El carrer Japó a les onze del matí és tot placidesa de barri. Pocs cotxes, poc estrès de població activa, jubilats que van de passeig, que van i tornen de comprar el pa. Una escola d’idiomes, un bar a la cantonada, una perruqueria, un oratori que ara resta tancat, i enlloc massa activitat. Però sobre els nostres caps es respira la tensió latent d’uns llençols penjats als balcons, que apunten cap al local del número 30, cap aquest oratori. “Mesquita no”. Són totes les finestres d’aquest edifici de quatre plantes i alguns balcons més, potser sis o set. Ens diuen que abans n’hi havia més, que fa un any, quan van començar les obres, era molta més la gent del carrer que no volia que allà s’obrís un centre de culte musulmà. Una reacció a mig camí entre l’efecte NIMBY -de l’anglès Not In My Back Yard, No al meu pati del darrera, és a dir el rebuig egoista a una instal·lació només perquè els afecta directament-, i el racisme de tota la vida.
D’una escala just davant de la mesquita surt un jubilat amb gorra. Camina decidit i a la nostra pregunta respon concís i contundent, fins i tot malhumorat. “És una mesquita i ja està. I no la volem”. Amb menys claredat, més insegur, ens dona un únic argument: que el carrer és estret. Però bé que podria obrir una botiga, o un restaurant, responem. “A una botiga no s’hi amuntegarien cent persones!”. I se’n va amb poques ganes de seguir discutint. Més tard, una dona de la mateixa edat, voltant la setantena, remuga quan passa davant nostre. “Ens la fotran? La mesquita. Ens la fotran?”. En preguntar-li per què no la vol, ens remet a la televisió, a les imatges estereotipades d’un conflicte remot. “Si es maten entre ells allà, què esperes que facin aquí?”.
Passa l’home del butà i pica les bombones. Serà musulmà i farà soroll, però d’aquest ningú no es queixa. I tot seguit una parella més jove, aquests sobre els quaranta, que pel seu anar i tornar deuen ser també veïns del carrer. “Nosaltres vivim allà al costat, i la mesquita no ens molesta. Ens molesten més les protestes”. Parlen de les cassolades, dels saraus que munten cada vespre i especialment els caps de setmana, quan a més dels veïns es congrega, segons les seves paraules, “gent que no és de per aquí”. “Tu vine a la nit i veuràs”.
Aquests que no són de per aquí són els militants de l’extrema dreta, abans alguns de Plataforma per Catalunya, ara els de Democracia Nacional, que des de ja fa un any han volgut capitalitzar el moviment antimesquita del carrer Japó. Si entre setmana és un grupet petit de veïns el que encara es concentra davant l’oratori, els caps de setmana apareixen els feixistes en ramat. Afegeixen soroll a un conflicte que a poc a poc, amb l’evidència de la normalitat, havia perdut flama i criden les seves esquadres per atiar un odi que en cas que hi fos, estava ben amagat. S’emborratxen al bar de la cantonada i quan es fa fosc inflamen la placidesa del carrer Japó i assetgen el veïnat musulmà que van a fer el prec. Silicona als panys de les portes del centre de culte, pintura vermella emulant sang, insults a tothom que entra i embotits de porc a l’entrada. I càntics extemporanis: “Espanya cristiana, no musulmana”. Agressions per les quals la fiscalia antiodi ha denunciat set membres del partit neofeixista.
Des de l’associació Nou Barris Acull estan preocupats. El suport al moviment antimesquita cau, però el feixisme ha arribat als carrers de la Prosperitat
Des de l’associació Nou Barris Acull estan preocupats. El suport al moviment antimesquita cau, però el feixisme ha arribat als carrers de la Prosperitat, aquest cop per acollir entre les seves urpes les baixes passions d’alguns veïns que com era d’esperar no han tingut el suport que potser esperaven de l’associacionisme en la seva lluita contra la instal·lació de l’oratori islàmic. Hi ha veus pessimistes com la de la Sol, veïna activa del barri, que ens diu que falta només una espurna perquè la tensió es converteixi en violència física. “Quan llencin una ampolla de cervesa i donin a algú”. No és senyal de normalitat al barri que cada cap de setmana grupuscles filonazis facin guàrdia davant del centre de culte. Ella mateixa va haver d’aguantar aquesta pressió, els insults i un passadís d’homes que l’assetjava, un dissabte que va anar a donar suport als fidels. Segons ella, la policia no va fer res per impedir l’agressió.
Alguns dels mateixos veïns i veïnes que van signar en contra de què s’obrís l’oratori ara es posen les mans al cap, farts del soroll de les protestes, del conflicte i l’odi constant i de la presència d’elements feixistes al seu carrer. “Em preocupa perquè en aquest barri mai s’havia vist això”, diu un d’aquests veïns del carrer Japó que ara són reticent a la protesta. “I perquè el feixisme s’està normalitzant”. Segons es rumoreja, tots aquests individus els ha portat un veí del mateix carrer, que és ell mateix membre de Democràcia Nacional. Molt probablement aquest auge feixista ha fet reduir notablement el moviment antimesquita, que d’aplegar més de cent persones quan el local estava en obres, ara amb prou feines n’ajunta deu.
La comuntiat musulmana ha convidat el veïnat i un cop veuen com és el centre i què s’hi fa, la seva actitud canvia. El vicepresident Abdel Elblauet es queixa també de la gent amb la que no es pot parlar: “volem apropar-nos-hi; però quan tu t’hi apropes, ells s’allunyen”
I a l’ull de l’huracà, la mateixa comunitat musulmana, també veïnat del barri, clar, que va tirant com pot amb el suport, això sí, de la major part del barri i les seves associacions. Fins i tot el cura de la parròquia catòlica va accedir que es repartís el comunicat de Nou Barris Acull en solidaritat amb el centre islàmic. El seu vicepresident, Abdel Elblauet, ens obre les portes del nou local, actiu des de fa un mes, on un operari acaba de netejar la moqueta. Té un aforament per a noranta persones i dona cabuda a la majoria de musulmans del barri. “Hem fet dos torns de prec per no excedir l’aforament”, ens diu. Per no molestar els veïns més grans, fins que no canviïn la sorollosa persiana de l’entrada, han eliminat el prec de les set del matí. Segurament perquè el seu càrrec té un punt polític, aquest és l’home que desprèn més optimisme de tothom amb qui hem parlat. Reconeix la tensió, no la nega, però destaca que la cosa ha anat a menys entre el veïnat. Per tal que això passés s’ho han treballat com bonament han pogut, explica: han convidat el veïnat i un cop veuen com és el centre i què s’hi fa, la seva actitud canvia. Es queixa també de la gent amb la que no es pot parlar: “volem apropar-nos-hi; però quan tu t’hi apropes, ells s’allunyen. I dels feixistes no tenen por, li pregunto. Es pregunta per què, si està tot en regla i les autoritats els donen suport, però en qualsevol cas, mostra orgull de la seva comunitat que no ha caigut en provocacions.
Quan m’acomiada a la porta, Elblauet es para a contemplar el carrer Japó, que fins ara avui ha restat en calma. Són a tocar de les sis i en breu comença el prec. Torna a entrar i tanca la porta. Quan acabi, el veïnat irreductible tornarà a protestar. I el cap de setmana els feixistes tornaran a la càrrega i vés a saber on arribarà aquest cop la violència latent. Aquest dissabte hi haurà resposta, però: Unitat contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) ha convocat una manifestació per marxar pels carrers de Nou Barris.
