Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

(Auto)construint la utopia ‘skater’

Sense permisos ni pressupostos faraònics, grups de patinadors s’apropien d’espais en desús per reprendre la cultura del 'do it yourself' i dissenyar, construir i practicar als seus propis 'skateparks'

'Skaters' encimentant una rampa a l'Spotter, pistes autoconstruïdes a Badia del Vallès / Jaume Herrero

“Camión! Camión!”. En escoltar l’avís, la quinzena de skaters reunida a l’Spotter de Badia del Vallès aparca patins, entrepans, cafès i cigarros i saluda el camió formigonera que entra pel camí de terra. Són les deu del matí. Calçats amb granotes de feina, guants, botes altes, delineadores de ciment i eines professionals, es distribueixen una llarga cadena de funcions, sense jerarquia aparent. Una part dels joves fa una fila amb carretes per rebre, d’un en un, el ciment que la formigonera va abocant pel tub. Quan són plenes, les condueixen al mig de l’skatepark, on hi ha les rampes encofrades i on s’espera un altre grup de companys. Un cop s’aboca el ciment de les carretes sobre l’esquelet de ferralla, comença la feina del segon equip, que ho reparteix a mà i homogèniament per la superfície, delineant i rasurant. Els carreters tornen sense pes cap a la fila del camió per tornar a carregar. La feina dura dues hores, amb més d’una tona de ciment abocada.

L’Spotter, com l’ha batejat la comunitat skater –en anglès fa referència als llocs des d’on s’observa l’aterratge i l’enlairament d’avions–, resulta gairebé invisible per a l’ull de qui passeja o hi passa amb vehicle. L’espai queda semiaïllat, a cavall de Sabadell, Badia i Barberà del Vallès, delimitat i rodejat per centres comercials com IKEA i Leroy Merlin i per grans infraestructures viàries com la catenària de la línia R4 de Renfe i l’autopista C-58. Les avionetes que aterren a l’aeròdrom de Sabadell sobrevolen de prop i constantment l’skatepark, fent que l’espai recordi a un no-lloc; concepte popularitzat per l’antropòleg francès Marc Augé per referir-se a aquells llocs de transitorietat, de flux, que a les societats modernes no tenen prou importància per ser considerats llocs.

Però, per d’altres, l’Spotter s’ha instituït com un espai viu, de trobada, vincle, autoconstrucció, barbacoes, concerts i esport; un bé comú de lliure accés, gaudi i pràctica. Aquestes antigues pistes d’hoquei estaven en desús fins que fa tres anys un grup de joves patinadors van netejar-les per dissenyar, encofrar, autoconstruir-hi obstacles i rampes de formigó que poguessin patinar. I des de llavors no han parat. Aquest matí de desembre, patinadores i constructores s’han citat per rebre i treballar amb una nova tona de ciment fresc. Ja és la tercera vegada que contracten un camió per 950 euros, conductor inclòs, finançat de la seva butxaca, de micromecenatges o del recapte del festival autogestionat Spottorrock, celebrat al mateix recinte.


Zones temporalment autònomes i patinables

L’extensió dels skateparks autoconstruïts (seguint la filosofia del do it yourself, ‘fes-t’ho tu mateix’ en català) per tot l’Estat espanyol és constant però irregular, sotmesa a les necessitats dels patinadors i a la relació del col·lectiu i del projecte amb l’administració local pertinent. “Busquem llocs abandonats com pistes d’hoquei, de futbol sala, fàbriques, piscines buides… que sobretot ja tinguin el terra fet. Així ens estalviem aquell ciment”, explica Richi, patinador i constructor. “Ho fem tot nosaltres. Buidem pàrquings si els veïns volen llençar coses, agafem trastos abandonats per encofrar com ferralla, fusta, pneumàtics…”, apunta. “T’apropies d’un espai públic en desús i el vas ampliant. Intentes ser invisible fins que l’administració pressiona, ja sigui perquè vol negociar i legalitzar l’espai o bé perquè l’enderroca i destrueix”, afegeix Martin, que a Mataró participa a Caribú, un altre skatepark autoconstruït. Avui ha vingut amb alguns companys a treballar i donar suport a la jornada de feina a Badia.

La lluita per la preservació de la ‘corba de la mort’ a Canyelles va convertir-la en un lloc de trobada de gran influència per les noves generacions |Victor Serri

 

Enfront de la manca de skateparks atractius i en condicions per patinar a la seva ciutat, alguns patinadors van optar per recuperar i aprofitar el terreny encimentat de l’empresa tèxtil Lemur Caribú, que l’any 2009 va tancar i enderrocar la fàbrica que tenia a Mataró. Constituïts al voltant de l’associació Caribú 304 i en constant relació amb l’associació de veïns del barri, fa tres anys que hi treballen i hi patinen. “Fem concerts, aniversaris i barbacoes. Al final suposa un punt de trobada per a molta gent. Després de tres anys aconseguint tot el material a partir de donacions, vam obrir un procés de micromecenatge per aconseguir diners i seguir construint”. Caribú 304 actualment estudia –en coordinació amb l’Ajuntament de Mataró– la regularització del projecte a través de l’expropiació del terreny.

Alguns patinadors de Mataró van optar per recuperar i aprofitar el terreny encimentat de l’empresa tèxtil Lemur Caribú

“La fugacitat i l’amenaça fan que no ho construeixis perfecte, però t’adones que pots patinar igual o millor que en skateparks d’obra pública, que costen una milionada i a sobre estan mal fets”, explica Martin. “S’ha de ser d’una pasta especial, estar molt compromès, sacrificar dies de patinar per construir això. T’ha d’agradar molt”. Són paraules d’Àngel, conegut com a Felici, un dels skaters-constructors d’un skatepark DIY a Reus, aixecat l’any 2016 entre les runes de l’antiga fàbrica de sabates Portània. “Va ser una moda en la qual es va apuntar molta gent, alguna d’ella experta en la construcció. El parc era un espai híbrid, amb elements street (‘de carrer’) com voreres, bancs, mòduls, però també alguna rampa, un espai viu on fèiem campionats, festes i acampades”, explica. Portània es troba avui en hores baixes, ja que ha patit demolicions per part de l’Ajuntament i ha quedat enfangat per les fortes pluges dels darrers mesos.


Des de Burnside fins a la Hell Curving de Canyelles

Els orígens del moviment DIY aplicats a l’skateboard es localitzen al voltant dels anys seixanta i setanta als Estats Units, sobretot a l’àrea de Califòrnia, quan alguns skaters pioners que feien eslàlom pels carrers comencen a construir rampes aprofitant els angles de piscines i dics, reproduint a terra els moviments del surf. L’skate s’estendrà com una expressió personal i una posterior subcultura estètica, musical (l’anomenat skate punk) i artística (amb fenòmens com l’art urbà i el grafit). A més, obrirà una via de comercialització de roba, taules, rodes i accessoris.

Així i tot, la manca d’espais on practicar l’skate és una de les raons per les quals, l’estiu de 1990, un grup de patinadors va començar a construir il·legalment obstacles i rampes de ciment sota el pont de l’autopista de Burnside, a Portland, a l’estat d’Oregón (entre Califòrnia i el Canadà). Aquesta infraestructura, pionera de l’autoconstrucció, va suposar la primera pedra per a l’expansió dels skateparks públics als Estats Units, l’exportació de la cultura dels parcs DIY cap a Europa i l’inici de l’aplicació del formigó –en lloc de fusta i metall– per construir obstacles i rampes.

Posteriorment sorgirien altres iniciatives com Skatopia, una societat utòpica skater amb tints ciberpunk i estètica Mad Max autoconstruïda l’any 1995 en un terreny propietat del pro-skater Brewce Martin, a Rutland, Ohio. L’atmosfera anàrquica, artística i els seus festivals de punk rock han esdevingut punts de referència dins de la cultura skater nord-americana.

Una de les primeres experiències autogestionades a casa nostra va ser a la Guineueta, a Nou Barris

A casa nostra, una de les primeres experiències autogestionades DIY va ser a l’skatepark de la Guineueta, a Nou Barris. “Gran part dels parcs que es van fer a Barcelona van ser abans de 1992. Es van fer pel boom de l’skate a finals dels vuitanta i per la necessitat d’erradicar tota la gent que llavors patinava pel carrer o places i per donar una imatge neta de la ciutat”, explica el patinador i constructor Daniel Santos a la publicació col·lectiva Hell Curving (Go Magazine, 2015). “Va ser el 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, quan van construir skateparks chapuza per tapar-nos la boca. Dur, rugós, formigó de baixa qualitat amb textura de sorra”, explica el patinador José Noro a la mateixa publicació. Després dels jocs, amb l’abandonament municipal dels parcs, Noro, Santos i un grup de skaters van assumir el manteniment i l’autoconstrucció de les rampes. Les pressions de l’Ajuntament van impedir que el projecte seguís avançant i van fer que tot el que aconseguissin materialitzar els joves fos l’anomenada hell curving o corba de la mort. La lluita per la preservació d’aquesta rampa amb forma de corba va crear una llegenda al seu voltant, convertint-se en un lloc de trobada, barbacoes i festes punk rock al barri i un espai de gran influència per a les noves generacions.


Els reptes: masculinització i professionalització

“Tot i que hi ha moltes dones patinant, el sector de la construcció i també el de l’autoconstrucció de skateparks està molt masculinitzat, a diferència dels Estats Units, on predomina l’element fusta”, explica Richi. “La cerca constant de radicalitat i l’estil de vida atrauen sovint persones rudes, la majoria d’elles homes”, alerta.

L’Spotter de Badia del Vallès s’ha instituït com un espai viu, de trobada, amb barbacoes, concerts i esport |Jaume Herrero

 

Un altre dels reptes amb què es troba el moviment a l’Estat espanyol és la professionalització. Sovint, la construcció de parcs es posa en mans d’estudis d’arquitectura i empreses d’instal·lació de mobiliari urbà que no tenen coneixements sobre la pràctica d’aquestes disciplines. “Et fas l’skatepark com tu vols. Et fies de tu, no d’un plànol o d’un tècnic. Patines en un lloc que va evolucionant, igual que tu evoluciones”, diu Martin. Coneixedors d’aquesta pràctica i de l’element ciment, el disseny i la fabricació de skateparks comença a recaure ara sobre molts d’aquests skaters que creen o integren empreses de construcció de pistes o skateparks. “Cada cop es construeixen més skateparks legals que substitueixen i debiliten els skateparks DIY. Això passa perquè les empreses constructores han contractat i absorbit gran part dels patinadors que eren els qui autoconstruïen els parcs DIY”, explica Felici. Així, Hell Curving a Roquetes, Vulcano Skateparks a Ripollet o CopinRamps a València són algunes de les empreses que, des de la perspectiva del patinador, assumeixen encàrrecs arreu de l’Estat espanyol i a diferents països europeus.


Una autèntica geografia de rampes i patins

A més dels skateparks de Badia del Vallès, Mataró i Reus, a Catalunya altres iniciatives DIY són La Bòbila de Badalona, La Kantxa de Vic o el Bowl d’Olot. Al País Valencià, destaquen els elements de l’skatepark de Sueca o La Ratonera d’Almassora, creat pel col·lectiu Goliat Rats. Al País Basc, destaquen les rampes de la històrica Kampsa (Pasaia), projecte d’okupació amb dues dècades d’autogestió i resistència recollides en el documental 20 años de sueños y escombro, dirigit per Dani López, guanyador del III Madrid Skate Film Festival. A la resta de l’Estat espanyol, Escombro a Madrid, La Morenica a Murcia o Dinero a Màlaga representen alguns dels exemples vius d’aquest fenomen.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa