Un, dos, tres, i… Vint-i-una joves, disposades en cercle, fan botar la pilota a la vegada. Tu-tu-pa-tu: es miren, tu-tu-pa-tu: s’escolten. Tu-tu-pa-tu: es parlen, tu-tu-pa-tu: connecten. De tant en tant, alguna bola s’escapa i algú surt corrent a buscar-la. A estones algú perd el ritme i algú altre guanya velocitat, algú parla i a algú la fan callar. Qualsevol petit esdeveniment que tingui lloc dins o fora de la rotllana és un esqueix per a la reflexió. Al voltant, el batec de les pilotes no s’atura i esdevé banda sonora de la sessió.
Les participants segueixen la proposta rítmica de Josep Maria Aragay, el dinamitzador de Basket Beat que avui ha aparegut a l’Escola dels Encants de Barcelona amb un sac ple de pilotes de bàsquet. “La idea no és fer coses a la vegada, sinó construir alguna cosa juntes”, recorda sense deixar de botar. Aragay és educador i integrador social, musicoterapeuta i creador de Basket Beat, un projecte que acompanya persones amb entorns desafavorits per tal de potenciar el seu desenvolupament a través de fer música amb pilotes.
Primers bots
Basket Beat sorgeix l’any 2009 al barri de la Ribera, dins de la Fundació Privada Ribermúsica, on Aragay va començar a construir ponts entre les arts i l’educació social al Casal dels Infants. En aquell moment, el musicoterapeuta va detectar que hi havia una dificultat per aconseguir que les joves establissin un vincle de llarga durada amb les activitats musicals. Va ser aleshores quan va decidir utilitzar una eina amb què estiguessin familiaritzades: “Vam començar a fer música amb equips de bàsquet perquè la pilota era un instrument que ja coneixien i que els agradava”, recorda.
Dos anys més tard, el projecte impulsat dins de l’entitat va acabar i Aragay va continuar les activitats en solitari. L’any 2013, Basket Beat va seguir agafant forma a través d’un viatge, de gairebé un any, que el seu creador va fer per conèixer i compartir experiències d’art comunitari arreu del món. Durant aquell trajecte l’educador va constatar que “allà on el capitalisme està més arrelat és on la proposta educativa que té a veure amb la lentitud, amb el procés i amb el vincle té més dificultats per arrelar”.
Ara, cinc anys més tard, Basket Beat compta amb un equip de set persones amb perfils vinculats a l’educació social, la pedagogia musical i la musicoteràpia que s’encarreguen de coordinar prop de vint tallers setmanals amb joves, preses i altres col·lectius. Fan música amb pilotes, però la música és el de menys. “Tenim molt clar que els tallers han de ser una trobada incòmoda, conflictiva i que canviï alguna cosa en la vida de les persones”, explica l’educador barceloní, que destaca que és la primera vegada que s’utilitza la música amb pilotes com a “eina per accedir a l’experiència artística amb voluntat transformadora”.
La tornada
El primer objectiu del Basket Beat és, justament, trencar amb l’individualisme imperant en la societat: “Volem generar pensament crític i fomentar la trobada amb l’altre, perquè normalment no ens trobem, no ens mirem”, afirma Aragay. A les sessions de Basket Beat, les assistents generen un espai de confiança on l’autoanàlisi i la comunicació s’escolen entre negres i corxeres: “Per què creus que se t’ha escapat cinc vegades la pilota?”, pregunta l’educador. “Creieu que si algú canvia de lloc modificarem alguna cosa?”, insisteix. “Si ens escoltem i ens mirem als ulls, tot funcionarà millor”, respon un jove.
Al centre de la rotllana, com per invocació, apareixen les pors, les inseguretats i els egos, alhora que es detecten i es potencien les habilitats de les participants
La participació augmenta a mesura que avança el taller. Aquella que és més tímida comença a parlar, i aquella que normalment parla primer, s’espera i escolta. Al centre de la rotllana, com per invocació, apareixen les pors, les inseguretats i els egos de cadascú, alhora que es detecten i es potencien les habilitats de les participants. Mentrestant, al cercle, les pilotes segueixen botant, mantenint el pols que marca l’educador: “La idea és desaprendre i qüestionar les estructures i els abusos de poder, que també es donen quan estem botant la pilota”, afirma Aragay.
El segon objectiu, més recent, és el d’incomodar el sistema i les mateixes participants, també les educadores. Fugir de la rigidesa de les estructures amb dinàmiques flexibles i qüestionar l’statu quo a partir de noves maneres de relacionar-se. En aquest sentit, Aragay destaca que, sovint, les educadores dels tallers acaben tenint més dificultats amb l’entorn que amb les participants. “Amb qui nosaltres xoquem no és ni amb les internes de les presons ni amb les joves, sinó amb les institucions i amb els professionals que omplen aquestes estructures”, assegura.
Humanitzar la mirada
Marina de la Maza és educadora social, música i professora de música. Fa dos anys que està vinculada a Basket Beat i, des del desembre passat, coordina i avalua alguns projectes de l’equip. A la presó d’Andorra, de la Maza ha treballat amb un grup de dones de diferents mòduls en un taller voluntari. Allà on tot sovint les persones perden la identitat i passen a ser poc més que un número, la música desfà etiquetes i confronta realitats: “Nosaltres no les mirem com a delinqüents, sinó com a persones, i aquesta humanitat és molt important en un centre penitenciari”, explica.
De la Maza destaca que, lluny dels tòpics, treballar en una presó és molt fàcil perquè “els tallers són un espai que les internes necessiten, on poden reconèixer, cuidar i valorar l’altra, on poden riure i on s’obliden que estan a la presó”. Per a l’educadora, però, encara és necessari que el personal d’aquests centres adopti una mirada més transparent. “A vegades costa molt trencar amb els egos que també tenen les institucions per revisar on ens situem quan ens mirem amb les altres”, afirma.
Superar la rigidesa d’un centre penitenciari no és fàcil, però quan això passa, l’estructura tremola. La professora de música recorda una ocasió en què un dels funcionaris va voler participar en la sessió amb la resta d’internes: “Ell mateix va decidir venir vestit amb roba d’esport i sense l’arma reglamentària, ignorant l’opinió de la resta de treballadores”, remarca. En una altra ocasió, per contra, una educadora del centre va voler interferir en la sessió des de fora del cercle, “i va ser una interna la que li va demanar que agafés una pilota i es posés al cercle com la resta per donar la seva opinió”. L’educadora va marxar enfadada.
Donar ales
Desmuntar jerarquies i despenjar etiquetes, també amb altres col·lectius, esdevé primordial per aconseguir que els tallers siguin espais de creació col·lectiva. És el cas del taller amb usuàries del Club Social Fundació Nou Camí, a Sant Feliu de Llobregat. David Sitges-Sardà fa un any i mig que treballa amb set participants de l’entitat en un projecte musical que busca apoderar les persones amb malalties mentals. També amb elles, la mirada d’igual a igual aconsegueix crear una música que transforma.
Sitges-Sardà treu la guitarra amb cura i s’asseu a la cadira. Al seu voltant, les participants repassen les lletres de les cançons, agafen les pilotes i es preparen per a l’assaig. Discuteixen una estona qui entra primer i qui s’encarregarà de fer la tornada. Als primers acords, Jonatan arrenca a cantar amb un somriure: “Volando voy, volando vengo”. Al seu torn, Juanma s’afegeix a l’espectacle marcant el ritme amb la pilota: “Por el camino, yo me entretengo”. Aleshores Paco comença a picar de mans i, cadascú amb el seu vol, dona ales al grup.
Josep Maria Aragay destaca que la motxilla de cada persona té un paper secundari i mai es converteix en el punt de partida o en l’eix vertebrador de l’activitat
Josep Maria Aragay destaca que, a Basket Beat, la motxilla de cada persona té un paper secundari i mai es converteix en el punt de partida o en l’eix vertebrador de l’activitat. El projecte es planteja sempre de la mateixa manera sense conèixer prèviament les etiquetes amb què la societat ha batejat les participants. “Així donem l’oportunitat que les persones puguin ser d’una altra manera més enllà del que s’espera d’elles”, assegura l’educador, i afegeix que “tothom ha de tenir el dret a poder ser acompanyada, sigui quin sigui el seu nivell econòmic o la seva posició social”.
‘Un nosaltres abans que un jo’
A banda dels tallers setmanals amb entitats, el projecte busca professionalitzar-se a través d’una proposta artística que es pugui moure dins del circuit català. Per aquesta raó, fa quatre anys va sorgir la Big Band Basket Beat Barcelona, una orquestra formada en gran part per joves que han sortit dels tallers. Durant els assajos, les jerarquies que s’esbossen en altres espais es difuminen per complet: “Dins de la companyia –explica Aragay– nosaltres ja no som educadores, som companyes d’orquestra”. Des de l’estiu passat, la Big Band Basket Beat prepara Un nosaltres abans que un jo, un espectacle que es va estrenar el passat 23 de març al Mercat de les Flors de Barcelona.
Amb la mateixa voluntat de compartir aprenentatges, Aragay ha publicat recentment el llibre Les arts comunitàries des de l’educació social. L’experiència Basket Beat, que conjuga la teoria de l’educació social amb l’experiència de les arts comunitàries. El títol, publicat per Neret Edicions, destaca els dos referents teòrics del projecte, la pedagogia sistèmica i el llegat del pedagog Paulo Freire, alhora que apropa les lectores a l’experiència Basket Beat des de la vivència personal del seu creador.
Més enllà de la teoria, però, per Aragay és important que el discurs es traslladi a la realitat, que el ritme amb què es bota la pilota segueixi sonant quan s’acaba el taller, i això, de vegades, s’aconsegueix: “Fa poc un usuari d’un centre penitenciari va voler compartir amb el grup que, per primer cop a la seva vida, va connectar amb el seu fill durant un vis a vis perquè va fer un joc de Basket Beat”, explica l’educador. Dins dels tallers, fer música amb pilotes és l’excusa per repensar-se, per desconstruir-se i per aconseguir, entre bot i bot, que la vida de les persones canviï.
Article publicat al número 451 de la ‘Directa’
