Quan se sol mobilitzar una cooperativa, una associació, un equip, per promoure canvis interns? És quan hi ha un conflicte enorme? Busquem suport extern quan s’acumulen les baixes i el personal està cremat? Quin és el detonant per pensar en la sostenibilitat de l’organització?
Des de Fil a l’agulla fa molts anys que acompanyem organitzacions de tota mena i hem constatat un canvi interessant: al principi ens trucaven quan hi havia un conflicte important, però en els darrers anys existeix molt interès a promoure cultures organitzatives més sostenibles i no haver d’arribar a moments de tensió màxima. Així, la nostra tasca ha passat de centrar-se en la facilitació de conflictes a incloure “una altra cosa”. Inicialment, a aquesta altra cosa li vam dir “cures”, d’acord amb la cultura que els feminismes han impulsat en molts moviments socials. Parlar de cures volia dir posar el focus en el benestar de les persones, en la detecció de les discriminacions, en tots aquells aspectes fonamentals per fer les organitzacions humanament sostenibles.
Veiem la pèrdua d’una reunió per parlar de temes que no són “productius” però no ens adonem de quant temps ens fa perdre una baixa per estrès o un conflicte en fase àlgida.
Amb el pas del temps, ens vam adonar que cures no era ben bé la paraula precisa per abordar tots els canvis que calia dins les organitzacions. Al lema de “les persones al centre” li faltava la noció que les organitzacions també tenen necessitats pròpies, més enllà de les persones que les formen. De fet, el que ens convoca quan formem part d’elles és el seu propòsit, el somni que l’organització vol aconseguir. Per tant, des del nostre punt de vista, les necessitats de les persones han d’estar en diàleg amb aquest propòsit, i les organitzacions necessiten pensar també en la seva capacitat d’incidir en el món. Això passa també per l’eficiència i per altres temes que semblaven fora de les cures. Llavors vam començar a parlar de “cures i gestió democràtica” per anomenar aquesta altra cosa que creiem que cal treballar.
Mentre continuem indagant quina és la paraula que descriu aquesta altra cosa, hem desenvolupat certeses amb relació al camí que es pot seguir per impulsar la sostenibilitat organitzativa, i coneixem algunes fites d’aquest camí.
En primer lloc, les organitzacions necessiten mirar cap endins i dedicar temps i recursos a analitzar-se. La mirada cap endins sovint es veu com “perdre temps”. Veiem la pèrdua de temps de tenir una reunió per parlar de temes que no són “productius”, però no ens adonem de quant temps ens fa perdre una baixa per estrès, o la gestió d’un conflicte en fase àlgida. Per tant, cal entendre que la inversió en aquests temes és també una manera de vetllar per l’eficiència, si és que el benestar de les persones no és un motiu suficient. Aquest és un canvi cultural molt gran, i demana a l’organització una aposta política (que, per entendre’ns, vol dir recursos i temps).
Qüestionar les inèrcies de les organitzacions demanarà un lideratge format que hi cregui i que tingui eines per promoure aquest canvi de cultura
Una segona fita del camí implica entendre que l’organització ha d’anar més enllà dels temes clàssics de cures: espais de cohesió, mesures de conciliació, assemblees emocionals… I començar a promoure canvis en lideratge, organització interna, dinàmiques de poder, retroalimentació… No vol dir que els primers temes no siguin importants, que ho són. Vol dir que són insuficients, i per això volem promoure canvis també en les estructures i dinàmiques que condicionen la vida organitzativa.
Per últim, aquest camí no té dreceres, demana temps, i com tots els processos de canvi, generarà resistències. Tenim molt instaurada la creença que no es pot funcionar d’una altra manera. Qüestionar les inèrcies de les organitzacions demanarà, per tant, un lideratge format que hi cregui i que tingui eines per promoure aquest canvi de cultura.
Des de Fil a l’agulla constatem que moltes organitzacions ja estan fent aquest camí. Hi ha hagut en els darrers anys molta inquietud per treballar en la direcció de la sostenibilitat organitzativa, i ens reafirmem en el compromís d’aprofundir-hi, en forma de formacions, elaboració de manuals… Quan una organització es planteja aquests canvis, ja no cal que ho faci en solitari, perquè cada vegada tenim més referents d’espais col·lectius des dels quals estem creant una cultura propícia per fer aquest camí.
