“Yo no soy más que un mendigo de buen fútbol. Voy por el mundo, sombrero en mano, y en los estadios suplico una linda jugadita por amor de Dios. Y cuando el buen fútbol ocurre, agradezco el milagro sin que me importe un rábano cuál es el club o el país que me lo ofrece.”
Eduardo Galeano
Des que vaig llegir El fútbol a sol y a sombra sempre tinc la coartada preparada; sempre que algun amic dels que sé que són crítics i se senten en lluita em veu atent en un partit o em sorprèn en alguna conversa de futbol, em recorre un sentiment de culpa (gràcies mare, el missatge va calar) quasi igual que la vergonya (supose) si algú em pillara algun dia veient una peli porno (encara que fóra feminista). Què puc fer? És vore dues passes seguides i ja estic atrapat, només falta que un dels dos equips vaja perdent i tinga més connotacions de dèbil que el que vaja guanyant: que tinga algun expulsat, que tinga menys pressupost, que històricament haja perdut més que guanyat… El que vulgues que me’l presente com a víctima m’uneix fermament, almenys eixos noranta minuts, al seu destí. Si no hi ha res que em faça percebre un equip per sota de l’altre, sempre aniré amb el que comence perdent, sempre també, amb els impossibles, aquí també sempre amb els perdedors (bé, quasi sempre, si uns que van de blanc comencen perdent, voldria que els en feren catorze, contra això tampoc puc fer res, encara que ara sé que si això passare el meu fill patiria, quines coses!).
Diu Javier Marías (ja sé que en aquest àmbit no és una referència molt afavoridora) que el futbol és “la recuperación semanal de la infancia” (aquesta en castellà, clar, no siga que em denuncie). En el meu cas, no tant com setmanal, veig poc de futbol, però sí que és cert que quan perd el meu equip em torne a vore pujant la costera cap a l’escola i esperant les burles dels meus companys. Quan guanye no, mai he fet llenya de l’arbre caigut, seria per la por a les tornes, era més comú perdre que guanyar aleshores… És cert que les sensacions mentre veig un partit, més encara si em sent emocionalment lligat a algun dels equips, són les mateixes que sentia de xiquet, el mateix nus si ens collen, el mateix vertigen si no hi ha centre del camp i el baló igual està en una porteria que en l’altra, la mateixa ansietat, si falta poc i cal que marquem, i també, com deixà escrit Galeano, el mateix orgasme quan una jugada ben trenada i treballada acaba en gol. És dels pocs moments en els quals trobes, en aquesta societat, un vertader acte de justícia instantani i poètic, una concatenació de voluntats que, de tant d’invocar mitjançant l’al·literació la paraula per antonomàsia arriben a l’oxímoron: GOOOOL!
En què s’ha convertit aquest meravellós esport? Quant del seu poder resideix en les marques? Com separar l’esperit d’equip del negoci?
L’altre dia vaig sentir a algú que no li haurien de donar el Nobel de la Pau, com alguns reclamen a la FIFA, que se li hauria de donar als fabricants de balons; però això jo no puc subscriure-ho, perquè em porta al que em fa avergonyir i al que em dirigeix a la culpa: en què s’ha convertit aquest meravellós esport? Quant del seu poder resideix en les marques? Com separar l’esperit d’equip, de treball cooperatiu del negoci i de la fàbrica d’icones a les quals copiar, fins i tot la seua manera d’arquejar les cames, fins i tot en la seua manera d’estafar a Hisenda, a tots? Quantes mirades obnubilades no gosaran somiar mai res com trobar-se amb el seu ídol. I el pitjor és que no podrien articular ni dues paraules, no els eixirien, qui pot parlar en presència de Déu? “El culto hispánico religioso ha cedido paso a una nueva fe, en la que los sacerdotes emergen desde una cavidad subterránea y ofician con el pie” —José Luis Sampedro.
Doncs sí, vertaderament són déus, almenys titans, capaços de donar i traure la felicitat, capaços d’omplir les portades, d’acaparar titulars. Realment penseu que sense armes hi hauria algun actor que poguera influir més en el sentir d’un poble que les accions d’algun d’aquests herois moderns? Aquests dies se celebra el campionat mundial i tant de bo el guanyés Senegal o Iran o Islàndia o Mèxic i s’escoltaren crits d’alegria per la selva i les canyades, tant de bo el futbol ens donara un altre exemple de com de vegades els xicotets poden vèncer els grans; tant de bo almenys que aquests dies, gent de Costa Rica s’enamore de gent de Rússia i alguna iraniana d’algun polonès xenòfob, si pot ser, i el faça canviar, perquè deia George Orwell: “Futbol, un esport en el qual tothom ix ferit i cada nació té el seu estil de joc que els sembla injust als estrangers”. Potser la ferida siga al cor i la injustícia es puga vore des de l’altra banda per capgirar-la o per descobrir-la justa, digna i adient.
Tant de bo el futbol ens donara un altre exemple de com de vegades els xicotets poden vèncer els grans; tant de bo almenys que gent de Costa Rica s’enamore de gent de Rússia
“En el futbol tot s’embolica per la presència de l’altre equip.” (Jean-Paul Sartre): Com en la vida, l’altre equip ací al País Valencià aquests dies no és l’Aquarius, no són els 630 refugiats que han arribat, ni els que s’han jugat la pell per portar-los, gràcies! L’altre equip, que a més juga brut, són els que han utilitzat les seues talaies públiques, els esmorzars de bar o les xarxes socials per a fer-hi demagògia, per exhibir-hi la seua manca d’humanitat i empatia. Serà només un gest de cara a la graderia, segurament ho és, però de nosaltres dependrà que se l’hagen d’engolir i a partir d’ara els hi toque fer-ne més d’aquests, encara que només siga per a mantindre’ns calladets i tranquils, alacaiguts. Si és així, jo em deixe “somatitzar” per la nova televisió valenciana, “A punt” que, cal dir que si manté el nivell no hi haurà ningú que la puga identificar com la nova Canal 9, no sé si s’assentarà, però la veritat és que ara fa goig, fa patxoca, com m’ha ensenyat la meua cunyada a dir.
Un internacionalista que estima la seua terra tant com les muntanyes de la Sierra Maestra, un futboler a qui li agrada tant el futbol perquè, a més a més de riure’l i plorar-lo de ben xicotet, l’ha jugat fins i tot a la selva amb “paliacate”. Un galeanista que, cada any de mundial, no pot deixar de recordar el cartell que deia Eduardo que posaven ell i la seua dona, Helena, a la porta de sa casa en començar el Mundial: “Cerrado por fútbol”. Una altra contradicció per celebrar…
