Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ana Rosado, àrea de migracions APDHA

"Hi ha empreses que s’enriqueixen a costa del patiment, no només les màfies que cobren per creuar"

Ana Rosado és membre de l'Asociacion Pro Derecho Humanos de Andalucia APDHA - / Freddy Davies

“Et truco després, que estem amb 300 persones que acaben d’arribar a les costes de Barbate”. Qui parla a l’altra banda del telèfon és Ana Rosado (Chiclana de la Frontera, 1984), membre de l’àrea de migracions de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA). L’endemà ens trobem a Barcelona en el marc del Tribunal Permanent dels Pobles, que enguany jutja la impunitat dels casos de violació dels drets humans de les persones migrants i refugiades. Ella és una de les convidades per parlar de la situació que es viu a la frontera sud de l’Estat espanyol i les vies d’accés terrestres i marítimes. “Quan les persones no poden complir els requisits impossibles que estableix la Llei d’estrangeria, busquen mètodes per accedir a la porta d’Europa”, explica Rosado.

Quan vam contactar amb tu acabaven d’arribar 300 migrants a les costes de Barbate (Cadis). És habitual aquesta imatge?

La xifra d’arribades de persones a Espanya respecte al 2016 ha augmentat gairebé el doble. Aquest any, amb el dogma de tancament de fronteres des d’Itàlia
i Grècia, els fluxos migratoris han augmentat moltíssim. No obstant això, que arribin 400 persones durant un cap de setmana a l’estiu també era habitual l’any passat, però sempre es posa la veu d’alerta. L’Estat ha de tenir els recursos per fer el rescat, l’acollida i la primera atenció, i en 72 hores ha de posar-los en llibertat, ja que no han comès un delicte, sinó una falta administrativa. La nostra sorpresa va ser que hi havia més de 400 persones en un poliesportiu, amb menors, alguns no acompanyats, tots barrejats. No hi havia recursos suficients, com mantes o matalassos, només havien menjat galetes i no s’havien pogut posar en contacte amb la família. No és el més habitual, però és una cosa que hem anat advertint des de l’any passat. Nosaltres som una associació bastant petita d’Andalusia. Si tenim aquesta capacitat
i la Guàrdia Civil també, per què des de l’administració central no es posen aquest tipus de recursos i es deixa aquesta tasca a les administracions locals, que no tenen diners ni mitjans per fer l’atenció?

 

La xifra de persones que han rebut asil a la Unió Europea ha baixat fins a les 700.000, la meitat que el 2016. A què es deu?

Les persones no saben que tenen dret a sol·licitar asil, no se’ls dona aquesta informació. Però, per exemple, a Ceuta la gent sap que si demanen asil, es quedaran allà, i el que volen és anar a la península; no confien en el sistema. Ho vam veure també a Barbate. A això s’afegeix que en la majoria d’ocasions no disposen ni d’atenció lletrada ni de traductors. Ho veiem constantment també a Ceuta i Melilla amb les devolucions en calent, en què no es respecten els drets de les persones.

 

Acaba de tenir lloc la cimera de líders de la política europea a Brussel·les, amb el teló de fons d’Itàlia i el rebuig dels vaixells de rescat. Una de les propostes és crear plataformes de desembarcament, centres tancats, en sòl africà. És una proposta de Macron secundada per Pedro Sánchez. Seria igual que un CIE? Com ho valores?

Es proposen crear centres tancats en els quals les persones estiguin esperant fins que es pugui resoldre si tenen possibilitat de sol·licitar asil. Una persona arriba i automàticament ha d’anar a aquest centre i no en pot sortir fins que no passin entre 40 i 60 dies, fins que no tinguin una sol·licitud d’entrevista per demanar asil. Si no els donen l’asil, comencen els tràmits de l’ordre d’expulsió. Als centres d’internament d’estrangers (CIE) se suposa que les persones hi són un màxim de 60 dies previs a la seva expulsió, tot i que finalment no sempre són repatriades. En aquests centres passarà com als centres de refugiats de Mòria, a Lesbos, que tenen capacitat per a 3.500 persones però n’hi ha més de 7.000. Aquí hi ha persones de diferents nacionalitats, menors, gent detinguda, amb problemes… És un caos. Es classifica la gent segons si són demandants d’asil o si aniran a un CIE per ser retornats. S’ha decidit construir en sòl africà, malgrat que es va valorar fer-ho en sòl europeu, perquè fer-ho a Europa era massa vergonyós. S’utilitzaran els fons europeus destinats a cooperació i desenvolupament per a construir-los a l’Àfrica. No és cap novetat això, hi ha centres de detenció a Mauritània pagats amb diners de la cooperació espanyola, o els acords amb el Senegal, Líbia o Turquia que estan pagats amb diners de la UE. Són països on es vulneren de forma flagrant els drets humans.

 

Es tracta d’una vella idea que va sortint quan hi ha grans xifres de fluxos migratoris. Es podria materialitzar ara?

Si alguna cosa tenim a l’Estat espanyol és que mai som els primers en res, excepte en les males pràctiques de les polítiques migratòries. La frontera sud és un laboratori experimental de les polítiques racistes i xenòfobes. No obstant això, veuen que hi ha un moviment social important que ho està denunciant, però saben que, si volen, poden invertir grans quantitats de diners a construir territoris de ningú dins d’un país. Si fins ara ja era complicat demanar asil, ara serà pitjor, estaran durant mesos esperant una resolució, malgrat que aquestes persones venen de rutes molt perilloses i de viure situacions de risc. Ceuta i Melilla es convertiran, a més, en ciutats frontereres fortalesa.

 

 

Una de les primeres accions de Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol ha estat acollir les 630 persones a bord de l’Aquarius. Quines diferències hi ha entre aquestes persones i les altres que arriben a l’Estat?

Quan Pedro Sánchez va dir que les persones de l’Aquarius eren benvingudes a Espanya, l’estatus de les persones d’aquesta embarcació era totalment diferent, ja que es tractava d’ajuda humanitària. Itàlia havia de complir amb el dret internacional i no ho va fer, per això va ser una ajuda extraordinària. Sánchez es va proposar complir amb els drets d’aquestes persones en tot el procés, amb totes les garanties. Ens n’alegrem, però d’Aquarius n’hi ha a la frontera sud cada dia
i ningú garanteix que aquests drets es compliran. Hem vist embarcacions que arriben amb menors lligats amb brides, vulnerant el dret a la infància des del primer moment. Vivim amb esperança el canvi, però Sánchez i el seu govern han d’estar preparats. Les migracions no són una cosa nova. Tant de bo les persones que arriben per la frontera sud tinguessin 45 dies per intentar regularitzar la seva situació, com se’ls va oferir a les persones de l’Aquarius. A la frontera sud les persones es troben amb una mà al davant i una altra al darrere i una ordre d’expulsió entre les dents.

 

Des dels mitjans s’explica el relat a mitges?

“Si l’Estat espanyol té 46 milions d’habitants i arriben 30.000 persones, creiem realment que no podem assumir-ho?”

Sí, però també va lligat al discurs. Quan parlem d’onada, de salt massiu, d’invasió, d’il·legals… Alguns diaris encara fan servir aquests termes. Es crea un avís que no existeix com a tal. Si l’Estat espanyol té 46 milions d’habitants i arriben 30.000 persones com l’any passat, creiem realment que Espanya no pot assumir-ho? Ningú es queda aquí, tothom té un projecte migratori, tenen família a altres països europeus i volen anar amb ells. Som una porta d’accés. Si les persones poguessin venir per vies legals i segures això no passaria.

 

El govern espanyol ha anunciat la retirada de les concertines que va col·locar Zapatero a les tanques de Ceuta i Melilla. És la solució?

“Està bé treure les concertines, però el que s’ha de reformular és la Llei d’estrangeria, que és racista i classista”

El problema és estructural. Per què el govern central no acata la resolució del Tribunal Europeu de Drets Humà (TEDH) que condemna les devolucions en calent i les qualifica d’il·legals? Estan vulnerant un dret fonamental de les persones, sense assistència lletrada ni traductors. El govern va dir que trauria les concertines –que Zoido va definir com a element dissuasiu–, però estan estudiant canviar-les per unes altres. És el mateix govern, el PSOE, qui les va posar en el seu moment. Però el problema no és només això. Abans de saltar la tanca, aquesta persona ha hagut de sobreviure esperant als boscos, amb les contínues batudes de la policia, evitant que t’agafi la policia marroquina. Un cop salta, té dos minuts per fer-ho. Ha de saltar la primera, la segona i la tercera tanca, i córrer els 12 quilòmetres fins a arribar a prop del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI). Treure les concertines evitarà ferides i contusions, però n’hi ha molt més. Està bé treure qualsevol element que sigui un patiment directe, però el que s’ha de reformular és la Llei d’estrangeria, que és racista i classista.

 

Malgrat que baixen les xifres d’asil a la UE, segons l’informe de l’APDHA es produeix un augment notable de les persones que arriben a l’Estat espanyol (28.597, el doble que el 2016). A més, moltes són menors, sobretot del Marroc.

S’ha tancat l’entrada per Grècia a través de Turquia i a Itàlia a través de Líbia. Són dues rutes molt perilloses, així que busquen rutes que ho siguin menys, tot i que tampoc són un camí de roses. A això s’afegeix que el Marroc està vivint una situació de crisi molt important, en l’àmbit econòmic i social, amb regressió de drets. La gent vol buscar-se un futur millor. A través de les nostres investigacions, vam veure que sobretot els xavals venien de la zona de Kenitra o Larache, al nord del Marroc, una zona rural en la qual normalment les famílies fan una inversió en el fill més gran, igual que aquí, que abans es pagaven els estudis al gran perquè tirés de la família. A Barbate l’altre dia hi havia 130 menors d’edat i 70 es van escapar.

 

La imatge més generalitzada són pasteres amb grans grups de persones, però no sempre és així. Quines altres embarcacions es fan servir?

Hi ha una gran diferència entre si es dirigeixen a Andalusia oriental o occidental. La distància que hi ha fins a Andalusia occidental són 14,4 quilòmetres en un trajecte en què els corrents són complicats, però és més ràpid. En canvi, al mar d’Alboran, a l’Andalusia oriental, la distància és molt més gran. Veiem com hi ha vaixells pesquers que tiren a una milla o dues embarcacions petites de plàstic que es compren al basar; és el que es coneix com a toy [joguina en anglès]. És una manera d’evitar que just en sortir a la mar la policia t’intercepti. Però hi ha altres mètodes, com motos d’aigua, sobretot la gent que ve del Marroc. Els menors van sobretot de polissons als vaixells o ferris. Les pasteres que surten de Ceuta solen ser interceptades. Les que van pel mar d’Alboran solen ser embarcacions de goma amb motor on caben entre 30 i 50 persones, ja que la distància és més gran. Veiem que des de l’any passat s’ha recuperat un mètode que feia anys que no s’utilitzava: les pasteres de fusta, barques que s’usen per a la pesca amb una banyera molt gran, però que solen estar en molt mal estat. Aquí hi van entre 40 i 70 persones. Una altra de les novetats és que hi ha molts menors que fan servir caiacs, taules de surf, hidropedals, pneumàtics… Pensa que a l’estret es veuen davant les llums de l’altre continent, ja que només hi ha 14,4 quilòmetres. La ruta per les Canàries es va tancar el 2006 amb la crisi dels cayucos, però aquest any hem vist com han arribat dues pasteres amb 150 persones.

 

I en el cas de les dones?

Les dones solen anar per la ruta de la mar d’Alboran, però no n’arriben tantes. En una embarcació de deu persones pot haver-hi dues o tres dones. Estem en un sistema patriarcal i això no es pot obviar, però cada persona té unes estratègies de supervivència individuals. Les dones utilitzen més les pasteres, no perquè siguin menys perilloses, sinó perquè esperar a saltar la tanca comporta entrenar-se; viure als boscos és complicat. L’any passat van saltar dues dones, però solen anar com a polissons, ocultes en cotxes o amb documentació falsa.

 

 

Continua arrelada la idea que si una dona embarassada arriba a l’Estat espanyol tindrà papers en el moment que neixi el seu fill?

Aquest mite quedarà per sempre, però no és veritat. La dona ha de regularitzar la seva situació i la del seu fill, tot i néixer a Espanya. Un altre mite és que totes les dones són víctimes de tràfic. Si totes ho són, totes han de tenir dret a protecció. Si fiquem totes les dones en el mateix sac de tràfic de persones, el concepte es difumina. Hi ha una revictimització de la dona. Hem de parlar amb elles, conèixer la seva història. Cadascuna té el seu propi projecte migratori i això cal tenir-ho en compte.

 

La frontera sud és un negoci?

“Quan l’única opció que tens és creuar pel mar i veus que hi ha una proliferació de gent esperant, et tires al mar”

Els polítics parlen molt de màfies, però si no tinguéssim les lleis que tenim, aquestes màfies no existirien. Després hi ha altres màfies: els lobbys empresarials, que guanyen molts diners a costa del patiment de les persones. Hi ha empreses com Indra, Airbus, Dragados, Ferrovial-Agroman, Initec, Tragsa, Securitas, Acciona o Eulen. Fins i tot Frontex, que no oblidem que és una empresa privada, no de l’Estat. Vivim en un sistema racista, però també econòmic. Som pioners en la construcció de concertines, a través de l’empresa European Security Fencing. El mateix producte s’ha exportat a altres països, com Hongria. Sempre són les mateixes empreses les que guanyen aquests concursos públics. Hi ha empreses que s’estan enriquint a costa de les migracions i del patiment de les persones, no només les màfies que cobren 3.000 euros per creuar.

 

Prop de 250 persones van morir intentant arribar per mar a l’Estat espanyol el 2017, una de les xifres més altes dels últims anys. A més, sembla que augmentarà enguany…

Si tanques les portes d’una banda, la gent que no es queda pel camí, al desert, es desespera. Quan l’única opció que tens és creuar pel mar i veus que hi ha una proliferació de gent esperant, et tires al mar tot i no conèixer-lo bé. Tal com augmenta el flux de persones, augmenta el nombre de morts.

 

A més de les morts al desert…

L’Organització Internacional de les Migracions (OIM) calcula que per cada persona que se sap que mor n’hi ha dues més que ho fan. És molt difícil de calcular. Costa molt obtenir dades dels països de trànsit. Abans el Marroc deportava gent a Algèria, i ara Algèria els deporta a Mauritània.

 

Treballes constantment a Ceuta i Melilla. Quina resposta dona la societat?

“No hem d’oblidar que també hi ha molta gent solidària a Ceuta i Melilla que no vol que se sàpiga el seu nom”

És complicat treballar aquí, però no per la gent. Hi ha moltes persones que són funcionaris o militars, però la qüestió està en el fet que les administracions són les responsables d’haver creat aquest clima d’hostilitat. Jo veig diferències entre Ceuta i Melilla, però pensa que són ciutats que tenen el mar a un costat i la frontera a l’altre. Quan aquesta separació no existia, tenien camps al Marroc, coneixien els seus veïns… La situació ha canviat molt i la gent està cansada. Quan construeixes una frontera física, separes entre l’ell i el jo. Són ciutats que tenen una taxa d’atur molt alta, que no poden accedir a recursos, i potser veuen que de cop i volta arriben 300 persones que salten la tanca corrent i s’espanten, però és que fa vint anys que viuen amb això. També hi ha rumors que si venen i els donen de tot, cases i sous vitalicis… Però no hem d’oblidar que també hi ha molta gent solidària a Ceuta i Melilla que no vol que se sàpiga el seu nom. Veig moltes dones grans que van al port, els donen roba i menjar, però no volen que se les impliqui per por de ser assenyalades. Existeix, a més, una tendència a la criminalització de la solidaritat. La gent té por, perquè saben que si ajuden algú a desplaçar-se, et poden culpar de tràfic de persones.

 

Quina és la solució?

Primer establir vies legals i segures. Però n’hi ha moltes més: eliminar els visats de trànsit entre països, eliminar les exigències de cartes d’invitació i recomanació, poder agilitzar els tràmits, poder demanar cites prèvies amb menys temps, aconseguir que els jutjats no estiguin saturats, oferir assistència lletrada i de traducció a peu del canó en el primer moment que arriben… N’hi ha moltes i no s’estan duent a terme.

Article publicat al número 458 publicación número 458 de la Directa