria que llavors transitava de Joan Clos a Miguel Sebastián. No els va rebre el ministre, “potser no érem tan importants per a això”, sinó que es van reunir amb el secretari d’estat del ram, Ignasi Nieto. “Allà, a dins del ministeri, també ens vam trobar amb Recaredo del Potro”, afirma. Caldria fer un petit incís per introduir aquest personatge. Recaredo del Potro: enginyer de mines d’origen lleonès, home de Florentino Pérez al capdavant del projecte i, encara més important que tot això, persona encantadora d’aquelles que els plebeus definim com campechano. El periodista Jordi Marsal, en la publicació Castor: la bombolla sísmica, es refereix a ell com “el rei Mides visigot”. Una mena d’encantador de serps capaç de capgirar la negativa al projecte a base de promeses de creació de riquesa i llocs de treball.
Segons relata Marsal, durant aquest trienni de compra de voluntats, Del Potro va injectar sucoses quanties a totes les entitats vinarossenques que se li van posar al davant, des de l’Associació de Veïns Migjorn fins a la confraria de pescadors. Aquesta persona, el Recaredo del Potro que hauria passat anys repartint favors pel territori, és la mateixa que es passejava pel Ministeri d’Indústria com si en formés part de l’organigrama. En ser preguntat per aquest mitjà, Del Potro ha declinat fer declaracions.
Segons relata el periodista Jordi Marsal, Del Potro va injectar sucoses quanties a totes les entitats vinarossenques que se li van posar al davant
El següent trienni, període comprés entre 2010 i 2013, comença en realitat el Nadal del 2009. Tal com havia succeït amb l’anunci al BOE, la junta de govern de l’Ajuntament de Vinaròs aprova la llicència d’obres de la plataforma durant un altre període inhàbil del calendari, concretament, el 28 de desembre. La celeritat de la maniobra va permetre el consistori ingressar els 2,6 milions d’euros procedents d’Escal UGS en aquell mateix exercici fiscal.
Tot i els avenços del projecte, els pocs sectors reticents que s’havien sobreposat a la pluja de bitllets de Del Potro seguien endavant amb la lluita. Una lluita, a més, que segons recorda l’alcalde d’Alcanar en aquell període, Alfons Montserrat, estava permanentment marcada “per la desinformació”. El projecte havia estat presentat en un principi com una planta regasificadora i les previsions d’impacte econòmic resultaven, a ulls de l’oposició, poc fiables: “Es parlava de la creació de 400 llocs de treball, però als plànols només hi havia 42 places d’aparcament”, recorda Montserrat.
Manca d’estudis de sismicitat
El tango entre Escal UGS i el Ministeri d’Indústria va diluir no només les incongruències numèriques, sinó també les tècniques. Mentre les titulars de Medi Ambient i Agricultura, Cristina Narbona i Elena Salgado, aprovaven la declaració d’impacte ambiental assenyalant que no consideraven oportú un estudi de sismicitat, l’empresa continuava enrocada en la probabilitat que la injecció de gas generés terratrèmols era molt petita. I així, en aquest context de màniga ampla, la construcció de la planta arrencava el juliol de l’any 2010 obviant tota lògica ambiental i econòmica.
En el moment de la posada en marxa de l’activitat del magatzem, ja amb Mariano Rajoy al capdavant del Govern espanyol i José Manuel Soria com a titular d’Indústria, Florentino Pérez va avançar la intenció de rescindir el contracte donades les traves que començaven a venir-li imposades de la nova executiva estatal del PP. L’amenaça d’avortar el projecte, però, gaudia de la comoditat que la indemnització del PSOE havia subscrit en la formalització del contracte i de l’abonament dels interessos que el mateix Soria va accedir a arrodonir.
L’any 2014 el Ministeri d’Hisenda va haver de recórrer a un crèdit bancari per fer front a la compensació estipulada amb caràcter previ per cobrir la totalitat de la inversió en cas de fallida, 1.350 milions d’euros
En què es va traduir la jugada? En què l’any 2014 el Ministeri d’Hisenda va haver de recórrer a un crèdit bancari per fer front a la compensació estipulada amb caràcter previ per cobrir la totalitat de la inversió en cas de fallida, 1.350 milions d’euros. Aquesta suma de diners, que ACS va cobrar de manera immediata, és la que l’Estat espanyol encara està pendent de retornar a la banca. Amb tanta clàusula feta a mida, un dels greuges més cridaners de la negociació va ser que el compromís d’indemnització preveia fins i tot la cobertura d’un possible cas de negligència, una praxi que Mònica Guiteras, de l’Observatori del Deute en la Globalització, afirmava no tenir precedents en una entrevista realitzada per aquest mitjà l’any 2017.
Anem pel següent trienni, sens dubte el període més interessant de tota aquesta trama. A finals de l’estiu de 2013, quan el Castor portava funcionant poc més de mig any, tot el territori comprés entre el Maestrat i l’Ebre va registrar més de mig miler de terratrèmols. Un d’ells, produït l’1 d’octubre, va activar l’alerta de l’Institut Geogràfic Nacional espanyol en assolir una magnitud de 4,2 en l’escala Richter. Llavors va ser quan el veïnat de les diferents localitats va sortir al carrer en massa, ara sí, per la por generada amb els sismes.
Davant el risc que la injecció de gas hagués alterat l’equilibri de la zona, l’empresa decideix aturar l’activitat relacionada amb l’emmagatzematge submarí i espera la resposta favorable del govern de l’estat per fer efectiva la indemnització, acord que es va ratificar al Congrés espanyol el 16 d’octubre de l’any següent, el 2014. Paral·lelament, la fiscalia de Castelló obria d’ofici la instrucció per esclarir els fets en una causa que encara avui no s’ha resolt i que per la seva pròpia complexitat va passar del jutjat de primera instància de Vinaròs a l’Audiència de Castelló, instància competent en aquests moments.
L’extinent d’alcalde de Vinaròs Javier Balada, qui de ser un dels principals entusiastes del Castor va passar a lamentar-ne la deriva, és dels pocs responsables municipals de l’època que avui dia reconeixen el greu error
Amb la declaració dels divuit imputats, Recaredo del Potro entre ells, tancava un 2016 durant el qual s’ensorraven totes les expectatives de fer del Baix Maestrat la gran reserva gasista de la Mediterrània espanyola. L’ex-primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vinaròs en aquells anys, Javier Balada, reconeix ara que “es va demostrar la fallida d’un projecte que tant de bo mai s’hagués impulsat”. Balada, qui de ser un dels principals entusiastes del Castor va passar a lamentar-ne la deriva, és dels pocs responsables municipals de l’època que avui dia reconeixen el greu error.
El que s’ha succeït en el darrer període no ha estat gaire més elegant que els precedents que ens han portat fins aquí. Amb una indemnització pendent d’abonar a la banca, el Govern central, després de moltes maniobres, va resoldre el desembre passat ampliar el crèdit d’Hisenda per poder fer front al pagament. El decret que ho recull, el 39/2020 de 29 de desembre, podria passar en certa manera desapercebut si no fos perquè és el mateix que desplega les mesures financeres de suport social i econòmic i que aporta un modificat a la regulació de l’Ingrés Vital Mínim. Com no, aprovat en període inhàbil.
