Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Braços oberts, ports tancats

El govern de Pedro Sánchez reforça el paper dels cossos policials en la gestió de la immigració al Mediterrani en sintonia amb les polítiques europees desenvolupades fins ara per països com Itàlia

/ Arxiu

“Avui m’he reunit amb el director i fundador de Proactiva Open Arms, Òscar Camps. Aquesta ONG ha rescatat al mar desenes de milers de persones des de 2015. És encomiable l’enorme tasca humanitària que realitzen”. Són paraules del ministre de Foment espanyol, José Luís Ábalos, el 29 d’agost de 2018. Cinc mesos després, el 8 de gener de 2019, la Capitania Marítima de Barcelona –un organisme que depèn del Ministeri espanyol de Foment– impedia salpar el vaixell de Proactiva Open Arms del port de la capital catalana en la seva missió de rescat de persones migrades al Mediterrani central. El responsable de l’autoritat marítima espanyola al·legava que la denegació del permís estava basada en motius de seguretat, ja que segons l’organisme no estava garantit que el vaixell pogués desembarcar les persones rescatades en un port pròxim, degut al tancament d’Itàlia i Malta, i perquè la nau només podria transportar divuit persones. Un cas semblant l’està vivint la tripulació de l’Aita Mari, de l’organització Salvamento Marítimo Humanitario, que es troba bloquejat al port de Pasaia (Biscaia). “L’autorització de sortida del port d’un buc està sotmesa a una estricta normativa d’aplicació i, per tant, a un règim de responsabilitats que no es pot obviar, tant pel responsable del buc com per la mateixa administració que l’emet. Els serveis tècnics del Ministeri de Foment han determinat que l’Open Arms i l’Aita Mari incompleixen la normativa internacional de salvament i per això no obtenen el permís per tornar al Mediterrani central”, esgrimia Ábalos en la seva compareixença a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats el passat 31 de gener.

L’any 2018 van desembarcar 117.360 persones a l’Estat espanyol, Itàlia, Xipre, Malta i Grècia; el 2% va morir

El bloqueig de les embarcacions contrasta amb unes dades al mar que no decauen tant pel que fa a arribades com a morts. Les xifres de 2018 de l’Organització Internacional per a les Migracions mostren que 117.360 persones van desembarcar en dotze mesos a l’Estat espanyol, Itàlia, Xipre, Grècia i Malta. D’aquestes persones, 2.292 haurien mort durant el viatge, prop del 2% del total. Si posem el focus a la realitat del Mediterrani occidental –la Frontera Sud espanyola–, les arribades ascendeixen a 57.922 i les morts, a 811.

 

 

El 17 de juny de 2018 arribava a València l’Aquarius, el vaixell de l’organització no governamental francesa SOS Méditerranée, amb 629 persones rescatades a la franja marítima compresa entre Líbia i Itàlia, després de no rebre autorització per desembarcar en cap port europeu. Dies abans, el govern espanyol havia decidit oferir com a alternativa a l’entitat francesa el port de la capital del Túria. L’arribada del buc era esperada per més de 600 periodistes i va ser una de les grans campanyes mediàtiques de l’executiu de Pedro Sánchez. Amb un gir de 180 graus en l’actitud de la Moncloa, el bloqueig dels vaixells de rescat per part de les autoritats espanyoles, vuit mesos després, afegeix més desprotecció a les persones que intenten travessar el Mediterrani.

 

“Hi havia una certa esperança quan hi va haver el canvi de govern perquè semblava que hi hauria una porta més oberta respecte a les migracions, com a mínim a tractar-les d’una altra manera i no ser tan restrictius”, explica Anna Palou, membre d’Stop Mare Mortum, una plataforma ciutadana que té per objectiu “fomentar un canvi en les polítiques europees d’estrangeria i migratòries”. Per Palou, l’acollida de l’Aquarius “va ser com un bri d’esperança, però és cert que des de les organitzacions socials, tot i identificar-ho com una bona notícia, érem molt conscients que això seria una bomba de fum i un acte aïllat per donar un cop d’efecte per demostrar que el govern canviava”.

La Moncloa, amb un gir de 180 graus en les seves polítiques, ha passat d’acollir l’‘Aquarius’ a tancar els ports

Ainhoa Ruiz, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i coautora de l’informe Aixecant Murs. Polítiques de la por i securitització a la Unió Europea, va un pas més enllà. “A l’Estat espanyol no hi ha hagut cap canvi en la política migratòria per part de cap partit des dels anys 90, quan es comencen a portar a terme les polítiques vinculades a l’Europa Fortalesa i es construeix el primer mur de la Unió Europea, a Ceuta, l’any 1993. Des de llavors, les polítiques han estat les mateixes”.


La Guàrdia Civil coordina el salvament

Una de les últimes accions del govern del PSOE va ser la creació de l’Autoritat de Coordinació (ACIE) de les actuacions “per fer front a la immigració a l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán”. Tot i que l’ens va ser creat el 3 d’agost de 2018, l’acord del Consell de Ministres que el dota de contingut va ser signat l’11 de febrer d’enguany. Segons l’acord, l’objectiu de l’ACIE és “la coordinació, la supervisió i el seguiment de les actuacions relacionades amb la immigració irregular. […] Així com la coordinació dels mecanismes necessaris per a la utilització eficaç de tots els recursos humans i mitjans materials disponibles, i la ràpida i oportuna transferència d’informació relativa a la immigració irregular”.

Al capdavant d’aquest organisme, Pedro Sánchez ha nomenat el general de Brigada de la Guàrdia Civil Manuel Contreras Santiago, que des de 2016 era el màxim càrrec de l’Institut Armat a Andalusia –designat pel ministre de l’Interior del Partit Popular Juan Ignacio Zoido. Com a responsable de l’ACIE, Contreras Santiago serà l’encarregat de coordinar les actuacions d’organismes com les Forces Armades, el Centre Nacional d’Intel·ligència, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional espanyola, les Capitanies Marítimes, la Creu Roja i el servei de Salvament Marítim, entre d’altres.

“La designació d’un general de la Guàrdia Civil com a comandament únic per coordinar les actuacions contra la immigració en el Mediterrani és contraproduent, ja que la Guàrdia Civil és un cos militar amb unes funcions molt concretes que no tenen res a veure amb les tasques desenvolupades per les tripulacions de Salvament Marítim”, argumenten des de la secció sindical estatal de Salvament Marítim de la CGT, sindicat majoritari dins de l’empresa pública.


El rescat, en mans civils

La Societat de Salvament i Seguretat Marítima (SASEMAR), més coneguda com a Salvament Marítim, és un ens de l’administració “conformat en la seva totalitat per personal civil”, creat l’any 1992 i que es va posar en funcionament un any més tard. Vint-i-cinc anys després, la seva tasca fonamental continua sent salvar les persones que veuen perillar la seva vida al mar. En total, SASEMAR és responsable de quatre àrees de rescat a l’Estat espanyol: la zona Atlàntica, la Mediterrània, la de l’Estret i la de les Canàries. Són responsables d’1.500.000 quilòmetres quadrats de superfície marítima –tres cops la superfície de l’Estat espanyol– i d’uns 8.000 quilòmetres de costes. El procediment de rescat és el següent: un cop es rep l’avís per part dels centres de control, els equips aeris i marítims es mobilitzen fins a la zona d’on s’ha rebut l’alerta per mirar de trobar les persones que poden estar en perill. La flota marítima de SASEMAR compta amb 763 tripulants –dades de 2018– i amb 73 unitats –remolcadors, patrulleres i llanxes. “Amb aquests mitjans es dona cobertura al salvament marítim i a la lluita contra la contaminació marina al territori espanyol”, explica a la Directa Ismael Furió, president del comitè d’empresa de Salvament Marítim i membre de la CGT. Pel que fa a les persones migrants, l’any 2017 –últim del qual es disposen dades– van rescatar al Mediterrani 23.135 persones, una mitjana de 63 persones al dia. Segons les mateixes dades, 153 migrants van morir o desaparèixer a les aigües on treballen.

Quant als mitjans aeris, Salvament Marítim compta amb onze helicòpters i tres avions. Des de fa més de cinc mesos –segons el govern espanyol; un any, segons fonts del comitè d’empresa de Salvament Marítim–, els radars que porten incorporats els avions de Salvament Marítim que sobrevolen el territori fronterer per localitzar petites embarcacions i pasteres es troben fora de servei.

Les tres aeronaus són aparells equipats i tripulats per l’empresa dels Estats Units Babcock, i cap d’elles té aquesta eina –d’un abast de 30 milles– en funcionament. Dos dels tres dispositius, fabricats per la també estatunidenca Telephonics, van ser enviats als Estats Units a reparar i, encara que ja estan arreglats, un problema derivat de les llicències impedeix posar-los en marxa. El director general de la Marina Mercant i president de SASEMAR, Benito Núñez, màxim responsable de Salvament Marítim, va respondre fa unes setmanes en una entrevista que no feien falta aquests aparells per a la cerca de persones al mar, ja que es podien utilitzar altres ginys. Fonts del comitè d’empresa consideren “falsa” l’afirmació i apunten que els radars de localització de taques d’abocaments, que es fan servir com a eina provisional substitutòria, són “totalment inútils per a aquesta tasca” i fan perdre a les cerques el 90% de l’eficàcia.

El ministre de Foment espanyol afirmava en seu parlamentària que “tota la zona de l’Estret està absolutament vigilada per Frontex”, les guàrdies costaneres de la Guàrdia Civil i l’Armada, de manera que “Salvament Marítim només actua per alertes que es remeten a la torre de control i fa avistaments quan està fent una operació de salvament”. Restava així importància a les avaries.

“Fins que es va crear el comandament únic de la Guàrdia Civil, el procediment de rescat de persones migrants depenia directament de SASEMAR. És a dir, SASEMAR no només prenia les decisions operatives immediates en els rescats sinó que també decidia els ports de desembarcament, les unitats que estaven a l’estret i com procedir”. El gir en la manera de funcionar s’hauria produït “a causa de les pressions dels mitjans de comunicació, l’opinió pública, els partits polítics i la mateixa Guàrdia Civil”, segons el membre de Salvament Marítim. Això sí, “mantenint la cura que no es traslladés a la resta de col·lectius la visió d’un canvi de polítiques amb un gir militarista”. Per Furió, “és curiós que tot i que la Guàrdia Civil compta amb una flota pròpia de 100 patrulleres i 1.300 agents destinats a tasques de control de fronteres, s’estiga posant el focus d’atenció i acusant de ser els causants d’un problema migratori a Salvament Marítim, que és civil i que no està destinat ni tan sols a aquestes tasques”.

“La militarització de les vies marítimes està aconseguint que hi hagi dos tipus de nàufrags, dos tipus de dret a la vida: el dret a la vida de les persones racialitzades i el dret a la vida de les persones que tenen privilegis”, explica Helena Maleno, activista per la defensa dels drets de les persones migrades en espais de frontera i membre de l’ONG Caminando Fronteras. Des de la seva organització, acompanyen les persones en el seu trànsit fins a Europa i, en moltes ocasions, són les responsables d’alertar Salvament Marítim sobre persones que veuen perillar la seva vida intentant creuar el Mediterrani. Maleno recorda com “l’any 2007 ens van començar a arribar les primeres trucades avisant dels intents de creuar en pasteres l’estret de Gibraltar, perquè la gent sabia que s’arriscava”. Per fer front a aquest risc, es comencen a construir xarxes autoorganitzades de comunitats migrants com a “estratègia per sobreviure a aquest sistema de mort”, tal com el qualifica l’activista. Una de les funcions d’aquestes xarxes és alertar la gent de Caminando Fronteras quan es troben en perill a l’aigua o deixar constància a les seves famílies perquè sàpiguen que estan en risc, que un cop reben la trucada es comuniquen amb els organismes de salvament. Precisament per aquesta activitat va ser investigada de manera extrajudicial durant quatre anys per la Unitat Central de Xarxes d’Immigració Il·legals i Falsedats Documentals del Cos Nacional de Policia espanyola, però la fiscalia no va veure indicis de delicte i va arxivar la causa l’any 2017. L’Estat espanyol, però, va traslladar la investigació al Regne del Marroc, on viu actualment l’activista, un fet que va motivar l’obertura d’un procés judicial al país alauita i del qual Maleno encara n’espera el desenllaç.


Blindatge europeu de les fronteres

“En un context d’arribada cada any de més persones a les fronteres europees, la Unió Europea necessita un agent coordinat en el qual participin tots els estats membres que pugui garantir la protecció i el blindatge de l’espai europeu. I és per això que l’any 2004 es crea Frontex”, explica la investigadora del Centre Delàs Ainhoa Ruiz. L’organisme europeu va començar a funcionar l’any 2005 amb un pressupost de 6,3 milions d’euros, però els estats europeus van veure la necessitat d’incrementar progressivament aquesta dotació, que el 2018 se situava en més de 320 milions, xifra que suposa un increment del 5.000% en tretze anys. Segons les previsions dels organismes europeus, podria arribar als 1.870 milions d’euros l’any 2027. Per posar un exemple del destí d’aquests fons, el Ministeri espanyol de l’Interior, el Cos Nacional de Policia espanyola i la Guàrdia Civil van rebre més de 76 milions d’euros en subvencions per part de Frontex entre l’any 2008 i el 2016, segons la investigació “La indústria del control migratori”, publicada l’any 2017 per Virginia Rodríguez i Gonzalo Fanjul.

 

L’any 2016, un any després del que es va anomenar la crisi dels refugiats, Frontex passa a dir-se Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, i es fa una revisió del seu funcionament, amb canvis importants. “D’una banda, s’incorpora poder fer ús de la força i poder intervenir en un estat encara que no ho demani, si la resta d’estats ho consideren necessari”, apunta Ruiz. “En realitat és una ingerència, ja que encara que un estat vulgui aplicar polítiques frontereres diferents de la resta de la Unió Europea no ho pot fer, ja que Frontex té capacitat per intervenir”. Aquell any també es van incorporar 1.500 agents propis a l’agència. Cada operació de Frontex té un mandat diferent. El principal, però, és combatre el crim als espais fronterers. Segons Ainhoa Ruiz, “la Unió Europea fa servir un discurs criminalitzador respecte de les persones que hi intenten arribar, ja que es tracta amb els mateixos mitjans la immigració que qualsevol tipus de crim que es produeix als espais fronterers”.

Actualment, i des de l’any 2006, són quatre les operacions principals de Frontex al Mediterrani per constituir el que les expertes anomenen murs marítims. Tres d’elles tenen lloc a les aigües de l’Estat espanyol. A dues d’elles, les operacions Hera i Indalo, hi participa la Guàrdia Civil i tenen l’objectiu de “frenar l’entrada de persones a la Unió Europea”, segons l’informe Aixecant murs. L’operació Minerva, en canvi, té la finalitat d’assegurar “la tornada de les persones migrades per la detecció a través d’inspeccions en els punts fronterers” i està liderada pel Cos Nacional de Policia espanyola.

 

En el Mediterrani central té lloc l’operació Sofia, que tot i que havia d’acabar el desembre de 2018 va ser prorrogada tres mesos pel Consell de la Unió Europea. L’operació Sofia està coordinada per Frontex, però també hi participen l’OTAN i les guàrdies costaneres gregues, turques i líbies. La seva funció és “dissuadir les màfies que controlen els moviments migratoris i recopilar informació sobre elles, vigilar i monitoritzar els moviments de les embarcacions en el mar Egeu i destruir les embarcacions emprades per les màfies per traslladar les persones migrades”. Per Ainhoa Ruiz, és important recalcar la participació de l’OTAN en el control migratori al Mediterrani. “Què fa l’OTAN controlant els fluxos migratoris? Se suposa que l’organització ha d’actuar en situacions d’amenaça per als països membres i amb aquesta missió s’està tractant el fenomen migratori des d’un organisme purament militar, cosa que és molt greu”, apunta.


Rutes encara més perilloses

“El que s’està aconseguint amb aquestes operacions és que sigui més complicat arribar, cosa que genera que el cost del viatge que han de pagar les persones que volen arribar a Europa sigui més alt, contribuint així a enriquir encara més les màfies”, conclou Ruiz. A més, amb la destrucció de les embarcacions de les màfies el que s’està aconseguint és, segons la investigadora “que les màfies estiguin fent servir embarcacions més barates i menys segures, cosa que fa que el viatge sigui més perillós”.

Una altra de les conseqüències d’aquestes polítiques és que les persones migrants hagin de buscar noves rutes per accedir a la Unió Europea. Un exemple d’aquesta situació és el tancament de la ruta dels Balcans, l’entrada a Europa per l’est. “Com que és més difícil entrar per aquesta via, moltes persones opten per intentar-ho pel que s’ha anomenat la via de l’Àrtic, per Noruega. Això fa el viatge més car, més llarg i més perillós i que es donin més situacions de vulneració dels drets humans, especialment pel que fa a les dones. I per aquesta raó, Noruega també ha fet una tanca en la seva frontera amb Rússia”, continua Ruiz.

En la mateixa línia s’expressa Helena Maleno, qui pensa que aquestes polítiques són de “dissuasió”, i que ja “s’han fet servir en altres països com els Estats Units, on es tanquen rutes per obrir-ne de noves més perilloses, cosa que fa que augmentin els beneficis de les xarxes criminals”. “Al final són mesures destinades a augmentar el negoci de les fronteres, ja que al darrere d’aquestes mesures hi ha les empreses de control fronterer, i destinades, també, a augmentar el discurs del racisme i la xenofòbia que fa servir la migració com una moneda de canvi electoral”, sentencia Maleno.

 

Article publicat al número 471 publicación número 471 de la Directa

Articles relacionats