Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Peadar Whelan, expres de l'IRA

"Ara tenim l’organització política i la força per avançar sense la lluita armada"

Peadar Whelan, expresoner de l'IRA / Jordi Camprubí

Dels setze anys que va passar a la presó, el dia més dur per a Peadar Whelan va ser quan va morir Bobby Sands. Expresoner de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), Whelan va néixer l’any 1958 a la ciutat de Derry, coneguda pels fets del Bloody Sunday de 1972, quan els soldats britànics van massacrar catorze manifestants republicans. Sentenciat per l’intent d’assassinat d’un policia, el 1976 entrà a presó quan tot just començava la Protesta de les mantes, que conduiria a la famosa vaga de fam que va posar fi a la vida de deu presos de l’IRA, entre ells Sands. El 2005, l’organització va convocar totes les seves unitats i activistes a perseguir l’objectiu d’una Irlanda unida a través de mitjans “democràtics i pacífics”. Ara, a les portes d’un Brexit que està revifant les brases del conflicte no resolt al Nord d’Irlanda, conversem amb ell entre els murs pintats de revolta de Belfast, a la seu de Coiste, una organització que treballa per la reintegració de la comunitat d’expresoners republicans vint anys després del seu alliberament, una de les condicions de l’Acord de Pau del Divendres Sant signat el 1998.


Als seus orígens, l’IRA té l’Aixecament de Pasqua de 1916, fa més de cent anys. Com afecta aquesta història a tants joves de la teva generació que us incorporareu a la lluita republicana?

Sens dubte l’Easter Uprising de 1916 va ser la declaració d’independència, el document fundador de la República que volem aconseguir i l’IRA serà el principal agent en aquest període de la història, del 1916 al 1921, durant la guerra de guerrilles. Per tal de dividir les forces de la revolució però, els britànics parteixen el país i el Nord, on estem, aquests sis comptats, es queden sota domini britànic, i al que es coneix com a República d’Irlanda se li dona un grau d’independència i autonomia. Després de la partició, l’IRA mai va ser militar o políticament prou fort. Quan el conflicte esclata de nou el 1969, bàsicament ho fa per tota la discriminació política que es practicava contra la comunitat nacionalista, la gent va decidir que ja n’hi havia prou, es va formar l’Associació de Drets Civils i això va portar als pogroms de 1969 per part de bandes lleialistes amb el suport de les RUC (Royal Ulster Constabulary), la força policial. Com a resultat, l’IRA es rearma, es reorganitza i això és, dit d’alguna manera, el renaixement de l’IRA modern. Reneix per defensar la comunitat nacionalista però amb els anys hi haurà operacions britàniques molt fortes, com el Bloody Sunday, es viu sota control i opressió militar i la resposta de l’IRA és passar a una lluita més ofensiva contra els britànics. Molta gent jove com jo experimentaríem i testimoniaríem aquesta acció i opressió militar. L’única opció que ens quedava era lluitar i l’únic vehicle real per lluitar era l’IRA.


Durant els anys 70 i 80, quina era la relació de l’IRA amb altres grups revolucionaris de l’Amèrica Llatina i del món?

Molts dels vincles entre republicans i gent involucrada en la lluita revolucionària al món estaven basats, sobretot, en la perspectiva política revolucionària. Vull dir que nosaltres no sempre estàvem totalment d’acord amb els seus mètodes o amb el que feien, però els acords polítics generalment estaven basats en el fet que ens veuríem a nosaltres mateixos com a organitzacions revolucionàries d’esquerres. I ens identificàvem en els fonaments de lluites com la colombiana, de l’Amèrica Llatina en general, del País Basc, de Catalunya, de Palestina… treballàvem amb la gent Tamil de Sri Lanka, amb natius americans del nord i amb els kurds també. Essencialment, enteníem i analitzaven la política en termes de lluites imperials i colonials i per tant, enteníem que existia un conflicte internacional que influenciava la manera en què nosaltres vèiem el món. I hi seguim tenint relació. Amb la firma de l’acord de pau a Colòmbia, en moltes ocasions, figures del Sinn Féin han viatjat allà per trobar-nos, no només amb membres de les FARC o d’altres moviments revolucionaris sinó que, per la naturalesa de les negociacions, hem parlat també amb representants del govern. Per la nostra experiència i per la problemàtica entorn dels presoners, que és sempre molt central per a la resolució d’un conflicte, hem discutit i debatut sobretot el tema de l’alliberament de presos.


A Colòmbia han passat només tres anys de la firma de pau i no s’estan implementant els acords. En el cas del Nord d’Irlanda, fa vint anys de l’Acord de Divendres Sant. S’han complert els compromisos?

És important que mirem el context històric, per exemple, els problemes que van formar part del procés de pau a Sud-àfrica: nosaltres vam tenir aliances directes amb l’ANC -Congrés Nacional Africà, partit de Nelson Mandela-, moltes figures històriques de l’ANC van visitar Irlanda i el que sortia d’aquells debats és que aprenem de les experiències dels altres. I aprenem que no va ser senzill a Sud-àfrica, sabem que no va ser senzill aquí i sabem que encara hi ha problemes no resolts. Un dels més grans, políticament molt difícil de resoldre, és el problema del que anomenem el “llegat”, de com la història ha sigut explicada amb una falta de respecte particular cap a gent que ha mort en el conflicte. Per exemple, els unionistes pensen que les morts dels republicans no s’haurien de tractar de la mateixa manera que les dels unionistes, siguin civils o siguin membres de les forces armades britàniques, així que tenim una jerarquia de víctimes, les que són vistes com les “bones víctimes” i les víctimes que “van tenir el que es mereixien”. Pel que entenc, a Colòmbia es viu una situació en què, no només el govern sinó l’elit dominant colombiana, encara no accepta que ells han sigut l’actor més poderós del conflicte i els originadors del conflicte, decideixen ignorar aquest passat. Llegim que sindicalistes, activistes comunitaris, són objectiu i són assassinats per escamots de la mort i entenem que aquests problemes es donen perquè la dreta, l’elit poderosa, es nega a deixar anar el poder. És que cap societat renuncia a la seva part o la seva influència fàcilment. Així que l’objectiu és forçar la qüestió política i forçar l’elit poderosa a acceptar responsabilitats, a què oberta i voluntàriament es comprometi amb un procés de pau que condueixi a justícia social.


Com us formàveu políticament a les files de l’IRA per intentar no deixar que les armes tinguessin més poder que les idees?

“Com a republicans mai vam pensar que érem només actors militars sinó que teníem una motivació política i per tant, sempre vam tenir una responsabilitat a l’hora de debatre i desenvolupar una ideologia, una perspectiva política i una manera més integral d’entendre el món”

Com a republicans mai vam pensar que érem només actors militars sinó que teníem una motivació política i per tant, sempre vam tenir una responsabilitat a l’hora de debatre i desenvolupar una ideologia, una perspectiva política i una manera més integral d’entendre el món. Tot i així, no va ser fins que, desafortunadament, molts de nosaltres vam acabar a la presó que ens vam organitzar i vam poder tenir un sistema educatiu ben estructurat i focalitzat. I això el que va significar és que entràvem a la presó sent majoritàriament activistes militars i en sortíem com a quadres polítics. Per tant, hi hauria una lluita profundament polititzada, desenvoluparíem estratègies polítiques al voltant de totes les problemàtiques de l’esquerra i del control econòmic d’Irlanda. El que es coneix com a República d’Irlanda, tot i que després de la separació tenia un grau d’independència política i de llibertat de la Gran Bretanya, encara estaven lligats a Sterling i als sistemes financer i bancari britànics i per tant, aquests encara tenien una gran influència en les polítiques econòmiques irlandeses. Tot això, estava en la nostra manera d’entendre què volia dir exactament ser lliures de la Gran Bretanya. James Connolly, un dels líders de l’aixecament de 1916, executat el 12 de maig de 1916, deia, “pots abaixar la bandera britànica i pots alçar una bandera verda però això no vol dir que siguis lliure”. Irlanda era molt dependent del comerç també i és un dels motius pels quals, en la meva opinió, el Brexit, quan vingui, i si ve, tindrà un efecte tant danyí en la societat del sud. En definitiva, va ser la presó la que ens va donar la plataforma per entendre i per adquirir un context més ampli.

Whelan va passar setze anys a la presó, entre 1977 i 1992 |Jordi Camprubí

 


Després parlarem del Brexit, però abans: la presó va ser una escola per a tu? En quin període hi vas estar i sota quina sentència?

Vaig passar setze anys a la presó, de 1977 a 1992. Em van dictar una sentència de per vida per intentar assassinar a un home de les RUC i en vaig complir setze. La realitat dels republicans és que la nostra experiència a la presó va ser totalment educativa. D’organitzar debats, lectures, discussions a analitzar la història, la política. Tot això va ser bona part de nosaltres a la presó. I la presó per als republicans és una qüestió de què som molt conscients, perquè molts hi han passat abans i després que nosaltres. No és una qüestió de si va valdre la pena o no: segueixo sent un republicà i segueixo involucrat en la lluita republicana, la lluita té bons i mals moments.


Vas participar a la Protesta de les mantes i de la vaga de fam?

“La vaga de fam va esdevenir un fet internacional molt significatiu i des de tota aquesta perspectiva teníem gairebé la seguretat que havíem amuntegat molta pressió sobre els britànics, que no deixarien morir Bobby Sands. Però va morir”

Quan vaig ser sentenciat el gener de 1978, vaig continuar amb la Protesta de les mantes que ja havia començat. El març d’aquell any vam escalar la protesta cap al que vam anomenar no wash protest –la vaga de no rentar-se-, que eventualment va conduir a la vaga de fam de 1981. El dia que va morir Bobby Sands va ser un dia molt difícil perquè ell havia sigut escollit membre parlamentari i vam pensar que el fet que 30.000 persones haguessin votat per ell clarament mostrava que hi havia un suport massiu cap als presoners. La vaga de fam va esdevenir un fet internacional molt significatiu i des de tota aquesta perspectiva teníem gairebé la seguretat que havíem amuntegat molta pressió sobre els britànics, que no el deixarien morir. Però va morir. I en part sabíem que moriria i ho vam respectar, però tot i així va ser molt difícil de lidiar. Era gairebé com si estiguéssim mirant de front un forat negre sense saber que hi havia a l’altra banda. Però els republicans en les lluites, per extremadament dolenta que sigui la situació, sempre trobem aquella determinació, aquella resiliència, per reconfortar-nos, refer-nos i seguir endavant. I això és el que ens enduem de la presó. M’agradaria remarcar que nosaltres vam ser empresonats com a resultat del conflicte polític i així i tot, seguim sent tractats com criminals. Això vol dir que si jo volgués anar als Estats Units, seria aturat perquè tinc un registre de presó. Aleshores el nostre argument és que com que vam estar a la presó com a resultat del conflicte polític a Irlanda que avui ha acabat, el nostre historial de presó hauria de ser netejat.”


El Sinn Féin, avui, analitza la relació entre Gran Bretanya i el Nord d’Irlanda com una relació estrictament colonial?

Això estaria al cor de les nostres anàlisis de la lluita: el fet que la nostra és bàsicament una història de dominació colonial i imperialista. Des del 1169, quan els normands arriben i durant molts segles, tenim un procés sencer de colonització cada cop més intensa i estructurada. A partir de la partició, el 1921, podríem passar a fer servir la idea que seria més aviat una situació neocolonial i el que vull dir amb això és que Gran Bretanya segueix influenciant Irlanda, tant la del nord com la del sud. Podries dir, sense voler entrar en debats teòrics, que els països de l’Amèrica Llatina tenen la seva pròpia elit governant però que encara estarien molt influenciats pels seus antics poders colonialistes, de manera que estan governant el país amb l’interès d’occident o de les elits europees. Quan mires al que passa a Veneçuela, per exemple, veus clarament una contrarevolució i qui es beneficia d’aquesta contrarevolució sinó occident, Estats Units, Europa occidental? És en part semblant aquí a Irlanda, en el sentit que els britànics no tenen control directe del que anomenen República d’Irlanda, però si mires com governaven, particularment durant els anys de conflicte aquí al nord, estaven més disposats a donar suport als britànics contra els republicans que a confrontar el fet que els britànics tenien la responsabilitat final política pel conflicte.


Ara sí, veieu el Brexit com una oportunitat per arribar a aquest objectiu?

Irònicament sí. El Brexit es veu com una oportunitat per portar endavant la reunificació irlandesa. No crec que ningú pensi que hi hagi res de bo en el Brexit excepte l’extrema dreta de la política anglesa, que encara creu que té un imperi, que la Gran Bretanya pot influenciar els esdeveniments internacionals i del món de la manera com ho ha fet en el passat. Però pel que fa a Irlanda, la situació irònica en què es troben és que la majoria de gent al Nord va votar per quedar-se a Europa, que vol dir que molts unionistes, aliats políticament amb la Gran Bretanya, van votar per quedar-se. Així que la pregunta seria, si aconseguim un referèndum sobre la frontera, un nombre d’aquests unionistes creuran i veuran que el seu interès està millor servit en una Irlanda unida que formi part d’Europa que en seguir formant part de Gran Bretanya i estar fora d’Europa? L’altra qüestió és, què passarà realment. Molta gent de l’establishment polític de l’anomenada república, pels qui una Irlanda unida mai ha estat a la seva agenda política -els qui persegueixen el seu propi interès en un estat que han construït per servir el seu propi interès-, ara veuen els danys i els efectes del Brexit. Particularment, tot l’assumpte del comerç a través de la frontera. Gran Bretanya fora d’Europa sense un acord pot perfectament crear el caos. Si la frontera no hi fos i estiguéssim en el mercat únic europeu, clarament aquestes qüestions no hi serien. Des d’aquest punt de vista hi ha un canvi d’opinió a la república.


Quina és la probabilitat que hi hagi un referèndum?

Bé, la dificultat d’això és que les condicions sota les quals un referèndum seria convocat haurien de ser dictades pel secretari d’estat britànic, que és diguéssim el representant principal britànic aquí a Irlanda. I si ells creuen que hi ha una possibilitat de succés estarien obligats a convocar el referèndum, però si creuen que el referèndum no té la possibilitat de succeir, aleshores no el convocaran. Hi ha una estratègia ideològica massiva que el brits estan jugant ara: estan promovent la idea d’un Nord d’Irlanda com un estat, com un país, d’uns nord-irlandesos com a poble separat. És una estratègia molt llesta i molt important per part dels britànics perquè el que fa de manera efectiva és combatre el republicanisme. El seu objectiu és treure de l’equació la qüestió que som irlandesos i que el nostre territori natural és Irlanda i que Irlanda és Irlanda com a país.


Quin és el vostre punt de vista sobre els presos polítics i exiliats catalans?

“No hem pensat ni per un minut que haurien d’estar a la presó com a resultat del referèndum a Catalunya. També penso que això et dona una idea del caràcter feixista de l’Estat espanyol”

No hem pensat ni per un minut que haurien d’estar a la presó com a resultat del referèndum a Catalunya. També penso que això et dona una idea del caràcter feixista de l’Estat espanyol. Quan consideres que la gent involucrada en l’organització del referèndum seran jutjats per traïció, penso, com diu una dita popular, que agafes un martell de fang per trencar un nus, és a dir, que estàs fent servir molta més força de la que és necessària, que podries fer servir els dits per obrir un petit nus.


Com en l’Aixecament de Pasqua, quan van afusellar els líders d’una revolta que havia sigut fins i tot impopular?

Exacte, executant els líders clarament van crear exemple i la gent evidentment va quedar furiosa contra la brutalitat i la crueltat que segueixen al cor del domini britànic, semblant al que va passar l’1 d’octubre, sí. La crueltat crea una reacció, però com et deia sobre reaccionar desproporcionadament és la naturalesa de l’estat espanyol.


Vosaltres vau agafar les armes per canviar les coses. Què toca fer avui per canviar-les?

És una bona pregunta. Eren les condicions i la situació a la qual ens vam veure abocats. Moltes de les lluites armades, sigui a Colòmbia o a Irlanda, van arribar perquè l’elit política dominant abans que propiciar justícia social per a la gent, oferia repressió. I en un moment determinat la repressió falla i la gent lluita en contra. M’agradaria pensar que a través de la nostra lluita, en mirar enrere, aconseguint l’Acord del Divendres Sant vam ajudar a canviar el context polític, precisament perquè ha deixat de ser un context militar i ara és un context efectivament polític. Ara tenim l’organització política i la força per avançar sense la necessitat de la lluita armada.