Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Calma tensa a Jordània, el país dels refugiats

Enormes camps acullen tres milions de persones provinents de Palestina i Síria, una població cada cop més amuntegada i amb un suport financer internacional a la baixa

Camp de refugiats de Baqa’a a Jordània / Pablo Castaño

Més espais verds i esportius, millores en la recollida d’escombraries o la implementació de mesures per prevenir les inundacions. Aquestes són algunes de les peticions sorgides del parlament escolar del camp de refugiats de Baqa’a, format pels representants dels milers d’infants d’origen palestí que hi habiten.

Unes 130.000 persones s’amunteguen en una àrea de tot just un quilòmetre i mig quadrat, en el que és el camp de refugiats palestins més gran de Jordània. Baqa’a no es correspon amb la imatge clàssica d’un camp d’emergència, no hi ha tendes d’acampada ni tanques. És un barri més dels suburbis d’Amman, però amb carrers estrets i sense asfaltar, construccions de baixa qualitat i escombraries, moltes escombraries. Un lloc pobre i aclaparador, que ha crescut sense parar des de la seva creació l’any 1969.

A territori jordà hi viuen més de dos milions de refugiats palestins. Van començar a arribar-hi el 1948, arran de la creació de l’Estat d’Israel, quan les forces sionistes van expulsar entre 750.000 i 800.000 persones de casa seva. Les darreres dècades, s’hi han sumat, a més, persones sirianes, iraquianes i d’altres països de la regió, fins a conformar una comunitat refugiada d’uns tres milions de persones, respecte a una població total de 10 milions. La comparativa amb el conjunt de la Unió Europea és prou eloqüent: amb més de 447 milions d’habitants, només acull 2,6 milions de refugiades.

El pes de l’èxode palestí

La història del país àrab està estretament lligada a l’èxode palestí. Jordània va aconseguir la seva independència el 1946. Dos anys després, durant la guerra àrab-israeliana, va passar a controlar Cisjordània i Jerusalem Est. Gairebé vint més tard, amb la guerra dels Sis Dies de 1967, Israel va ocupar aquests territoris palestins. Això va desencadenar una nova fugida massiva de famílies palestines cap a Jordània, que es van sumar als de 1948 i va comportar la creació de camps com el de Baqa’a. En total, són tretze els camps de refugiats al país, tot i que la majoria de les palestines viu en l’actualitat integrada en ciutats i pobles –havent aconseguit la nacionalitat jordana–, segons expliquen fonts de l’àmbit de la cooperació al país.

A territori jordà hi van començar a arribar refugiades l’any 1948, quan les forces sionistes d’Israel van expulsar 750.000 palestines

En canvi, les persones fugides de la guerra de Síria es troben en una situació molt pitjor, atrapades en camps precaris, a vegades enmig del desert, com en el cas de Zaatari, sense esperances de poder-se assentar definitivament a Jordània i sense la possibilitat de retornar a un país devastat, empobrit i sota el jou del règim de Bashar al-Assad. Tampoc tenen dret a treballar al país d’acollida i segons ha denunciat Amnistia Internacional en reiterades ocasions, el govern jordà ha bloquejat l’arribada d’ajuda humanitària a una comunitat refugiada en una zona desèrtica entre Jordània i Síria.

Un oasi aparent d’estabilitat

No és sorprenent que Jordània hagi estat el destí de nombroses víctimes de conflictes armats a la regió. A la seva estratègica posició geogràfica, s’hi suma que el país és un oasi de relativa estabilitat en el cor d’Orient Pròxim, una de les regions més convulses del planeta. És l’únic país del seu entorn on no s’hi han produït revolucions, cops d’estat ni guerres durant les últimes dècades. A Jordània també hi van arribar les anomenades Primaveres Àrabs del 2011, amb protestes que demandaven reformes democratitzadores i la fi de les polítiques econòmiques neoliberals de privatitzacions i retallada de la despesa pública. No obstant això, a diferència dels seus homòlegs tunisià, egipci i sirià, el rei Abdullah II de Jordània va aconseguir navegar el malestar i fer callar les mobilitzacions amb una estratègia del pal i la pastanaga: l’amenaça repressiva d’uns serveis secrets poderosos en combinació amb cessions parcials com una reforma electoral que no va canviar el caràcter autoritari del règim. Des de llavors, la dinastia haiximita ha fet front a diverses onades de mobilitzacions, però molt menys intenses que als països veïns. Una de les raons de l’estabilitat del règim és el suport econòmic dels Estats Units. El 2018, Washington va aprovar un pla d’ajudes al país de gairebé 6.000 milions de dòlars, en un període de tres anys.

Però l’aparent calma jordana oculta tensions. Aquest darrer 2021, les forces jordanes van dirigir una operació contra figures prominents del país –entre elles el germanastre del rei– a les que va acusar d’orquestrar un pla colpista contra l’actual monarca. A aquesta tensió política s’hi ha sumat el temor pel terrorisme fonamentalista, el creixent descontent social per una crisi econòmica agreujada per la pandèmia i la crisi climàtica, que a Jordània ja és una realitat alarmant. Dominat per deserts i estepes, és el segon país amb més manca d’aigua i estrès hídric del món.

Les persones fugides de la guerra de Síria es troben en una situació encara pitjor, atrapades en camps precaris, a vegades enmig del desert

A la capital, les llars només reben aigua una vegada a la setmana, una freqüència encara més reduïda a les zones rurals, cosa que obliga a emmagatzemar-la en dipòsits privats i a racionar-la adequadament, com es lamenten des de l’Ajuntament d’Amman, la capital del país. Es calcula que el 2040, l’aigua disponible per a ús domèstic serà menys d’un terç de la quantitat actual. A l’escassetat hídrica s’hi afegeix un règim de pluges cada vegada més desigual, amb precipitacions torrencials que poden arribar a inundar el centre d’Amman cada cinc anys, segons càlculs del consistori. No és una amenaça de futur: com assenyalaven les joves integrants del parlament escolar de Baqa’a, les inundacions ja són una realitat quotidiana per a bona part de la població de Jordània, especialment les qui viuen en camps de refugiats amb infraestructures precàries.

Per a la població palestina refugiada hi ha conflictes afegits. Després de dècades a l’exili, la majoria de persones refugiades té simultàniament nacionalitat jordana, però manté l’estatus de refugiada –una manera de preservar vigent el dret a reclamar la pròpia terra. L’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) és la responsable de la gestió dels camps i de proveir-los amb serveis bàsics i ha esdevingut un símbol del dret al retorn dels exiliats palestins, un dels assumptes més complicats en les diferents rondes de negociacions de pau. Segons una responsable humanitària amb llarga experiència a la regió, Israel voldria que els Estats àrabs assimilessin a la població refugiada palestina com a ciutadania de ple dret per intentar fer desaparèixer la UNRWA i d’aquesta manera tancar el capítol sobre el dret al retorn.

A l’escassetat hídrica s’hi afegeix un règim de pluges cada vegada més desigual, amb precipitacions torrencials i inundacions

Durant el seu mandat, Donald Trump va contribuir a estrènyer una mica més el jou de la diàspora palestina, retirant el finançament a la UNRWA. L’administració Biden només ha recuperat part de l’aportació anual de 350 milions de dòlars dels Estats Units en l’era pre-Trump. Els països del Golf també han reduït les donacions. Un escanyament financer que està pagant la població de camps com el de Baqa’a. Per exemple, la falta de fons obliga a la UNRWA a concentrar fins a seixanta alumnes per classe a les escoles del camp, en les quals les zones verdes o esportives són tan escasses com l’asfalt als carrers.

En definitiva, el país del rei Abdalá II és un oasi de relativa estabilitat enmig d’una regió convulsa. Ara com ara, Jordània gaudeix d’una certa pau, però tot indica que les tempestes podrien estar més prop del que sembla

Article publicat al número 538 publicación número 538 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU