Aterrar la fusió nuclear

Quan parlem d’energia nuclear, sovint confonen els termes fusió i fissió. Les centrals actuals funcionen amb la fissió nuclear: divideixen nuclis d’àtoms d’urani per alliberar energia. Aquesta operació genera residus radioactius i planteja riscos. En canvi, la fusió nuclear consisteix a unir dos nuclis lleugers per formar-ne un de més pesat, allibera més energia per quantitat de combustible i genera menys residus radioactius. Les fusions són les reaccions que tenen lloc al Sol i que la ciència aspira a controlar per produir energia.

Per generar-la, cal portar la matèria a l’estat de plasma, que requereix assolir temperatures i pressions tan elevades com les que es produeixen als nuclis de les estrelles. A la Terra cal confinar àtoms de deuteri i triti –isòtops de l’hidrogen– en espais molt reduïts i escalfar-los a temperatures superiors a les del nucli solar. Això requereix enormes electroimants o l’impacte de centenars de làsers.

El projecte estatunidenc NIF (National Ignition Facility) i el britànic JET (Joint European Torus) han inundat els titulars de tecnooptimisme. Però persisteixen grans desafiaments, com el deteriorament de materials bombardejats per neutrons i exposats a altes temperatures o l’obtenció de triti, que depèn de les mines de liti. Els resultats han impulsat grans empreses a invertir en la fusió. Però, a diferència del JET, el NIF, o l’ITER de l’Estat francès, els projectes privats prioritzen el capital sobre l’avenç científic, convertint en un bé particular els resultats obtinguts gràcies a coneixement obert i al finançament públic. La viabilitat tecnològica i econòmica d’una planta de fusió sembla lluny.

Cal cautela amb el relat poc científic d’una “energia neta i il·limitada”. Davant la crisi sistèmica, tenim la responsabilitat de buscar més eficiència i noves fonts d’energia sense emissions de CO2, generació de residus i accidents, sinó també d’un consum energètic en harmonia amb els límits planetaris.

PER SABER-NE MÉS: