Originària d’Utiel, un dels pobles de la comarca Utiel-Requena assotats per la dana del passat 29 d’octubre, Andrea Ariza és llicenciada en Arquitectura per la Universitat Politècnica de València i especialitzada en antropologia urbana. En l’actualitat treballa a la cooperativa valenciana La Dula, des d’on impulsen processos d’investigació i d’acció comunitària en diferents àmbits. Alguns d’ells són el dret a viure a la ciutat i l’impuls de la transició ecosocial, ara més cabdals que mai per tal de revertir la imatge congelada de devastació que va deixar la barrancada. A diferència de les polítiques defensades fins ara pel govern de Carlos Mazón, Andrea Ariza té molt clar que cal apostar per un canvi del model urbà i rural que s’adapte als fenòmens extrems del canvi climàtic i no estiga dominat pels interessos econòmics.
El passat novembre va morir un operari que treballava en la recuperació del col·legi Lluís Vives de Massanassa. El 18 de gener va morir un altre treballador de neteja en l’esfondrament de l’escala d’un garatge a Benetússer. Morts com aquestes es podrien haver evitat?
En ambdós casos s’ha de realitzar una investigació més minuciosa per saber exactament què ha passat, perquè amb la informació pública no es poden traure massa conclusions. Podria haver-se donat una manca d’exhaustivitat en la inspecció o una manca de seguiment. Hi ha veus sindicals que estan posant el focus en els protocols de seguretat que fixen les empreses que s’han subcontractat per a dur a terme aquestes tasques. També s’han pogut donar causes que no es poden preveure. El que és una realitat és que el parc d’habitatges afectats és molt nombrós i la majoria dels municipis no tenen capacitat per fer front al seguiment necessari. Per part de l’administració es necessita una acció directa i coordinada i, sobretot, difondre informació clara i accessible sobre aquest servei al veïnat.
Molts habitatges encara es troben afectats per l’acumulació parcial de fang en les cambres sanitàries construïdes sota el sòl. Quins riscos d’habitabilitat i salubritat suposa això?
Depèn de cada cas. El pas del temps està canviant la situació dels immobles i, per tant, és molt important fer-ne seguiment. Hi ha patologies per inundació que poden aparèixer temps després, sobretot, aquelles que tenen a veure amb la humitat residual. Poden haver-hi vivendes construïdes sobre forjats sanitaris els quals no estan ventilats com toca perquè encara estan plens de fang. Això pot suposar el creixement de fongs o problemes fitosanitaris en immobles que estan habitats actualment, posant en risc la salut de les persones que hi viuen.
La Generalitat ha canalitzat la inspecció de l’estat dels edificis a través de l’Institut Valencià de l’Edificació, el qual fins ara s’ha dedicat a revisar edificis i valorar els danys. És suficient l’actuació desenvolupada a escala autonòmica i municipal? Manquen actuacions a llarg termini?
“La inspecció dels edificis ha de ser el primer pas d’una sèrie d’intervencions que faciliten la reconstrucció de les zones afectades per la dana seguint criteris de resiliència”
El pla d’emergència de la Comunitat Valenciana estableix que en cas de catàstrofe natural poden actuar determinades unitats bàsiques que ajuden a mobilitzar els recursos necessaris. Una de les unitats bàsiques és la d’avaluació de danys, en la qual hi ha un grup d’edificació, coordinat per l’IVE. Teòricament, són ells qui s’encarreguen de la inspecció, i dic teòricament, perquè no sé si s’ha abastit tot el territori afectat o, a hores d’ara, el registre és incomplet. En qualsevol cas, avaluar l’abast dels danys i quantificar-los té un doble objectiu: en primer lloc, proposar mesures preventives i salvaguardar la seguretat de les persones i, en segon lloc, tenir una radiografia completa per a orientar les mesures posteriors. Per tant, és suficient la inspecció? No. Ha de ser un primer pas, l’inici d’una sèrie d’intervencions que faciliten la reconstrucció de les zones afectades seguint criteris de resiliència. S’està parlant d’edificar de nou en zones inundables, però les mesures han de minimitzar el màxim possible la vulnerabilitat de les persones.
Fins ara es preveu una reconstrucció dels edificis afectats, però és segur reconstruir en les mateixes zones inundables quan la comunitat científica adverteix que cada vegada seran més freqüents temporals com el viscut? En compte de reconstruir caldria deconstruir en aquestes àrees?
Evidentment, no és segur, ho acabem de veure. Sabem que estem en zones amb risc d’inundació i el que ha passat pot tornar a passar, el que no sabem és quan, però els pronòstics no són esperançadors. Tenint en compte açò, des del meu punt de vista, tindria més sentit apostar per la deconstrucció per tal de reduir riscos. Però la realitat que tenim és molt complexa. Hi ha molts municipis de l’àrea metropolitana, com Paiporta, Benetússer, Massanassa…, que pràcticament es troben en la seua totalitat en zona inundable, per tant, una actuació de deconstrucció total a mitjà termini seria inviable. Ara bé, en municipis on només s’han vist afectades algunes zones de dimensions acotades sí que és factible proposar accions que vagen en aquesta línia. Per exemple, en el barri de la Cantareria d’Ontinyent, una zona d’unes quaranta vivendes que es van veure negades per la dana de 2019 es va reconvertir en un parc inundable. Les famílies es van reubicar en una part del municipi i, d’aquesta manera, es va protegir la població.
A diferència de les mesures que pretén desenvolupar el govern valencià, considereu que s’hauria de treballar per la renaturalització de les lleres dels rius i de les superfícies urbanes amb un risc elevat d’inundació?
Les mesures sempre han d’anar encaminades a reduir el risc. En termes ecològics, seria més positiu renaturalitzar rius o preveure zones inundables permeables, és a dir, que puguen laminar i filtrar l’aigua. Precisament, en l’àrea metropolitana de València, l’horta jugava aquest paper, però ens la vam carregar per construir polígons i fer crèixer la ciutat. Cal estudiar amb deteniment cada àrea urbana perquè la casuística actual de cada poble de l’Horta Sud és molt complexa. Hi ha pobles construïts al costat del barranc. En aquests casos, potser la renaturalització com a mesura aïllada no és possible o és insuficient i cal crear infraestructures d’altres tipus, que faciliten l’evacuació de l’aigua de les zones habitades el més ràpid possible. En aquesta línia, cal analitzar també quines infraestructures han actuat com a barrera. Al meu poble, Utiel, les vies del tren que voregen part del municipi van fer com una mena d’efecte embut a l’entrada que va incrementar la força amb què l’aigua baixava de la serra.
Unes polítiques urbanístiques adaptades al territori i l’emergència climàtica són claus. Per exemple, a Nova Orleans, després de les inundacions provocades per l’huracà Katrina, gran part de la reconstrucció es va centrar a crear infraestructures més resilients. Al País Valencià, quines infraestructures en sòl urbà s’haurien de plantejar a mitjà termini per tal de protegir la població que viu en zones inundables i adaptar-nos al canvi climàtic?
Aquest exemple és interessant. Primer de tot, abans que infraestructures, el que necessitem és un marc d’ordenació i planificació urbana que tinga en compte els reptes actuals i protegisca el territori i les persones. I atenció, que l’actual govern, ens està posant en risc. Només cal observar les darreres mesures, com la modificació de la llei de protecció de l’horta. En la mesura del possible, cal augmentar els espais de laminació d’aigua i augmentar la superfície de sòl permeable, per exemple, amb corredors verds. És important planificar adequadament la infraestructura verda urbana, perquè potser una gran aliada per a reduir els riscos de les inundacions. Des de l’òptica de les infraestructures socials, què és el que necessitem als territoris per facilitar relacions i accions col·lectives que ens protegisquen davant futurs esdeveniments extrems? És una perspectiva important, comunitària, en matèria de prevenció.
La dana ha agreujat la crisi de l’habitatge a les comarques de València especialment. Molta gent s’ha quedat sense llar i no pot assumir pagar un lloguer. Quines solucions en matèria d’habitatge s’haurien d’implementar?
“Sota l’argument dels efectes de la dana, s’estan proposant reformes urbanístiques que reforcen el model urbà al servei dels interessos del capital”
Caldria fer una radiografia molt exhausta del parc d’habitatge disponible al País Valencià, que no la tenim. Abans de la dana, ja teníem un context molt tensionat i un parc públic molt deficient. La situació d’emergència viscuda ha agreujat aquesta situació i, per tant, calen solucions a curt termini. La mobilització d’habitatge buit seria una de les possibles mesures a dur a terme. En el decret 130/2021, la Generalitat ja regulava la creació d’un registre d’habitatges buits i incloïa mecanismes perquè els propietaris els cediren. A més, el decret 3/3023, en l’article 13, facilitava l’actuació urgent per a fer front a situacions de vulnerabilitat i emergència residencial. És a dir, ferramentes hi ha, però s’han de posar en marxa. A mitjà termini, hem d’estar alerta. Per exemple, en desembre s’aprovà el decret 20/2024, de mesures urbanístiques urgents per a afavorir la reconstrucció. S’hi defensa l’augment del parc de vivenda públic, però, segons el decret, es podran construir promocions privades d’habitatge en sòl dotacional. Què vol dir això? Doncs que, sota l’argument dels efectes de la dana, s’estan proposant reformes urbanístiques que reforcen el model urbà al servei dels interessos del capital. Se cedeix sòl públic a promotors privats i això és un risc, sobretot tenint en compte que també s’ha eliminat la qualificació permanent de vivenda de protecció oficial.
Com afecta la percepció de no assumpció de cap responsabilitat o de no plantejar mesures a llarg termini i adaptades a un context d’emergència climàtica per part del govern de Mazón?
Genera molta ràbia i molta impotència, i una desconfiança plena en les institucions. No han estat a l’altura i no ho estan ara en el procés de recuperació. Fa unes setmanes, en la presentació dels comitès d’emergència i reconstrucció, una víctima de la barrancada deia que no se sentia víctima de la dana, sinó del model. Això indica que tenim un repte molt gran de capgirar el model urbà de les darreres dècades. No és fàcil i no hi ha voluntat política de fer-ho.
Canviar el model urbà tenint com a referent els principis de l’economia social i solidària?
“Hem de ser conscients que necessitem invertir diners en solucions que siguen resilients al canvi climàtic”
Sí, això és molt interessant. El que està passant a peu de carrer és una mostra del fet que cal canviar el model, cal construir des de baix els processos de reconstrucció que s’estan duent a terme. El veïnat ens està posant damunt la taula solucions o maneres de fer front a la reconstrucció que són molt interessants i que hem de tenir en compte. La institució pública sola no arriba, per tant, és molt necessària la col·laboració pública-comunitària.
El govern espanyol, per la destrucció total de la vivenda, ha decretat ajudes per valor de 60.480 euros, mentre que la Generalitat atorgarà ajudes per valor de 6.000 euros per vivenda afectada. Mazón va defensar que no serà necessari refer el pressupost autonòmic per a la recuperació dels municipis. Després de les revisions fetes fins ara i les necessitats que es preveuen a llarg termini en un context d’emergència climàtica, consideres que serà suficient l’ajuda econòmica destinada fins ara?
No i, a més, hem de parar l’atenció en què destinarem la inversió. Les ajudes són importants i moltes famílies les necessiten per poder tornar a la vida amb dignitat. Però hem de tenir en compte que s’estan destinant molts diners públics en zones inundables sense que hi haja una reflexió prou profunda per fer front al problema. Les afectades necessiten solucions ràpides, pero són diners que estem invertint en llocs on pot passar el mateix. Per tant, hem de parar i proposar canvis i mesures que tinguen un impacte transcendent i efectiu. Estem gastant diners públics en ajudes al lloguer per fer front a un mercat de lloguer tensionat precisament per la manca de regulació pública. Això no pot ser. Ens hem de posar les piles i fer una despesa pública amb molta determinació perquè són els diners de tots i totes. Hem de ser conscients que necessitem invertir diners en solucions que siguen resilients al canvi climàtic.
