Centreamèrica, amb poc més de 50 milions d’habitants, és una regió vibrant en tots els sentits: biològic, cultural i sobretot, polític. Abraça set estats –Belize, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà– territoris amb abundància d’aigua, minerals, amb accés als oceans Pacífic i Atlàntic i un clima força benèvol per a l’agricultura i en general per a la vida. Per aquesta raó, civilitzacions com la maia van habitar i coexistir amb la natura en aquest lloc fa més de 12.000 anys, sobretot a la part nord de l’istme (Guatemala, part d’Hondures i El Salvador).
Però la regió, des de la invasió europea de fa més de 500 anys i la posterior independència de la Corona espanyola, va entrar en una etapa de violència en contra de les poblacions originàries que els estats d’avui continuen exercint a través de les institucions usades com a braç armat per a empreses oligàrquiques locals, corporacions multinacionals i, des de fa alguns anys, el crim organitzat transnacional, sense oblidar els estats i les corporacions privades d’Europa i d’Amèrica del Nord, que encara exerceixen una forta pressió sobre els ecosistemes i els cossos de les poblacions originàries i mestisses. I és arran d’aquesta influència del Nord que Centreamèrica es troba en una etapa de retorn a les autocràcies i governs repressors.
Durant la segona meitat del segle passat no hi va haver cap país centreamericà que s’escapés dels règims dictatorials civils o militars, cops d’estat o les dictadures brutals a Nicaragua, El Salvador, Hondures i el genocidi en contra de població maia a Guatemala. Aquestes fites polítiques van marcar les autocràcies a la regió, però això va cessar d’alguna manera a inicis de la dècada dels noranta, quan els acords de pau van fer la seva aparició a la regió i la violència estatal va mutar cap a una repressió judicial.
A Belize, Hondures, Costa Rica i Panamà, les seves fràgils democràcies són atacades pel conservadorisme religiós, la corrupció, la impunitat i el narcotràfic. Però els casos d’El Salvador, Guatemala i Nicaragua mereixen un capítol a banda. Es creia que les autocràcies clàssiques havien desaparegut de la regió, però aquesta ombra reapareix amb Daniel Ortega a Nicaragua l’abril de l’any 2018 i amb Nayib Bukele a El Salvador l’1 de juny durant la “renovació” del seu mandat presidencial, tot i que la Constitució Política del país prohibeix la reelecció del president.
Totalitarisme ‘cool’
L’1 de juny, Bukele apareixia en públic durant la presa inconstitucional del seu segon mandat com a president del país més petit de la regió, envoltat de policies i militars armats, vestits amb abrics i capes llargues, talment com oficials de les SS, malgrat la calor tropical
a San Salvador.
Tota la parafernàlia i demostració de força i mà dura de Bukele és la prolongació de la seva estratègia amb tints d’estudis de mercat, iniciada amb l’autoproclamació com el “president més cool del món”, ara redirigida en un segon mandat amb pràctiques dictatorials i de repressió contra l’oposició.
Però aquest tint dictatorial no és nou. Durant el primer període presidencial fou norma empresonar milers de joves, acusats de pertànyer a les bandes i de desestabilitzar el país i la societat salvadorenca. Però també a l’empresonament d’integrants de la societat civil, de militants de partits polítics d’esquerra i d’organitzacions de joves, tancament de mitjans independents, exilis i assassinats selectius.
Bukele utilitza el discurs de la seguretat ciutadana com a estendard de batalla en contra de les bandes i, per tant, de seguretat nacional. En aquest sentit, va fer edificar la presó més gran de la regió, el Centre de Confinament del Terrorisme (Cecot). Inaugurada pel mateix president el 31 de gener del 2023, s’ha convertit en un símbol de la seva “guerra contra les pandillas”. Els grups defensors de Bukele es basen sobretot en l’argument de la dràstica reducció d’homicidis en el que havia arribat a ser qualificat del país més violent del món.
Són molts sectors els que destaquen aquest canvi i respiren alleujats, sobretot als barris abans controlats per bandes, on “veure, sentir i callar” era la regla, i on ara els veïns poden travessar les fronteres invisibles que els grups delinqüents havien imposat històricament sense patir fustigació i sense por de represàlies, extorsió o mort.
Així i tot, cinc mesos després de la seva inauguració, el Cecot és també un exponent de l’hermetisme i les acusacions d’opacitat del règim d’excepció aprovat després de 76 assassinats registrats en només 48 hores, el març del 2022. Des que es va decretar, més de 70.000 persones han estat detingudes, una sèrie de garanties constitucionals estan suspeses i hi ha nombroses denúncies de greus atropellaments als drets humans, des d’arrestos arbitraris i tortures fins a morts sota la custòdia.
La nova primavera?
A Guatemala es va parlar fa uns anys d’un “retorn a la primavera”, com la que va florir entre els anys 1944 i 1954, quan els presidents elegits democràticament Juan José Arévalo i Jacobo Árbenz, arran de l’anomenada “Revolució d’Octubre”, van instaurar la democràcia després de desenes d’anys de dictadures.
Però aquesta primavera va durar poc, perquè el govern dels Estats Units, per mitjà d’un cop d’estat i amb el suport de la CIA, d’altres governs centreamericans i d’un grup de militars anticomunistes guatemalencs van enderrocar el coronel progressista Jacobo Árbenz el juny de 1954 i el van obligar a exiliar-se fins a la seva mort a Mèxic el 1971.
Durant aquests deu anys de primavera democràtica es van aconseguir avenços sense precedents, com l’establiment d’un codi del treball, o del sistema de seguretat social, l’accés al vot de les dones, una reforma agrària que repartia la terra als indígenes i camperols, així com la construcció d’infraestructures viàries, marítimes o educatives.
Aquest avenç democràtic mai s’havia vist a Guatemala i encara és present en la memòria col·lectiva. En aquesta clau, el 20 d’agost de l’any 2023 la ciutadania guatemalenca va elegir com a president un fill de Juan José Arévalo, Bernardo Arévalo, candidat socialdemòcrata que va utilitzar el capital polític i històric del seu pare i de la Revolució d’Octubre per obtenir la primera magistratura del país.
A Hondures, Costa Rica, Belize i Panamà, el conservadorisme religiós, la corrupció i el narcotràfic ataquen les fràgils democràcies
Però per entendre el perquè d’aquesta important victòria de la socialdemocràcia a Guatemala, cal saber que, des de l’any 2017, al país es va gestar una dictadura de caràcter judicial capitanejada per la Cort Suprema de Justícia, la Cort de Constitucionalitat, el Ministeri Públic i els jutges. Les institucions encarregades d’administrar justícia es van bolcar a judicialitzar, criminalitzar, forçar l’exili i assassinar opositors polítics, líders indígenes, líders estudiantils i socials, però també contra periodistes, altres operadors de justícia i líders indígenes. Actualment, es compten més de 200 persones exiliades.
La societat civil, els pobles originaris i sobretot, la gent corrent, es van cansar de la “dictadura judicial”, coneguda al país com el “pacte de corruptes”, I el cansament es va evidenciar durant les eleccions generals de l’any passat, amb un vot massiu per l’opció socialdemòcrata, que va recórrer a un discurs antidictadura i anticorrupció. Una dictadura judicial que va tractar d’impedir que el govern acabat de triar prengués possessió, en un clar cop d’estat judicial o acció de lawfare contra una elecció popular, que els pobles originaris van salvar en manifestar-se de forma pacífica durant més de cent dies perquè el govern d’Arévalo pogués prendre possessió el 15 de gener.
Es podria dir que Guatemala és una frontissa política i un respir democràtic a la regió. Si aquesta nova primavera aconsegueix assentar-se, això podrà servir de contrapès davant el govern salvadorenc del “dictador més cool” del món i amb l’autocràcia rància de Daniel Ortega a Nicaragua.
L’eterna dictadura
Durant molts anys del segle passat, Nicaragua va viure sota la dictadura de la família Somoza en contuberni amb l’oligarquia local i el beneplàcit del govern dels Estats Units.
Aquesta espiral repressiva va quedar tallada per la Revolució Sandinista de 1979, un far d’esperança alliberadora al món, que va posicionar la regió en un model més inclusiu, democràtic i menys desigual.
Aquesta revolució va governar el país entre 1979 a 1990, però les regnes li van ser arrabassades pel neoliberalisme, amb una sèrie de governs novament alineats a la política exterior dels Estats Units. Fins que l’any 2007 l’exguerriller Daniel Ortega, artífex fonamental de la Revolució Sandinista de 1979, va tornar democràticament al poder.
Des de l’any 2007 fins a l’abril del 2018, després de les protestes que van propiciar una crisi política amb l’exili de més de 30.000 nicaragüencs a Costa Rica, arrestos d’opositors, tancament de mitjans i prohibició d’organitzacions de la societat civil, així com la fustigació a la comunitat catòlica, Ortega ha estat comparat amb Somoza i titllat de dictador, acusat de cabdillisme, oportunisme ideològic, enriquiment personal i d’exercir un control familiar sobre les institucions de l’Estat, fins al punt d’assignar a la seva dona el càrrec de vicepresidenta, en un gest d’autocràcia amb aires de monarquia tropical. Ortega ha esdevingut, sens dubte, un dictador, un autòcrata clàssic, d’aquells que durant el segle passat van exercir a la regió amb mà dura i repressió sistemàtica un terror sense precedents.
