Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La ruta de la precarietat agrària

Diverses àrees agrícoles dels Països Catalans atreuen mà d’obra temporal. Tot i que en algunes s’intenta cobrir la temporada amb personal ja resident, també hi ha gent que va d’un lloc a l’altre encadenant diverses collites durant l’estiu

La campanya de la fruita dolça a les Terres de Ponent s’ha convertit en una parada important d’un particular cicle laboral per la península Ibèrica, que comença a finals de la primavera a les hortes d’Andalusia, segueix a Múrcia, després a La Rioja i altres contrades vitícoles, per acabar, al final de l’any, a l’Horta de València, entre altres comarques del cítric.

A la pràctica, pel volum de persones jornaleres que atrau, la collita lleidatana actua com una mena de central de distribució. Algunes organitzacions del món agrícola, com el sindicat Unió de Pagesos, assumeixen la funció de redistribució de mà d’obra temporera entre les diverses zones productives, aprofitant la capacitat de captació de la temporada a Ponent. Segons aquest sindicat, unes 5.700 temporeres van fer aquest encadenament des de Lleida en la collita de 2016.

A Girona i l’Empordà la temporada és curta, al voltant de 60 dies, i se centra quasi exclusivament en la poma

A les comarques gironines i empordaneses, la temporada és curta, al voltant de 60 dies, i actualment se centra quasi exclusivament en la poma, després que altres cultius de fruita dolça de temporada –com el préssec i la cirera– hagin anat gairebé desapareixent. El nombre de persones que hi van específicament per la collita és relativament petit, i la majoria de les 2.000 contractacions que genera la temporada es forneix amb residents al territori. També es manté, encara, un cert contingent de personal recol·lector contractat en origen, un model que pràcticament es va extingir en altres llocs arran de la crisi de fa deu anys. Procedeixen sobretot de Romania, el Senegal i Mauritània. No hi ha albergs ni llocs públics d’acollida massius, i la majoria de collidores resideixen a llocs habilitats per les mateixes explotacions.

Fonts
Fonts: SOC, SERVEF, Unió de Pagesos. Ministeri d’Agricultura francès / Pau Fabregat

A la regió vitícola de l’Alt Penedès, l’anomenada Comissió de la Verema (de la qual formen part ajuntaments, els principals sindicats, associacions relacionades amb l’agricultura i entitats com Càritas i la Creu Roja) és l’organisme encarregat de gestionar la contractació de persones per a la temporada del raïm. Des de fa ja uns quants anys s’aposta per cobrir la mà d’obra necessària amb personal de la mateixa comarca, segons fonts de la comissió, ja que degut a la mecanització cada cop es necessita menys personal. Amb tot, continua sent habitual en algunes localitats –i particularment a Vilafranca– trobar gent acabada d’arribar dormint al carrer buscant una oportunitat de feina al camp. Des de l’any 2012, l’Ajuntament de la capital penedesenca té habilitada una zona d’estada provisional en un poliesportiu, gestionat per voluntariat de la Creu Roja, però l’estada es limita només a tres dies; en cas que trobin feina, ha de ser l’explotació la que es faci responsable de l’allotjament.

La Comissió de la Verema de l’Alt Penedès s’encarrega de gestionar la contractació per a la temporada del raïm

A les Terres de l’Ebre la varietat de cultius fa que la presència de personal temporer no sigui tan concentrada com al Penedès o a Lleida. Amb tot, és el cítric el que concentra la major part de mà d’obra, amb un volum d’activitat molt important durant el mes de novembre. L’any 2015, un estudi promogut pel sindicat Comissions Obreres alertava d’una situació d’“explotació laboral molt severa” de les jornaleres agràries a les Terres de l’Ebre i va generar un intens debat a les comarques que hi sortien reflectides. Aquest informe apuntava com una actuació bastant generalitzada el pagament de salaris per sota del conveni agrari i pràctiques prohibides com el pagament per caixa recollida, pràctica que genera salaris d’uns 30 euros diaris per jornades de 10 hores. També és bastant corrent, segons aquest sindicat, que una gran quantitat de caps de colla s’enduguin una comissió del salari de cada collidora amb qui intermedien i a moltes també se’ls descompta una quantitat pel desplaçament a les explotacions. Algunes també s’han de fer càrrec de la seva estada. La majoria de personal temporer de les comarques del Montsià i el Baix Ebre viu en pisos, en general sobreocupats, proporcionats per les explotacions o intermediaris. A Tortosa hi ha una casa d’acollida per a migrants gestionada per Càritas, però no està habilitada per fer-hi nit.

Al Rosselló, on la vinya és de llarg el principal cultiu, cal una major mecanització de les collites, tan habitual a altres territoris, però no s’ha implantat a causa de l’orografia del terreny. En el cas de Banyuls de la Marenda, Nicolas Miralles, vinyater cooperativista que posseeix una petita explotació, explica que les petites produccions acostumen a treballar amb la família, alguna gent del poble i en darrer terme mà d’obra procedent de l’Estat espanyol i de l’Europa de l’Est que venen cada any i que ja coneixen. En canvi, les grans produccions necessiten molta més gent per abastar les grans explotacions. Francesc Pougault, sindicalista a la CGT, explica que existeixen contractes específics oberts a tota la ciutadania de la Unió Europea, contractes que han de durar un mes com a màxim i que són pagats amb el salari mínim interprofessional (9,88 € bruts l’hora) per 35 hores setmanals. Pougault explica que “hi ha casos en què grans dominis contracten obrers amb agències de treball d’altres països (com per exemple la murciana Terra Fecundis). En aquest cas, les poques càrregues patronals són calculades amb la legislació espanyola (que baixa el preu per l’empresariat) i tenen treballadors en condicions més precàries que un ciutadà francès”. El recurs a migrants sense papers que esperen a la plaça Cassanyes les furgonetes que els duguin a les vinyes és una pràctica que se sap que existeix però que ningú ha xifrat o documentat i que, per tant, resta del tot invisibilitzada.


El precedent del Maresme

Un altre nucli històric de treball agrícola temporal a Catalunya ha estat el Maresme. Durant els anys 80 i 90 la comarca costanera va acollir un nombre considerable de gent procedent de territoris subsaharians que buscaven una oportunitat fent feines agrícoles en el sector de la flor, de l’horta o de la maduixa. Els darrers anys la producció ha disminuït i, amb ella, la necessitat de mà d’obra estacional, de manera que avui la comarca ha perdut la condició de focus d’atracció de persones jornaleres. La sobreexplotació urbanística que pateix la comarca, a causa de la proximitat geogràfica amb Barcelona, ha provocat una disminució de les explotacions. Tradicionalment l’horta del Maresme ha estat coneguda per la seva producció de maduixes i pèsols. Però ara el sector de la fruita, situat a la franja entre Arenys de Mar i Calella, pateix una crisi estructural: la maduixa local no pot competir amb la cultivada a Huelva i al Marroc. Això ha fet prescindible la mà d’obra temporera. Els camps de la comarca són explotats sobretot per produccions familiars amb personal assalariat. Molts d’aquests peons agrícoles acostumen a ser d’origen subsaharià i tenen els salaris fixats pel conveni de treball agrícola. “Són els únics disposats a treballar la terra per un salari d’uns 900 euros mensuals per jornada completa”, diu Xavier Safont, exregidor de la CUP a Mataró i agricultor. L’informe “La immigració en xifres”, elaborat per la Direcció General per a la Immigració, assenyala que Mataró és, després de Barcelona, el municipi del territori català on es registra el volum més elevat de població subsahariana empadronada: 11.521 el 2017.

Article publicat al número 458 publicación número 458 de la Directa