Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carlos Azagra, dibuixant

"Em van dir que no em volien censurar però em van recordar que Movistar posava publicitat"

/ Victor Serri

Els dibuixos de Carlos Azagra (Morón de la Frontera, 1957) inunden els barris populars de tot arreu des de fa quaranta anys. No hi ha bar, ateneu o secció sindical que no conegui els seus cartells i els seus adhesius amb mosaics de pancartes, banderes i gent en lluita. I qui no el recordi d’haver-lo vist al carrer, el recordarà a les pàgines d’El Jueves, on ha publicat gairebé ininterrompudament des de 1984. Ens rep al bigarrat estudi del pis de la Verneda, que comparteix amb la seva dona i col·laboradora, Encarna Revuelta. Amb humilitat i accent aragonès, ens parla de la seva vida i la seva professió mentre ens treu d’entre les muntanyes de treballs les darreres “cosicas” que ha anat dibuixant. L’última que prepara, una biografia de Durruti en còmic.

Com arribes a fer-te dibuixant?

Jo, de jove, volia ser carter de Correus, per allò d’anar en moto a repartir. Però vam tenir un judici per insultar la religió catòlica amb uns acudits i el resultat van ser quatre mesos de presó, on al final no vaig entrar, i deu anys de no poder votar ni ser funcionari. Llavors, allò de ser carter no va poder ser i em vaig haver de bolcar en el dibuix. De fet, començo a la professió una mica per casualitat. M’agradaven els Picapedra, les historietes de Bruguera, les Hazañas Bélicas. Però el que em va ficar a treballar en això va ser José Antonio Labordeta, que va ser professor meu a l’institut, quan encara vivia a Saragossa. Va veure que jo dibuixava i em va portar a Andalán, una revista aragonesa de la Transició. El primer dibuix amb què vaig cobrar era una cosa sobre futbol –mira quina cosa més rara–, i va ser l’any 1975.


I quan vens a Barcelona?

“L’octubre de 1984, ja entro a El Jueves, perquè estaven buscant algú nou per fer una historieta fixa a les seves pàgines. Jo volia ficar un borratxo de barra com a personatge, però em van fitxar per fer alguna cosa de punkys”

Arribo l’any 1977 a estudiar Belles Arts, però vaig aguantar només un any perquè no m’agradava. Jo l’únic que volia era dibuixar. Ja feia molta cosa de propaganda, cartells, adhesius, i em vaig posar a treballar per al Diario de Barcelona, per la revista Liberación. També vaig conèixer la gent de l’equip de Butifarra –l’Alfonso López, per exemple–, que em van introduir al moviment veïnal, a les lluites i a les festes majors. De seguida vaig començar a treballar també per a la FAVB [Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona] i, sobretot, al barri de la Prosperitat. També vaig fer feines a la Barceloneta, explicant tot el tema dels quarts de casa; i després sobre el cas Scala. Amb la gent de Butifarra, a començaments dels vuitanta, també vam treure Cul de sac, que era un setmanari d’humor en català. Ens fotíem de la Norma, que era un personatge creat amb una campanya de la Generalitat per promoure la normalització lingüística. Llavors, l’octubre de 1984, ja entro a El Jueves, perquè estaven buscant algú nou per fer una historieta fixa a les seves pàgines. Jo volia ficar un borratxo de barra com a personatge, però em van fitxar per fer alguna cosa de punkys. No tenia ni idea del tema, però per sort vivia a Santa Coloma i a sota de casa tenia un bar musical on assajava un grup que es deia Olor Insoportable. El cantant es deia Pedro Pico i el bateria, Pico Vena. Em van fer gràcia els noms, els vaig preguntar si els els podia robar i ells no van posar-hi pegues. Així van néixer els meus primers personatges a la revista, el punky i l’skin.


A banda de la teva feina a El Jueves, tu has fet més cartells i adhesius que no pas historietes. Et consideres més cartellista que dibuixant de còmic?

Ara començo a fer altres coses, fins i tot llibres de cuina. El que passa és que un llibre costa més de fer i de vendre, i el cartell és més directe, es difon millor. I encara més els adhesius, que per mi són molt importants. El problema dels cartells és que no hi ha on enganxar-los, i et poden posar una multa per penjar-lo on no toca. L’adhesiu és més ràpid, més eficient, és un missatge clar. I a mi el que m’interessa és que puguin ajudar a resoldre problemes. Quan els readmeten, els dic sempre als acomiadats que s’ha de fer publicitat també de les victòries, que puguem dir que es poden resoldre les coses.


Veus futur a la teva professió?

Jo què sé, potser el futur és a la televisió. Fixa’t en els xavals aquests de Mongolia, que surten ara a La Sexta. Cobren més, treballen menys i allà hi són. El Jueves és, ara mateix, com El Intermedio, fet per a persones que no llegeixen premsa i volen informar-se una mica. En realitat El Jueves és una cosa única, perquè surt setmanalment. Les revistes satíriques i d’humor gràfic que hi ha a Itàlia o Anglaterra són mensuals, i el més semblant és a França, que és Charlie Hebdo. Tothom diu que ja no es ven com abans, però bé que segueix sortint… Segurament ho diuen per no apujar les tarifes. Recordo un cop, quan el Fer era director, que vaig anar a demanar-li un augment de sou. Va obrir un calaix ple d’originals i em va dir: “Mira, això és de gent que vol col·laborar gratis”. I això és real. Quants periodistes treballen gratis només perquè es vegi el seu nom esperant que soni la flauta?

 


Tu has treballat per a molta gent. Per a qui no treballaries? Suposo que per a les Joventuts del PP no.

“Un cop em van trucar de part del Gil y Gil perquè volien que els il·lustrés una campanya electoral. Els dic, escolta, que jo estic en contra dels partits. I em diuen, no, si nosaltres també. I els responc, escolta, que jo soc una mica àcrata. I em responen que ells també”

Home, no hem parlat de preus (riu). Un cop em van trucar de part del Gil y Gil perquè volien que els il·lustrés una campanya electoral. Els dic, escolta, que jo estic en contra dels partits. I em diuen, no, si nosaltres també. I els responc, escolta, que jo soc una mica àcrata. I em responen que ells també. Tot perquè, com que eren tan antisociates, se’n volien aprofitar. El Ruiz-Mateos també va voler. Però no, home, els vaig dir que nanai. També seria incapaç de fer coses per al PSOE. Per als que sí que he treballat molt és per a Iniciativa per Catalunya, i sempre cobrant. Però és l’únic que he fet així, de l’estil polític gros. D’associacions, però, de tot tipus. A banda dels sindicats, he treballat per associacions de discapacitats, feministes, de memòria històrica. Ara estic preparant una cosa per a Jutges per a la Democràcia, que em va encarregar un amic que és jutge a Saragossa i que va viure al meu pis quan érem estudiants. Es tracta d’explicar la justícia a la gent, i són 3.500 euros, ja ho hem acordat.


I pel que fa a les coses que fas per militància, amb quin criteri cobres o no?

Jo pregono que s’ha de cobrar sempre, però a l’hora de la veritat sí que faig coses gratis, és clar. Què has de fer? El criteri és si tenen pasta per pagar o no. Mira, per exemple, els sindicats: la CGT té pasta i llavors els cobres; la CNT no té un duro, i llavors, és clar… Més o menys tempteges i veus per on van les coses. CCOO estan forrats però mai em demanen coses, al contrari, em pirategen, i el que em ve de gust és denunciar-los. O la UGT, que també m’ha afusellat dibuixos que havia fet per altres sindicats. Collons, si estan forrats! Almenys demaneu permís. Les últimes coses que he fet, per exemple, ha estat per a les kellys o els sense papers, que tampoc no tenen un duro. Què els vols cobrar, home?


A El Jueves hi ha hagut una època que no sorties.

Sí, m’havien fet fora, però des de l’octubre he tornat. Em van fer fora per posar noms a les coses. Un dia,
a propòsit d’una vinyeta sobre Telefónica em va trucar el director, que era l’Albert Monteys, i em va dir que no em volien censurar però que allò no podia sortir, perquè sortia el nom de la marca i Movistar posava publicitat. Ho van treure, però allò els va fotre molt. També posava coses d’El Corte Inglés, que és l’única empresa que no surt enlloc. Fixa’t, el grup d’El Corte Inglés té una empresa que es dedica només a fer que el seu nom no surti a cap mitjà. Quan hi va haver un cas d’assetjament laboral a una treballadora, a tots els diaris parlaven d’“un gran centre comercial”. No sortia la marca enlloc, però jo com que soc tan bèstia vaig posar-la en una vinyeta. Doncs fora. El Corte Inglés és simplement l’amo de tot. Potser no posa publicitat a El Jueves, però tot el grup RBA n’està penetrat.


I ara?

Ara estic molt bé, molt a gust. Per pujar vendes, van fer un gir i el van tornar a fer més social. I per això suposo que em van trucar a mi. Jo torno quan El Jueves intenta recuperar els lectors que ha perdut. El problema és que és difícil, perquè un lector que ha deixat de comprar la revista ja no la torna a comprar més.


Has tingut més topades amb censures d’altres tipus?

“Fa anys havia tingut topades amb la justícia, amb allò que t’explicava abans que vam estar a punt d’ingressar a presó, per exemple. Va ser amb el col·lectiu Zeta. Érem vuit dibuixants i ens van condemnar per dibuixar una Verge del Pilar en pilotes”

Fa anys havia tingut topades amb la justícia, amb allò que t’explicava abans que vam estar a punt d’ingressar a presó, per exemple. Va ser amb el col·lectiu Zeta. Érem vuit dibuixants i ens van condemnar per dibuixar una Verge del Pilar en pilotes. Com que era una època convulsa, de transició, es veu que el ministre de Justícia, el Fernández Ordóñez de la UCD, va llegir-ho al diari i va fer una trucada perquè no hi entréssim, per la imatge que podia donar que uns dibuixants entréssim a la presó per un acudit. Més tard, per a una lluita laboral a CityBank, vaig fer un pamflet on sortia un obrer menjant la polla al director. Com que al president del comitè d’empresa no el podien acomiadar, van portar el cas per la via criminal, per difamació contra el director, i em van cridar a judici a Madrid. Vaig haver de dir que a la vinyeta no li estaven menjant la polla, sinó cordant-li les sabates. Afortunadament, el fiscal no es va adonar que xup-xup no era l’onomatopeia adequada, sinó, en tot cas, zzzzzzzzip. I, a banda, m’han tocat dibuixos per molts motius diferents. Un cop vaig fer un logotip de Mili KK on sortia un nen cagant i ensenyant el dit del mig, i el van tallar perquè era fal·lòcrata i masclista. Un altre cop, els d’Iniciativa em van fer treure d’un cartell algú que sortia amb una pancarteta de SOS Racisme, i encara no sé per què, perquè jo pensava que aquests els donaven suport. O els de la FAVB, que com que allà dins hi ha molta gent diferent, m’han fet treure també algunes coses dels dibuixos. En un cartell, per exemple, vaig posar l’ACAB i me’l van fer esborrar, però ho vaig fer amb un típex de mala qualitat i a la impressió encara es veu. O, per exemple, en un dels darrers, volien que posés “Llibertat presos polítics”, però en aquest cas vaig dir que no, que es quedava en “Llibertat presos” i ja està. Per què això de separar presos polítics i socials si són bàsicament el mateix?


Has tingut contacte de prop amb els presos?

Durant molts anys vaig estar anant a la Model cada any, fins al punt que tenia amics allà dins. Hi anava com a jurat d’un concurs de còmics que feien i un altre de felicitacions nadalenques. També en feien un de fanzins, i tenien fins i tot una ràdio lliure. Recordo que vaig pintar un mural a dins on sortien presos disparant gavines amb el símbol del PP. A ells els feia molta gràcia que els pintés amb metralletes. He estat a totes les presons de Catalunya, però ara ja no ens hi porten. La política penitenciària ha canviat molt. De fet, crec que no hi ha ni concurs de còmic. I a mi m’agradava molt, perquè ho feies per amor a l’art però t’informaves de com estava la situació. Anàvem a les sales on hi havia gent positiva i ens trobàvem amb gent que volia refer la seva vida. Un dia em vaig adonar que m’agafaven cigarretes –encara que allà dins ja en tenien–, però ells deien que volien del meu, perquè venia de fora, perquè era el tabac de la llibertat.


I, en els darrers anys, com estàs vivint el Procés?

A mi em sembla bé. No soc independentista, però tot el que sigui autogovern em sembla bé. Però del que sí que s’ha d’estar en contra és que hi hagi presos polítics, i en això hi hem d’estar tots, encara que no siguem independentistes. El que passa és que la situació és complicada i m’agradaria que anéssim una mica a millor. Hem de ser optimistes i anar plegats, perquè al davant sempre tenim els dolents, el que dèiem del poder econòmic. Tothom tira per la seva banda i al final això és complicat, perquè no és que hi hagi dues Catalunyes, és que, com a mínim, n’hi ha tres. Hi ha la Catalunya independentista, que és molt gran. Després, la de Tabàrnia, que és minoritària, molt petita, i volen presentar-t’ho com si fossin les dues iguals i no ho és. Però és que després hi ha la tercera Catalunya, que és la que li sua tot això
i que no està amb uns ni amb altres, que jo crec que és majoritària. Veig que ara s’hauria de fer un pas enrere i esperar una nova generació amb la qual es pugui fer no una república sinó mil. És que no queda una altra opció, perquè ara mateix socialment no hi ha un bloc majoritari i una república no es guanya amb el cinquanta per cent més u. Jo l’1 d’octubre vaig anar a votar. No hi anava a anar, però veient la policia, vaig anar-hi cabrejat. Vaig votar no, s’ha de dir, però vaig votar. Tant de bo hagués estat legal.


I pel que fa als Comuns i a Podem?

Amb el món dels comuns jo sempre he simpatitzat, tot i que a mi m’agradava més quan era tot més PSUC, quan l’esquerra era més real. Ara, amb tanta cosa fictícia, tanta història que no saben explicar bé les coses… És com els ritmes musicals: tanta fusió, tanta mescla. Txarango, jo què sé, vol abastar tant… A mi m’agrada el rock. El que passa és que els Comuns són els únics a qui jo voto, al capdavall.


Però això no impedeix que tu, després, fotis canya als teus dibuixos.

“S’ha de donar canya a tot el qui mana. Aquesta és una mica la crisi d’ara de la FAVB, que ara mana Ada Colau i també se li ha de donar canya. El que passa és que, evidentment, ella té en contra una sèrie d’interessos i poders i ara està de moda fotre’s amb ella”

No, no, home, és clar. S’ha de donar canya a tot el qui mana. Aquesta és una mica la crisi d’ara de la FAVB, que ara mana Ada Colau i també se li ha de donar canya. El que passa és que, evidentment, ella té en contra una sèrie d’interessos i poders i ara està de moda fotre’s amb ella. I nosaltres… Doncs, home, li hem de donar un calbot i au. Però, és clar, tothom carrega contra ella i jo penso que Barcelona no ha tingut millor alcaldessa que ella.

 


Però això ho diu un àcrata com tu.

Sí, àcrata, però jo no vaig poder votar durant deu anys. Fa falta que t’esborrin deu anys del cens electoral o que no puguis votar en el referèndum de l’OTAN perquè vagis a votar amb el nas tapat i els ulls tancats. Jo recomano a la gent que voti, no passa res. Tu pots seguir fent el mateix i votant. Mira, als anys de la República, la CNT majoritàriament votava Esquerra Republicana. És cert que l’ERC de llavors no és la d’ara, però bé. Tinc amics que voten la CUP i són delegats de la CGT.


Ets optimista amb l’anarquisme d’avui?

Home, doncs ara està tot impregnat de valors tradicionalment anarquistes, com quan les marques de cotxe et diuen que són ecologistes. Tothom s’ha impregnat una mica d’això. El que passa és que el mateix anarquisme s’ha d’actualitzar una mica, mantenir uns missatges crítics però deixar viure. La gent que treballa té els seus problemes, i tu no pots proposar un fi idíl·lic que després, en el dia a dia, no serveix per a res. La gent ha de dinar cada dia i no pots plantejar el futur com si fossis una religió. Molts anarquistes semblen més un gurú religiós que una altra cosa: prometent el final feliç. Jo, quan estic en contra de l’atur, no és en abstracte. A mi m’interessa que la gent tingui feina per poder comprar El Jueves. Que, a banda de per fer cerveses, la gent tingui una mica de diners. Un amic meu de Correus de Saragossa es va jubilar i es va esborrar de la CGT per apuntar-se a la CNT, que és el que realment li agradava. Però, és clar, fins llavors no hi era. Per estar a la CNT no cal fer-se d’un sindicat, és una cosa més ideològica. Com els de la CNT al carrer Joaquim Costa, que més que un sindicat funcionen com un ateneu llibertari, i llavors, és clar, no depenen del treball.


Tu milites en algun lloc?

Enlloc. Soc autònom, i l’únic lloc on estic amb carnet és a Greenpeace. Però perquè pensava que em donarien una volta amb el Rainbow Warrior i em vaig quedar amb les ganes. No, millor, perquè així tinc més llibertat. Tinc les meves simpaties, però jo soc d’esquerra oberta i no tinc manies a ningú. Em duc bé amb tothom. No fa gaire vaig ser a Navès, amb una gent superindependentista i em van fer pintar un mural antifeixista i va ser tot esplèndid.


Per acabar, una de les últimes coses que has fet han estat uns receptaris. Tu, que sempre has dibuixat el carrer, ara tornes a l’àmbit privat, a la cuina.

Amb això ens hi vam ficar tres: el Xcar, que és un noi de Saragossa, la meva dona, Encarna Revuelta, i jo mateix. I treballem els tres junts. I això que dius és un lema que el mateix Arguiñano ens va parafrasejar: “L’autogestió comença a la teva nevera”. Va d’això, de l’important de cuidar-te tu mateix, cuidar-te, simplement. Hem de procurar comprar barat, anar contra els plàstics, que no ens sobri menjar i ser racional amb el que fem servir. Això sí que és d’esquerres. És un camp de batalla molt interessant. Ens hem tornat massa dropos: depenem cada cop més del menjar precuinat, arrossos i pizzes. L’última novetat als súpers és que et posin una poma o una ceba ja tallada, o una mandarina pelada i coberta en plàstic. Contra això s’ha de lluitar sempre. A més, té a veure també amb moltes altres lluites, amb les feministes, les antiracistes. És una lluita global. I el que deien els vells àcrates: no és només una cosa, en són moltes.

Article publicat al número 455 publicación número 455 de la Directa