Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Rafael Poch, periodista

“Cal fugir del conte de Hollywood de què el motiu de tot plegat és la maldat de Putin”

/ Miquel Muñoz

Rafael Poch-de-Feliu (Barcelona, 1956) va ser durant 35 anys corresponsal del diari La Vanguardia a l’URSS i a Rússia (1988-2002) i a la Xina (2002-2008). També ho va ser a Berlín, abans i després de la caiguda del mur. Ha escrit a bastament sobre la Rússia de Vladímir Putin. També sobre la fi de la Unió Soviètica, a La gran transición (Editorial Crítica, 2003), que ha estat traduït al rus, al xinès i al portuguès. Avui, tal com ell mateix es defineix al seu bloc, és professor de relacions internacionals a la UNED i agricultor. Analitzem amb ell l’escenari a l’est d’Europa i el seu impacte global, arran del conflicte armat a Ucraïna. L’entrevista es va dur a terme el 22 de març, abans que comencessin les trobades entre Kíiv i Moscou a Istanbul.


Explicar la invasió d’Ucraïna és justificar-la?

A risc de ser acusat de còmplice en un ambient de crides al linxament, cal establir les circumstàncies del que ha passat a Ucraïna. Manuel Valls, després dels atemptats al Bataclan, deia que buscar una explicació ja és justificar una mica els terroristes. Això és una barbaritat que equival a carregar-se la Il·lustració. Hem d’estar per sobre d’això. Qualsevol persona que raona és algú que intenta comprendre, així que, per molt dramàtiques que siguin les condicions, cal continuar amb aquesta actitud. El contrari és entrar en una lògica militar. Sempre que hi ha una guerra que ens afecta, hi ha una crida a tancar files. S’intenta simplificar i mobilitzar la població contra l’adversari.


Com veus aquest debat dins de l’esquerra?

“Enviar armes, quan hi ha l’alternativa de negociar, és incompatible amb la ideologia d’esquerres”

El debat principal s’ha produït al voltant de l’enviament d’armes. Si ho mires de forma superficial, l’agressió d’una potència imperial contra un país més feble, una agressió que viola la Carta de les Nacions Unides, provoca la nostra indignació natural. No hi ha res més legítim que ajudar. Però això ho podem dir tu i jo. Què passa amb els estats? Amb quin propòsit envien armes? Els Estats Units són una potència pacifista o és la gran potència que en els darrers trenta anys ha generat 38 milions de desplaçats i 3,1 milions de morts, directes i indirectes, en l’arc que va de l’Afganistan a Líbia passant per l’Iraq, Síria i el Iemen? Envien armes per millorar la sobirania d’Ucraïna? O volen perllongar la guerra fins a l’últim ucraïnès per convertir el conflicte en un desastre per a la població russa? Crec que és més aviat això segon. Per tant, l’enviament d’armes, sobretot quan hi ha l’alternativa d’una negociació, és incompatible amb una ideologia d’esquerres.


Com es pressiona per forçar una negociació? Amb mesures econòmiques?

El 17 de desembre, Rússia va exposar en un document les seves exigències de seguretat. Però no era una cosa improvisada, sinó el que demanen des de fa trenta anys, des que es va tancar en fals la guerra freda. Aquestes exigències es van presentar d’una forma molt maximalista perquè van anar acompanyades de cent mil soldats davant la frontera ucraïnesa. Així i tot, no se’ls va fer gens de cas. I era un programa de màxims, però negociable. El secretari d’estat dels EUA, Anthony Blinken, va suggerir que es podien negociar aspectes secundaris, però en cap cas la neutralitat d’Ucraïna ni la retirada d’infraestructures militars de la frontera. I encara menys la retirada de l’OTAN a les posicions prèvies a 1997. Potser la retirada militar de Romania i Polònia haurien estat suficients perquè Moscou es rentés la cara. La pregunta és si de debò volen negociar o si, per contra, volen un Afganistan eslau que dessagni Rússia, independentment del cost.

“Cal fugir del conte de Hollywood de què el motiu de tot plegat és la maldat de Putin”

 

Llavors, creus que Putin volia la negociació, al desembre?

Crec que sí, que els russos volen el que diuen voler. Que voldrien trencar l’OTAN? Clar, els encantaria un altre ordre de seguretat europeu. Els agradarien moltes coses, però el que pretenien en aquest cas era el que hi havia escrit i, com dic, no era una improvisació, sinó que comença fa anys, quan l’OTAN s’expandeix cap a l’est.


D’acord, però al capdavall hi ha uns pobles sobirans que podien demanar entrar a l’aliança, no?

Vejam, a l’OTAN no entra qui vol sinó qui l’OTAN vol que hi entri. Això està a l’article 10 del tractat de l’aliança. A la cimera a Bucarest, l’any 2008, els EUA aconsegueixen incloure una crida a Ucraïna perquè s’incorpori al tractat militar. Però què volien els ucraïnesos? Es va fer una enquesta que deia que només un 20 % volia ingressar a l’OTAN. Un 37 % preferia una aliança amb Rússia i un altre 30 % preferia un estatus de neutralitat. Que, per cert, era el que hi havia a la Constitució del país fins al 2014. Per altra banda, sí, tota nació sobirana té dret a ingressar a l’organisme que vulgui, però és que en aquesta situació no parlem de drets, sinó d’una cosa molt més seriosa. Sempre dic que Cuba, l’any 1962, tenia tot el dret a desplegar míssils soviètics al seu territori després de la invasió de la badia de Cochinos, però és que no es tractava d’això. Si la portem a l’absurd, aquesta lògica del dret hauria acabat en una tercera guerra mundial.


De fet, quin sentit tenia l’OTAN al segle XXI amb una Rússia gairebé sotmesa?

“Les ampliacions de l’OTAN han creat les tensions que justifiquen la necessitat de la seva existència”

L’OTAN va deixar de tenir sentit quan es va dissoldre el Pacte de Varsòvia. Es podria haver transformat? Per què no es va fer? Per la senzilla raó que l’OTAN, com deia el general De Gaulle, és l’instrument dels EUA per a mantenir el seu poder polític i militar a Europa. Per tant, cal que continuï existint. Per això, cal demostrar que hi ha amenaces militars contra Europa. I la millor manera d’aconseguir-ho és provocant-les. Les ampliacions de l’OTAN han creat les tensions que fan necessària la seva pròpia existència. És així de senzill. El novembre de 1990 se signava a París el tractat de l’OSCE [l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa], que defensava una seguretat continental integrada, on la seguretat d’uns no posava en perill la dels altres. Però només un any després, la cimera de l’OTAN del 1991 a Roma va trair aquest acord i va concloure que els canvis a l’URSS no afectaven la seva raó de ser. Al revés. Al llarg dels anys noranta es posen les bases de la seva ampliació. Mentrestant, Rússia s’anava posant cada cop més nerviosa. Però era feble
i no podia respondre: recordem que el 1994, dos mil guerrers txetxens van batre l’exèrcit rus a Grozni. Llavors ningú no es podia prendre seriosament el seu poder.


Quines relacions té Rússia amb el seu entorn? Podem parlar de voluntat imperial?

Aquesta és una altra de les raons del conflicte. Cal entendre les dificultats que ha tingut el règim rus per integrar l’entorn postsoviètic. Per què la majoria d’antigues repúbliques de l’URSS tenen por de Rússia? Ha gestionat molt malament les seves relacions: ha fet servir sempre una ideologia nacional russa com a ciment per a aglutinar l’entorn. Això és útil de portes endins, però és completament contraproduent de portes enfora, perquè les noves repúbliques independents ja no són socialistes sinó que imposen també la seva narrativa nacional. Ja va passar amb l’imperi rus, al qual anomenaven “la presó dels pobles”, i va fer fallida, entre altres coses, per les contradiccions nacionals. Una de les genialitats històriques dels bolxevics va ser conservar l’imperi rus amb una ideologia diferent del nacionalisme: amb l’internacionalisme i el socialisme. Les nacionalitats de l’imperi veien més garanties en la federació soviètica. Un cop dissolta l’URSS, Putin sembla que es reclami hereu, no ja de l’herència soviètica, sinó de l’imperi. Això no funcionarà, perquè fa un segle ja no va funcionar. El cas d’Ucraïna és doblement significatiu perquè és filla gran de l’imperi. Amb 45 milions d’habitants, és la república més gran i, a més, culturalment, és gairebé com Rússia. Una dificultat afegida és la natura autocràtica del mateix règim rus. Qualsevol societat civil que a l’entorn postsoviètic aspiri a una vida més lliure i econòmicament més pròspera no es voldrà reflectir en aquest mirall. Perquè el seu sistema és el que és: eleccions manipulades, oposició maltractada, sistema econòmic ineficaç, etcètera. Posats a parlar d’il·lusions, els agradaria més el model suec. Tot això fa molt difícil que Rússia s’hi imposi.


Què hi ha dels prorussos a Ucraïna?

“La Ucraïna russòfona estava contra el Maidan, però això no vol dir voler formar part de Rússia”

La societat ucraïnesa està dividida grosso modo entre un occident camperol que ve de l’imperi austrohongarès i un orient industrial molt més proper a Rússia des de tots els punts de vista. De fet, històricament, era una de les regions més industrials de Rússia i va ser cedida a Ucraïna pels bolxevics, per donar esperit obrer a aquell gran univers camperol que era el conjunt d’Ucraïna. En aquesta zona sempre han guanyat els partits més russòfils. Malgrat tot, la tendència era que aquesta russofília s’anés ucraïnitzant cada cop més. Per una banda, perquè el mateix estatalisme d’Ucraïna ho afavoria. També per això que dèiem del mirall occidental. Però sobretot pel mal exemple que Rússia donava constantment. Això ja era clar el 2014. A Ucraïna oriental, la població russòfona estava molt en contra del Maidan, però això no volia dir que estiguessin disposats a renunciar a Ucraïna i incorporar-se a Rússia. I menys encara a aquesta Rússia. Després de la invasió militar, amb totes aquestes barbaritats que veiem, aquesta divisòria no desapareix, però enforteix la idea nacional ucraïnesa. Des d’aquest punt de vista, la invasió ha estat molt inconvenient per a Moscou.


Què diu la societat russa de tot plegat? Com de fort és Putin i què pot passar, si tenim en compte les sancions?

“Empenyer Rússia a una fallida o una guerra civil és molt perillós perquè és una potència nuclear”

Fa molt que no vaig a Rússia, però hi ha algunes coses evidents. Una, que Putin va restablir un ordre elemental al país, després d’una dècada dels noranta desastrosa. Parlem d’un col·lapse demogràfic de mig milió d’habitants. També econòmic: una caiguda del nivell de vida extraordinària. I una humiliació nacional terrible. Putin, ajudat pels preus del petroli, va restablir tot això, va fer inversions, es va fer càrrec de la societat. Per primera vegada en molts anys es deixava de viure pitjor que abans. Després de la crisi de 2008 van conèixer una dècada d’estancament i el prestigi de Putin va caure. La recuperació de Crimea el 2014 el va fer pujar de nou. Què passa ara? Crec que hi ha una minoria liberal molt en contra de la guerra, a les grans ciutats sobretot. Tanmateix, després hi ha una gran part de la població que creu en l’argumentari de l’amenaça militar existencial a Rússia, de l’ampliació de l’OTAN, de la massacre als russòfils al Donbass, de les sancions que reben “no pel que fem sinó pel que som”. L’última enquesta que he llegit, d’un institut més aviat desfavorable a Putin, parla d’un 71 % de suport al president i un 85 % a les forces armades. Però en una guerra tot això és molt volàtil. L’altra qüestió, si tenim en compte que les sancions han congelat els capitals del Banc Central i la possibilitat de comerciar, són les transformacions que pot haver-hi al govern. Hipotèticament, es pot fer més social. Si els oligarques ja no poden endur-se els capitals a paradisos fiscals, no tenen més remei que invertir a Rússia. El capitalisme rus, que és un capitalisme a la manera occidental, enfocat al rendisme, potser es transforma en un capitalisme més semblant al xinès, industrial, amb inversions en infraestructures que d’alguna forma beneficiïn la població. I si el règim, simplement, fes fallida? Per què seria substituït? Per alguna cosa millor que Putin? Això és un somni infantil, perquè qualsevol dirigent rus es trobarà amb l’OTAN a la frontera i Rússia és el que és des de fa mil anys. Cal fugir del conte de Hollywood de què el motiu de tot plegat és la maldat de Putin. Empènyer Rússia cap a una fallida o una guerra civil és molt perillós, perquè és una potència nuclear.

“Cal fugir del conte de Hollywood de què el motiu de tot plegat és la maldat de Putin”

 

I a Occident això no s’entén?

Sí i no. Els que s’han encarregat de la política militar i d’aliances en els darrers trenta anys no semblen haver-ho entès, però hi ha un munt d’experts americans que han alertat de tot plegat. Parlo de George Kennan, un dels ideòlegs de la guerra freda. De Kissinger. De William J. Burns, exambaixador a Rússia i actual cap de la CIA. Tots ells advertien que l’ampliació de l’OTAN era una bestialitat, que Ucraïna havia de ser neutral. En paral·lel, Europa està en mans dels dirigents més incompetents des de 1945 en qüestions estratègiques. Un exemple: l’any 2013 hi ha una negociació entre la Unió Europea i el govern ucraïnès sobre un possible acord comercial. Al president Ianukóvitx l’interessava molt, però el 40 % del comerç del país estava amb Rússia, de manera que va proposar un acord a tres bandes. A Moscou això li semblava bé, però la UE, Merkel i Durao Barroso, van dir que no: o amb nosaltres només o res.


Tu també coneixes bé la Xina. Quin és el paper d’aquesta potència en el conflicte? Veus dos blocs a curt termini?

Crec que dependrà molt de l’evolució militar. A Rússia li pot sortir o malament o molt malament. Si li surt malament, l’actitud de la Xina serà una. Si li surt molt malament, una altra. Però és que la Xina s’hi juga molt, en tot això. Els EUA estan demanant a la Xina que hi intervingui, però el que li està dient és “ajuda’ns contra el teu amic perquè després puguem ocupar-nos de tu”. És així de clar. Segons la seva posició oficial, la Xina està en contra de la violació de la integritat de la sobirania d’una nació, i al mateix temps crida l’OTAN a què reflexioni sobre si l’ampliació ha contribuït a la pau i la seguretat. Em sembla una posició molt raonable. Però ells també fan altres càlculs. No poden no saber que si Rússia es trenca les dents a Ucraïna, els vindrà a sobre una allau de pressions econòmiques i militars. Si perden el soci del nord, la potència occidental refermada després de la victòria a Ucraïna es dirigirà contra ells.

Article publicat al número 545 publicación número 545 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU