Estem davant d’una nova situació del capitalisme imperialista, del que el trumpisme és un paradigma molt clar. O sigui un capitalisme en què les elits dels més rics (el 0,1% o l’1% de la població d’un país) no només sustenten el poder econòmic, sinó també el poder polític. Alguns, com l’economista francès Cédric Durand o el grec Yanis Varoufakis, han anomenat aquesta nova època tecnofeudalisme. En canvi, l’historiador francès Arnaud Orain, en una entrevista recent, és contundent en sentit contrari: “No estic d’acord amb aquest concepte. El feudalisme implica una relació més política que econòmica, un poder basat en jerarquies extra econòmiques… Però seguim en un sistema en el qual la relació de dominació es basa en els diners, en el benefici dels capitalistes… segueix funcionant una lògica capitalista, però va acompanyada de l’apropiació de la terra, el mar, l’aire, el ciberespai i l’espai públic, el que es pot descriure com a l’apropiació de la sobirania”.
En el seu llibre recentment publicat, Le Monde confisqué. Essai sur le capitalisme de la finitude (XVI – XXI siècle), Orain comença amb una frase contundent: “El neoliberalisme s’ha acabat”. Quins són els seus arguments? El qüestionament dels intercanvis lliures i dels mecanismes de la competència; el retorn a l’autarquia econòmica; el creixement dels monopolis privats que es converteixen en empreses-estats; les limitacions a les llibertats marítimes; el rearmament generalitzat i la multiplicació dels conflictes; la nova carrera per a l’acaparament de terres, minerals, aigua i espècies vives. Però, aquests canvis en el capitalisme mundial, defensa l’autor, formen un conjunt coherent que és al mateix temps, nou però, molt antic.
Estem davant d’una nova situació del capitalisme imperialista, del que el trumpisme és un paradigma molt clar. O sigui, un capitalisme en què les elits dels més rics, el 0,1% o l’1% de la població d’un país, no només sustenten el poder econòmic, sinó també el poder polític
La seva hipòtesi és que des del segle XVI, el capitalisme ha estat a vegades “liberal” i a vegades “mercantilista”, i aquestes formes s’han anat succeint una a l’altra. Així, de 1815 a 1880, de 1945 a 2010 es va viure un capitalisme “liberal”, que des dels anys 1980 es va anomenar neoliberalisme. En canvi, des del segle XVI al XVIII, de 1880 a 1945 i de 2010 fins avui s’ha viscut en un capitalisme “mercantilista” o, com prefereix Orain, “finit” o “de la finitud”. A partir, fins i tot abans de 2010, són primer els científics i els moviments ecològics els que avisen que el món és finit, que és impossible reemplaçar tots els “recursos naturals” que hi ha a la superfície i a les entranyes de la Terra. I que les polítiques de la “transició energètica”, per impedir un canvi climàtic massa important, necessitarien una quantitat d’aquests mateixos “recursos” que no existeix. Aquesta limitació i escassesa de les coses vives, de minerals i de metalls, més les dificultats de reciclatge desfermen una competència desenfrenada i salvatge per acaparar les darreres terres i les plataformes oceàniques disponibles.
Aquest capitalisme “finit” és, segons l’autor, “una vasta empresa naval i territorial de monopolització d’actius –terres, mines, zones marítimes, persones esclavitzades, magatzems, cables submarins, satèl·lits, dades numèriques– que porten a terme els estats nació i les (grans) empreses privades per tal de generar un ingrés rendista fora dels principis de la competència”. Es basa en tres fets: el tancament i la privatització dels mars i una forta articulació entre la marina de guerra i la marina mercantil; la disminució, o fins i tot desaparició, dels mecanismes del mercat –preus lliures, comerç multilateral, competència– en benefici de les zones imperials d’intercanvis, els monopolis, els càrtels, la coacció violenta; la constitució d’imperis formals o informals, que actuen a través d’empreses, públiques o privades, amb atributs de sobirania, en grans espais físics o cibernètics, per controlar, gestionar o colonitzar grans superfícies.
El capitalisme “finit” no necessita ni la democràcia ni la igualtat entre les persones que, més aviat li fan nosa, però pot captar part de les aspiracions populars amb el proteccionisme i l’autarquia
La forma de funcionament d’aquest capitalisme “finit” no és evidentment idèntica, però sí que té grans similituds en els tres períodes. El seu motor, ens diu Orain, “és un sentiment angoixant suscitat per les elits, però àmpliament difós en l’opinió pública: el d’un món “finit”, o dit d’una altra manera estret, limitat, del que cal apropiar-se de la forma més ràpida possible”. I la raó és simple: “no n’hi haurà pas per a tothom”. És un capitalisme obertament depredador, violent i rendista. I aquesta renda no sorgeix de “produir” mercaderies, sinó de “posseir o controlar”, de forma exclusiva, un actiu escàs; no és empresarial, sinó patrimonial. Aquest és l’horitzó d’aquest tipus de capitalisme “finit”.
Orain pretén sortir de la dicotomia habitual entre liberalisme i intervenció de l’estat i, en canvi, distingeix un capitalisme compatible amb el liberalisme, d’un capitalisme “finit” (en diu ell), en el que les elits veuen que ja no es pot créixer més, i si no hi ha un sistema alternatiu ecologista, s’entra en la fase (l’actual) del capitalisme depredador. El capitalisme “finit” no necessita ni la democràcia ni la igualtat entre les persones que, més aviat li fan nosa, però pot captar part de les aspiracions populars amb el proteccionisme i l’autarquia. I tenim un nou problema: la finitud del món és, sens dubte, la finitud dels recursos naturals i la saturació del mercat mundial, però, a més també, la constatació, relativament nova, que si es vol aconseguir una transició energètica que eviti un canvi climàtic desastrós, es necessiten quantitats enormes de minerals i de metalls. O sigui, necessitem recursos, que no tenim, tant per mantenir el capitalisme fòssil com per fer la transició energètica. Aquesta situació donarà lloc a importants conflictes i problemes.
La seva alternativa (que de fet desenvolupa molt –massa– poc), radical, requeriria preservar l’autonomia a través de la sobrietat i no entrar en el joc dels imperis depredadors. Una política de transició energètica molt ambiciosa, amb una disminució dràstica del consum d’energia (i, per tant, de minerals i metalls) i un canvi important en el nostre estil de vida. Caldria també un govern basat en les necessitats de la majoria de la gent en lloc d’una carrera precipitada cap a l’acumulació de capital. Tanmateix, ell mateix reconeix que “això implica una reorganització tan radical de la nostra organització social que no sé si és possible”.
