Amb motiu del 35 aniversari del moviment okupa a València, ens hem trobat amb tres companyis que formaren part dels primers centres socials okupats. Van concebre una nova eina en la resistència anticapitalista i anarquista, que es va transformar en un pilar en la generació d’espais de contracultura, aprenentatge, intercanvi i convivència. Espais que desafiaven i desafien les formes de relacionar-se o de prendre decisions col·lectives, així com la propietat privada. Hem parlat d’aquells primers passos a finals dels anys huitanta per entendre la situació sociopolítica d’aquell temps, que abocà centenars de joves a l’okupació. També hem volgut abastir reflexions sobre el passat i el present, avanços i derrotes, desafiaments i esperances.
Mati
La seua militància ve de lluny. Ja abans de les primeres okupacions, formava part del grup que gestionava el Casal de Joves d’Extramurs, “dedicat a activitats socioculturals i d’oci per a joves en els seus barris. Els casals pertanyien a l’Ajuntament –aleshores governat pel PSOE–, però els cogestionàvem de manera autònoma. Quan les activitats es van anar fent més reivindicatives i començàrem a qüestionar la política juvenil municipal, l’Ajuntament o bé els tancava o hi posava a gent tècnica per a gestionar-los. Davant d’aquesta situació i amb la perspectiva de quedar-nos sense espais per a seguir en actiu, els d’Extramurs, juntament amb els d’altres casals –no tots– i més col·lectius, vam decidir que l’okupació d’un espai per a gestionar-ho des de l’autonomia seria l’oportunitat de desenvolupar alternatives de transformació social i denunciar l’especulació”.
del Kasal Popular de Palma, en març de 1990 |Arxiu
Per a Mati, açò va ser possible gràcies al context social, amb una taxa elevada d’activisme polític, que va afavorir el sorgiment del moviment okupa i el naixement de “noves formes d’organització i acció, així com una experiència de viure col·lectivament”. Destaca que, des del principi, va tindre molta importància “la participació de les dones, tant pel seu activisme com per la seua mirada feminista”, com queda patent en la quantitat de col·lectius feministes amb els quals es van establir vincles i que van formar part dels CSO, com ara Dones Esmussades, Malva-Dona, Maranya, Desobediència, Las Adrianas o Fem-mes.
Tal com ho recorda, va ser el Kasal Popular Flora el que “va suposar la consolidació del moviment, afermant a l’Assemblea d’Okupes com a motor. A més, es van millorar les relacions amb el veïnat i es va desenvolupar tota una experiència al voltant de l’autogestió, el suport mutu, la cooperació, la solidaritat, la igualtat i el treball en xarxa amb col·lectius i okupes de tot l’Estat”. És important assenyalar que aquesta lluita no es manté aïllada d’altres reivindicacions. Així, en juny de 1989, l’Assemblea d’Okupes va participar en el Konsejo de Tribus organitzat per la gent del Parque Alcosa d’Alfafar, i va intervenir activament, per exemple, en un assalt al supermercat de la cadena Continente “com a denúncia social contra l’abús policial i la pobresa”. L’acció consistia a bloquejar les caixes negant-se a pagar, per a intentar negociar la donació dels productes i fer visible la problemàtica de l’atur.
Mati valora aquest exercici de memòria al voltant de les okupacions precedents, perquè “quan algú, individualment o col·lectivament, comença un procés, el relat d’experiències passades permet disposar d’eines de reflexió a partir de les quals continuar creant, trencant i inventant”.
Paco
Va estar present en la primera okupació que es va reivindicar a la ciutat, que donà lloc al Kasal Palma, amb el grup anarquista en el qual militava i que formava part de l’Assemblea d’Okupes. Recorda que la inquietud per aquesta lluita va aterrar a terres valencianes a mitjans dels vuitanta, importada des d’Europa, arrelant en “col·lectius de joves, antirepressius, ateneus llibertaris, ràdios lliures, ecologistes i també persones que vivien al carrer o en precari”. Era, analitza, un període postdictadura on les generacions joves aportaven noves perspectives, allunyades del sindicalisme clàssic. Sense oblidar tampoc que “a València estàvem immersos en un desplegament brutal de l’heroïna, d’impunitat i brutalitat policial, d’atur juvenil i en un mercat immobiliari purament especulatiu”.
Per a Paco, que ha conegut de primera mà molts dels espais alliberats de València, el més important perquè una okupa funcione és treballar “des de l’autogestió, l’assemblearisme, la coordinació, les cures i el respecte”. Entre els CSOA que destaca estan el Kasal Flora, La Pilona o La Punta.
Tot i que ressalta la dècada dels noranta pel que fa a nombre de centres socials okupats i la vitalitat que van tindre, és també autocrític. Per això afirma que “en tot l’arc cronològic, les okupacions a València, com altres moviments, tenen poc ressò a la societat i als barris on es desenvolupen. Des de dins, des de la vivència personal, ens sembla tot magnífic, punyent i combatiu, però de portes a fora som, dissortadament, una lluita molt poc significativa”.
Amb tot, defensa les dinàmiques que genera perquè “l’okupació gira entorn d’un espai físic com a eina i punt de trobada des del qual projectar un gran ventall de lluites transversals. El vincle de l’assemblea i les persones que la componen amb la gestió d’eixe espai fa que siga quelcom especial, et lliga a un lloc, a una comunitat i en certa manera també a un barri, amb propostes que ho són per al conjunt de la ciutat i la societat”. Per aquest rerefons positiu mai no ha deixat de militar i continua actiu en altres col·lectius i lluites, alhora que manté el contacte amb el moviment okupa “donant-li suport quan fa falta, anant als seus espais i convocatòries”.
Teresa
La seua relació amb l’okupació va començar quan tenia 15 anys. Era 1993 i un grup de neonazis mataren Guillem Agulló, posant de manifest el repunt del feixisme a València. L’Assemblea Antifeixista fou un dels col·lectius que va respondre amb contundència per a assenyalar els assassins. Teresa va entrar-hi en contacte i s’assabentà que formava part, també, de l’Assemblea d’Okupes i que es reunien en el Kasal del carrer Flora. L’espai la va fascinar, pel seu potencial pel que fa a activitats contraculturals, autogestió i alternativa d’habitatge.
Per a Teresa, un dels grans reptes dels CSO, abans i ara, és trobar l’equilibri entre construir espais “segurs”, en els quals les militants es puguen sentir protegidis i no haver-se de defensar constantment, però al mateix temps no crear “bombolles ideològiques”, en les quals no es pot entrar si no es compleixen uns requisits. Pensa que sovint es critica l’endogàmia, però, alhora, ens hi sentim còmodis.
Un altre repte que identifica en els centres socials és la dificultat permanent de deixar de reproduir les relacions de poder al seu si. Reconeix que és molt complicat generar espais antiautoritaris –tot i que és l’objectiu–, perquè les persones que els conformen “no són alienes a la realitat social i política”. Però entén que es va avançant en la mesura que determinades lluites van calant.
Teresa creu que el discurs interseccional està permetent tenir debats més complexos sobre les opressions que exercim i sobre com les militants interactuen entre ellis i amb les persones que van als espais. Veu que ara existeix motivació per a aprendre com els diferents eixos de desigualtat –gènere, ètnia, classe social, orientació sexual, capacitacisme o edat– s’entrecreuen, configurant formes concretes de discriminació i violència, i afegeix: “Soc dona, lesbiana i tinc ploma, però també soc blanca i europea. Tot forma part de l’opressió però també del privilegi”.
Identifica com un problema general dels moviments socials la menor implicació en les lluites en l’actualitat respecte al passat. Considera que ara es milita menys i amb més desgana. Esmenta diferents causes, però en recalca una que li preocupa especialment: “Cada vegada estem més preocupadis de nosaltris mateixis, d’una forma absolutament individualista, i menys en el col·lectiu”. Fa també una crítica al sistema capitalista, que “ens engoleix a totis i ens acaba imposant les seues lògiques”. Concretant en el moviment llibertari i okupa, pensa que un dels grans problemes és que ha perdut presència als carrers, i que la seua gent probablement s’ha inserit en altres lluites que tenen més mobilització, com el moviment feminista, la lluita per l’habitatge o la defensa del territori. Amb tot, posa una nota positiva en reconéixer que no se sol valorar “el que som capaços de crear en col·lectiu en un món que ens reclama a la producció i a l’aïllament”.
Afirma que ha estat present, d’una manera o d’una altra, en totes les okupes que han poblat la ciutat des que era adolescent. Des d’aquest coneixement en primera persona, assenyala que és
important reconéixer la idiosincràsia de cada centre “perquè hi ha hagut diferències ideològiques importants entre elles, fins i tot dins d’una mateixa okupa, i segons el moment, s’ha funcionat de manera diversa, tot i definir-se totes com a espais anarquistes o llibertaris”.
Quan analitza la situació social present, conclou que hui “hauria d’haver-hi més okupacions que mai perquè tindre un habitatge cada vegada és més difícil, n’hi ha una quantitat ingent de buits i la gent cada vegada té menys poder adquisitiu. L’okupació resulta un mètode d’acció directa eficaç contra l’especulació i la mercantilització de les vides. En contra hi ha un discurs antiokupa present en tots els mitjans d’incomunicació, que va calant en la ciutadania i al qual cal fer front”. És per això que considera “l’okupació una eina brutal per a plantar cara al sistema i experimentar altres mons possibles”.
