Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Maude Barlow, activista pel dret humà a l’aigua

"Cal trencar amb la lògica d’aconseguir el màxim benefici en la gestió de l’aigua"

Maude Barlow / Freddy Davies

Maude Barlow (Nova Escòcia, Canadà, 1947) es va criar al poble pescador de Digby, on el seu pare va ser el primer treballador social i va liderar una campanya d’oposició a la pena de mort. Barlow ha heretat el compromís amb la justícia social del pare i s’ha convertit en una activista incansable contra la privatització de l’aigua i els tractats de lliure comerç. Va ser la promotora de la campanya que va aconseguir que les Nacions Unides reconeguessin el dret humà a l’aigua l’any 2010. En un moment en què el debat sobre la governança de l’aigua i les remunicipalitzacions bull a casa nostra, l’autora canadenca visita Barcelona convidada per la plataforma Aigua és Vida per recordar que l’única manera de solucionar les crisis hídriques  –tant humanitàries com ecològiques– i garantir la sostenibilitat de l’aigua, exigeix defensar-ne la gestió pública.

 

En algunes entrevistes et descriuen com la “guerrera de l’aigua”. Com neix el teu interès en la lluita contra la privatització d’aquest bé comú?

Em vaig involucrar enormement en la batalla per l’aigua l’any 1985. Quan vaig veure que el NAFTA (Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic) recollia l’aigua com a bé comercialitzable, no entenia el perquè. En aquell moment, vaig veure que les grans empreses dels Estats Units volien exportar l’aigua dels grans llacs del Canadà al seu país per treure’n benefici. Es tracta d’això: de convertir l’aigua en una mercaderia. Això em va fer qüestionar les polítiques de l’aigua. Qui posseeix l’aigua? Qui pren les decisions? Em vaig adonar de diverses coses en aquesta recerca. La primera és que el planeta s’està quedant sense aigua potable, cosa que crèiem que no passaria, però està passant. La segona és que hi ha grans crisis humanitàries lligades a la falta d’aigua potable i sanejada. De fet, hi ha més infants que moren cada any per malalties relacionades amb l’aigua que per la resta de causes violentes, incloses les guerres. També vaig aprendre que hi ha un gran lobby corporatiu que domina l’aigua: les grans multinacionals van aprendre abans que nosaltres que qui controli l’aigua serà poderós i ric.

 

Als teus discursos, mostres el camí a seguir cap a un món “d’aigua segura i justa”. Què vols dir amb això?

Vivim dues crisis lligades a l’aigua: l’ecològica i la humanitària. A vegades, les analitzem per separat, però són totalment complementàries. No pots esperar que les persones que no tenen accés a serveis públics d’aigua i sanejament no vagin als rius a fer les seves necessitats, ja que és l’únic lloc que poden utilitzar com a lavabo, per exemple. Això vol dir que hem de protegir l’aigua i garantir una “aigua segura” i potable. Restaurar i mantenir les conques dels rius i deixar de veure-les com un negoci explotable, sinó com un bé essencial per a la nostra supervivència. Alhora, cal construir un món d’aigua justa. Per això n’hem de defensar la gestió en mans públiques: cal establir normatives per decidir qui ha de tenir accés a l’aigua, en quines condicions i qui ha de gestionar-la. Només des d’aquí podrem començar a establir valors per un sistema més just.

 

Ets la presidenta voluntària del Consell dels Canadencs, una ONG per a la justícia social i ambiental que s’oposa a la globalització econòmica i la privatització de serveis i, en concret, defensa la gestió pública de l’aigua. Quin tipus de campanyes feu per col·locar les vostres lluites a l’agenda?

L’organització es va crear l’any 1985 amb un objectiu clar: lluitar contra el primer acord de lliure comerç del món, el NAFTA, que es va començar a gestar durant la presidència de Ronald Reagan. Acostumem a fer campanyes creatives, sorprenents i mediàtiques, i utilitzem molt les xarxes socials per comunicar els nostres missatges. Per exemple, vam aconseguir derrotar l’Acord Multilateral sobre Inversions l’any 1997, un primer intent d’establir un mecanisme com l’actual sistema d’arbitratge de diferències entre inversors i estats (conegut com ISDS per les seves sigles en anglès). També la implicació en la campanya perquè les Nacions Unides reconeguessin el dret humà a l’aigua l’any 2010 va ser un gran exemple de treball internacional en un moviment enxarxat per la justícia global amb molts poders en contra. Érem molts grups de tot el món treballant en les seves comunitats contra la privatització de l’aigua, les indústries extractives de la mineria, les empreses d’aigua embotellada o d’altres.

 

Quan saps si una campanya de pressió ciutadana i incidència social i política ha tingut èxit?

No hi ha una manera fàcil de veure-ho en el moment. Cal treballar durament i no llançar la tovallola, ni tan sols quan sembla que hem perdut o estem a punt de perdre. A vegades, considerem que hi ha campanyes que han fracassat, però en realitat col·loquen una peça fonamental en la construcció d’un moviment: fa que moltes més persones coneguin la problemàtica que poses sobre la taula, aconsegueixes atenció mediàtica… Ho has de veure com un pas més. Un moviment és molt més gran que una campanya, una persona o un grup.

 

El Consell dels Canadencs vau liderar, l’any 2016, una campanya de boicot a Nestlé quan la companyia continuava embotellant aigua durant una important sequera al país. Què penses de les campanyes de boicot a empreses?

“Una resolució judicial va fer que Nestlé passés de pagar 3,71 dòlars  per cada milió de litres que comercialitzava a més de 500 dòlars”

Són dures i s’ha d’anar amb compte. Si crides al boicot i ningú et dona suport, pots semblar estúpid. Cal construir el discurs prèviament. En el cas de Nestlé, que fa negoci amb l’aigua embotellada, nosaltres ja tenim diverses lluites obertes per l’extracció d’aigua de la companyia a comunitats indígenes que tenen dificultat d’accés a l’aigua potable. A Ontario, la campanya de boicot va posar aquest tema sobre la taula i, a més, el fet que pagaven una taxa molt baixa per fer negoci amb l’aigua embotellada: vam aconseguir, mitjançant una resolució judicial, que passessin de pagar 3,71 dòlars (uns 2 euros) per cada milió de litres que comercialitzaven a més de 500 dòlars (uns 350 euros). El boicot a l’empresa està començant a funcionar: tenim més de 70.000 compromisos de persones individuals i organitzacions. Cal utilitzar la campanya per fer pedagogia, i explicar també per què és important que l’aigua estigui en mans públiques i per què cal tenir lleis per controlar les empreses extractives.

 

Has estat alta consellera en temes d’aigua de l’Assemblea General de Nacions Unides. Gràcies, especialment, a la teva feina allà, el dret humà a l’aigua i al sanejament va ser reconegut l’any 2010. Vuit anys més tard, quines han estat les conseqüències d’aquesta resolució?

“Hi ha estats que han modificat les seves constitucions per incloure el dret humà a l’aigua i alguns han tirat endavant lleis estatals”

La resolució no era perfecta, però va ser un pas molt important per establir una idea fonamental i compartida: l’aigua és un dret humà i no una mercaderia. Aquesta tesi era defensada en un gran nombre de fòrums, escoles de comerç i facultats d’economia arreu del món que volen que l’aigua sigui regulada pel mercat com el petroli o el gas. Des de llavors, han augmentat considerablement el nombre de casos als tribunals en què diverses comunitats, especialment indígenes en risc d’expulsió, han guanyat el dret a l’aigua al territori gràcies a aquesta resolució. També hi ha estats que han modificat les seves constitucions per incloure el dret humà a l’aigua i alguns han tirat endavant lleis estatals per desplegar com implementarien aquest dret. Inclús el Banc Mundial, que promovia la privatització de l’aigua com a única alternativa, admet ara la necessitat que l’aigua sigui controlada des d’operadors públics. També, evidentment, la resolució, juntament amb un moviment pel dret a l’aigua molt potent, ha ajudat a impulsar els processos de remunicipalització. Des de l’any 2000, 235 poblacions han recuperat el control de la gestió de l’aigua a mans públiques, incloses grans ciutats com París o Berlín.

 

A Catalunya, a ciutats com Terrassa o Barcelona, hi ha un moviment que lluita per la remunicipalització del servei de l’aigua. Quins aspectes creus que cal tenir en compte en aquests processos de remunicipalització i quins obstacles creus que es poden trobar?

Doncs un dels problemes pot ser que el coneixement, tant de la xarxa com dels processos tècnics o les dades de les persones a qui se subministra l’aigua, estigui en mans de les empreses privades i pot ser que posi problemes a l’hora de traspassar-lo. En el cas de Barcelona és molt clar: es tracta d’una ciutat on Agbar ha gestionat aquest servei més de 150 anys i no es rendiran tan fàcilment. A París va ser similar: Suez i Veolia (abans Vivendi) gestionaven des de feia un centenar d’anys l’aigua; de fet, ho feien a tot França. Però, tot i així, el govern de París va haver de preparar-se i entrenar al seu equip per fer la remunicipalització. Cal trencar amb la lògica d’aconseguir el màxim benefici en la gestió de l’aigua.

 

Enguany, Agbar ha invertit molt en publicitat per contraatacar la iniciativa de la consulta ciutadana, impulsada per la plataforma Aigua és Vida i rebutjada en un ple municipal. Quin és el poder d’aquestes campanyes i com influeixen en la ciutadania?

Abans de la resolució de l’ONU de 2010, les companyies d’aigua embotellada com Nestlé estaven en contra del dret humà a l’aigua. Quan es va aprovar la resolució, van començar a fer publicitat sobre l’aigua com a dret humà. Quan ho veus, penses: de debò? Són suficientment intel·ligents com per saber que quan han perdut o estan sota molta pressió, han d’apropiar-se del llenguatge d’aquells que els critiquen. Llavors, de sobte, parlaven en la seva publicitat d’“aigua potable per a tothom”, de “dret humà a l’aigua”… Aquestes companyies tenen pressupostos molt elevats, no només per contractar gabinets jurídics, sinó també per desplegar la seva publicitat corporativa. Hem de ser intel·ligents i utilitzar les oportunitats que se’ns presentin per colar nosaltres els nostres discursos.

 

Tornant a la iniciativa ciutadana… Creus que una consulta o referèndum com el que estava plantejat a Barcelona és una eina útil per avançar cap a la remunicipalització? Algunes veus van defensar que no, perquè l’aigua, com a dret humà, no s’hauria de votar.

He sentit aquest argument i em sembla ridícul. Allò que es volia demanar amb el referèndum no és si l’aigua és un dret humà, sinó si hauria de tornar a mans públiques, perquè així és com fas efectiu el dret humà a l’aigua. La idea del referèndum és fantàstica i crec que, tot i no haver-ho aconseguit, va ser una iniciativa molt bona, que va tenir ressò als mitjans i la gent va poder reflexionar-hi.

 

El model de gestió mixta (partenariat publicoprivat) està al capdavant de la gestió de l’aigua de molts municipis del nostre país. Com el valores?

” El sector públic pot assumir la gestió d’una xarxa de subministrament sense haver de recórrer al sector privat”

No veig gaire diferència entre un model de gestió publicoprivada i un model privatitzat. Crec que el sector públic pot assumir la gestió i el manteniment d’una xarxa de subministrament d’aigua sense haver de recórrer al sector privat. Aquesta percepció de la millor eficàcia del sector privat no és real, i la veiem informe rere informe. En els models de governança publicoprivats passa el mateix que en els privats: hi ha una part dels diners que entren en la lògica de beneficis per a l’empresa. En el sector públic les taxes poden ajustar-se, i, a més, la recaptació reverteix en una millora de la xarxa, de la qualitat del servei, un major control…

 

Darrerament, es destaca més la relació entre gènere i aigua. A Mèxic, per exemple, la Xarxa de Gènere i Medi Ambient promou l’Agenda Blava de les Dones. Quines són les realitats globals de les dones relacionades amb l’accés i la gestió de l’aigua?

En moltes parts del món, les dones són les que es responsabilitzen de la salut, de la neteja o de l’alimentació dins la família. També són les responsables de cercar l’aigua per fer possible tot l’anterior. En molts casos, les dones caminen quilòmetres cada dia per buscar aigua i les nenes no van a l’escola per acompanyar les seves mares. A vegades, les nenes tampoc van a l’escola si no hi ha serveis bàsics d’aigua i sanejament separats dels nens. Aquesta situació ens la imaginem només en casos de poblacions empobrides, però també en altres llocs a les perifèries de les zones riques hi ha dones que han de caminar simplement perquè hi ha escassetat d’aigua. Moltes vegades s’utilitzen aigües residuals per a netejar la roba o per a la higiene personal perquè es prioritza guardar la poca aigua semipotable per a beure. Totes aquestes decisions les duen a terme, globalment, les dones. Per tant, podem dir que l’aigua està totalment travessada per la mirada de gènere.

 

També es destaca el paper principal de les dones en les lluites per l’accés a l’aigua, ja sigui contra l’administració pública o les empreses…

Exacte. De la mateixa manera que l’aigua i el seu ús depèn molt de les dones, són les dones les que estan liderant les batalles ciutadanes per accedir a l’aigua. Al Consell dels Canadencs treballem amb comunitats de l’Amèrica Llatina que lluiten contra les companyies mineres –moltes d’elles canadenques– que destrueixen els recursos hídrics locals, i acostumen a ser dones les líders de les lluites de resistència, en molts casos dones indígenes. Cal destacar que moltes són assassinades per ordre de cacics locals lligats a les empreses extractivistes.

 

Has liderat lluites contra el NAFTA i els Acords de Lliure Comerç i Inversió. A l’informe Aigua en venda expliques que aquests acords amenacen la protecció ambiental de l’aigua. Quins són els riscs?

“La meva esperança és que puguem aprendre a compartir l’aigua i utilitzar-la per al cultiu i per a la producció d’energia”

En la majoria d’acords de lliure comerç i inversió, l’amenaça és la privatització de serveis. En cas que s’executin, és molt difícil tornar enrere. A més, les companyies poden demandar els governs si apliquen lleis que afectin els seus beneficis presents o futurs. Això ho fan a través de l’arbitratge de diferències entre inversors i estats, un dels punts del CETA entre el Canadà i la Unió Europea que no vam poder aturar. Europa es va oposar fermament al TTIP (l’Acord entre la Unió Europea i els EUA, aturat) però es va deixar en un segon pla la lluita contra el CETA: s’oblida que hi ha més de 42.000 multinacionals nord-americanes que operen al Canadà que no necessiten el TTIP, sinó que poden interposar demandes als estats europeus a través del CETA. Aquest acord pot fer perillar els estàndards superiors que té Europa en temes de salut pública, polítiques ambientals, drets laborals, seguretat alimentària… Al meu país tenim pitjors estàndards des de l’aplicació del NAFTA. Molta gent no entén què signifiquen els acords de lliure comerç, els veuen molt complicats. No ho són. Al final, per a mi, són models d’avarícia organitzada.

 

La ciutadania està perdent la batalla contra les multinacionals?

No. És veritat que no vam ser capaços d’aturar el CETA, però la Comissió Europea va dir fa uns mesos que l’ISDS era “l’acrònim més tòxic ara mateix a Europa”, i va afirmar que el CETA serà probablement el darrer acord que la Unió Europea signa que inclogui aquest instrument. Per a mi és una fantàstica declaració, propiciada per l’enorme moviment a Europa en oposició a aquests tractats, sobretot a Alemanya, on s’han mobilitzat centenars de milers de persones al carrer. Jo crec que, a poc a poc, guanyem batalles, de la mateixa manera que anem guanyant les remunicipalitzacions dels serveis d’aigua. Són lluites que requereixen temps.

 

Si mires al futur, veus guerres i conflictes per l’aigua?

De fet, aquests conflictes ja els tenim. En la majoria de guerres i conflictes armats a l’Orient Mitjà (Israel-Palestina, Síria, Egipte…) l’aigua està present d’una manera o altra: sequeres, disputes pel control, per la ubicació, ús inapropiat… La meva esperança és que puguem aprendre a compartir l’aigua i trobar maneres d’utilitzar-la per al cultiu d’aliments, per a la producció d’energia… L’aigua pot ser un regal de la natura que ens ensenyi a viure millor al planeta, cooperant entre nosaltres. Estem en un moment crucial per encaminar les lluites cap a aquest escenari. I, en aquest escenari, la gestió pública de l’aigua és fonamental.

Article publicat al número 457 publicación número 457 de la Directa