“En conjunt, cal valorar alguna cosa important de les primeres Jornades de la Dona catalana i és el fet que s’hi hagin inscrit més de tres mil dones, que s’hagin pogut fer i que, per sobre de les confrontacions i divergències, hagi sobresortit un clima de vitalitat exemplar”. Així començava la periodista i escriptora Montserrat Roig (1946-1991) el seu article d’opinió sobre les primeres Jornades Catalanes de la Dona publicat a la revista Triunfo. Han passat cinquanta anys i -a més de ser una crònica excepcional de l’esdeveniment-, l’article crida l’atenció perquè molts dels debats i conflictes que recull planen encara avui sobre el feminisme: la necessitat de conciliació, el paper dels homes en la lluita feminista, la mirada interseccional…
En altres dels debats que van tenir lloc, el pas del temps s’ha fet sentir des d’aquell maig de 1976. Per exemple, en els plantejaments sobre com s’han de sostenir les cures, ja que en aquell moment, la visió era molt productivista i es reivindicava l’abolició del treball de cures per a que l’assumís l’estat. I n’hi ha d’altres que encara no s’havien fet lloc, com ara l’atenció al binarisme de gènere.
Les primeres Jornades de la Dona es consideren el moment de l’eclosió del moviment feminista als Països Catalans
Celebrades al Paranimf de la Universitat de Barcelona, les primeres Jornades de la Dona es consideren el moment de l’eclosió del moviment feminista als Països Catalans. Va ser la primera vegada que milers de dones es reunien públicament per a discutir sobre els seus drets. Així, a la trobada es van articular de forma col·lectiva propostes i reivindicacions per un ampli sector de les dones i s’establiren les bases del feminisme català.
Les jornades es van celebrar pocs mesos després de la mort de Franco. “Durant quaranta anys i m’agradaria saber qui ho pot negar, la dona ha estat la gran perdedora. La seva condició, degradada, la imatge, manipulada”, diu Roig al seu article. Aleshores, encara existia el Patronato de la Mujer, la institució que reprimia dones considerades moralment contràries al règim, i, de fet, continuaria existint nou anys més, fins al 1985. A més, mentre se celebraven les jornades, les dones no tenien garantit el dret a avortar, ni a divorciar-se. No podien obrir un compte corrent al banc, ni treballar, viatjar o firmar documentació legal sense permís del marit. En aquest context, les jornades del 76 van suposar un revulsiu per acabar amb algunes de les derivades més masclistes del franquisme, un sistema que havia deixat el Servei Social -obligatori per les dones solteres que volguessin treballar; com si es tractés d’una mili- en mans de la Secció Femenina de Falange.
Mentre se celebraven les jornades, les dones no tenien garantit el dret a avortar, ni a divorciar-se
Entre les demandes que van emergir i quedar recollides en acabar les jornades, hi havia l’exigència d’una llei d’amnistia que tingués en compte les dones acusades de delictes pel simple fet de ser dones. Es referia a delictes com l’adulteri, que no tenia la mateixa tipificació penal per a homes que per a dones, o a l’abandonament de la llar. Mentre que, per a ells, era una falta, per a elles suposava penes de presó. No va ser fins a l’any 1978 que es van derogar les lleis que penalitzaven l’adulteri, després de la gran campanya d’autoinculpacions, organitzada pel moviment feminista, Jo també soc adúltera.
El document final de les Jornades exigia el dret a la lliure disposició del propi cos, demanava l’aprovació d’una llei de divorci i que la pàtria potestat de les criatures, quan una parella se separava, no fos exclusiva dels homes. Alhora, reclamava que els anticonceptius fossin garantits per la Seguretat Social i feia una especial menció a l’educació sexual i a la necessitat de fer-la present a les escoles. Si bé el feminisme ha aconseguit que se’n reconegui el valor preventiu i que s’introdueixi com a dret en lleis d’educació i contra les violències masclistes i LGTBIfòbiques, el fet és que la coeducació continua sense ser garantida al sistema educatiu i, mig segle després, la demanda no perd vigència.
Així mateix, l’abolició de la legislació sobre la “perillositat social i rehabilitació social que perseguia comportaments com l’homosexualitat o la prostitució” i la legalització de l’avortament i la seva inclusió en la Seguretat Social eren prioritats que les dones van reclamar el 76 i el feminisme organitzat va aconseguir guanyar. El 1985 es va despenalitzar l’avortament, però va ser una llei molt restrictiva que només el despenalitzava en tres supòsits. Reclamar l’avortament lliure i gratuït va traslladar-se a les Jornades Feministes del 1985, en què es van practicar dos avortaments. De fet, el clam arriba al segle XXI sense perdre la vigència: per una banda, per la solidaritat internacional del moviment feminista amb les dones sense el dret a l’avortament segur garantit. I, per l’altra, per la presència institucional creixent de l’agenda dels grups antidrets, amb l’avortament al nucli de la seva croada.
Cinquanta anys després, les mateixes reivindicacions
Cinquanta anys després la llista de demandes no assolides encara és llarga. En el món laboral, per exemple, les feministes de les jornades demanaven “l’abolició de totes les discriminacions a la feina sobre la base del sexe, l’estat civil i la maternitat”. Així mateix, exigien que es reconeguessin els drets laborals, sindicals i de la Seguretat Social per a les treballadores de la llar i la “socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius finançats públicament tant dels mateixos serveis domèstics com de les ocupacions considerades fins ara per a dones: atenció a la infància, a la gent gran i malalts”.
La llista de demandes no assolides d’ençà de les jornades és llarga com la d’“l’abolició de totes les discriminacions a la feina sobre la base del sexe”
En un altre àmbit, el de l’educació, les jornades són més vigents que mai. S’hi va demanar un ensenyament públic, secular, lliure, antiautoritari i no discriminatori contra les dones, i la implementació efectiva de la coeducació. Això passava per “la revisió dels textos escolars, la lluita ideològica orientada a la desaparició dels rols tradicionals masculí i femení, el dret a la igualtat en l’oci, la supressió de la discriminació en l’esport, l’art o la cultura”.
De fet, una de les fotos més emblemàtiques de les jornades, feta per Pilar Aymerich, il·lustra a la perfecció com alguns dels debats d’aleshores són molt vius: a la imatge es veu l’acció d’un col·lectiu feminista moments abans que comencés una ponència anomenada “Dona i treball”. Al passadís central, van aparèixer dues dones amb davantal, netejant el terra de genolls, per cridar l’atenció sobre l’explotació de les treballadores de la llar, posant en el centre dels debats la importància de les cures i els treballs de reproducció. Un marc essencial en les agendes i debats feministes avui.
Montserrat Roig explicava a la seva crònica que en l’organització de les jornades es van tenir en compte coses que no es tenien en compte en els congressos organitzats per homes, com, per exemple, “la qüestió de les guarderies –què fa una metgessa amb els seus fills quan va a un congrés de medicina?- i on menjar per pocs diners”.
La periodista explicava que un dels problemes que tenien les dones en aquell moment era que tenien consciència de l’explotació que vivien, però no eren capaces d’analitzar la situació amb rigor per manca de referents. Amb tot, assenyalava excepcions com per exemple el de Maria Aurèlia Campmany: “Les feministes d’avui també hem hagut d’anar a buscar les nostres teòriques, les dones d’abans del famós 1939, les que començaven a assentar les bases de l’alliberament de la dona”.
Homes i feminisme de classe
En el seu article, Roig criticava que hi havia una part del feminisme que no havia assistit a les jornades: “No han estat vistes dones artistes ni intel·lectuals. És una dada que cal tenir en compte”. I es feia la següent pregunta retòrica: “És que tenen por que el seu ‘alliberament’ individual es converteixi en col·lectiu?”. Més enllà d’això, sí que és cert que Maria Aurèlia Capmany va exercir de presidenta de les jornades, i les escriptores Teresa Pàmies i Núria Serrahima, entre d’altres, també hi van assistir.
“No han estat vistes dones artistes ni intel·lectuals. És una dada que cal tenir en compte. És que tenen por que el seu ‘alliberament’ individual es converteixi en col·lectiu?”, es preguntava la periodista Montserrat Roig en una crònica de les jornades
Així mateix, tot i que sembla que Jordi Pujol, aleshores president de Banca Catalana, va pagar els auriculars per a les jornades, la poca presència d’homes a les jornades era evident. I més si tenim en compte com en una crònica d’El País publicada el 27 de maig del 1976, el sinistre periodista Alfons Quintà, es lamentava que les representants de grups radicats fora de Catalunya no tenien dret a vot a les jornades i els homes ni veu ni vot. Segons Montserrat Roig, les reaccions dels (pocs) homes davant de les jornades eren, per sobre de tot, de perplexitat. La societat en general es va escandalitzar amb la trobada: veien les assistents com un grup de dones que no acceptaven el seu rol domèstic.
A banda, Roig explicava que la majoria de les dones assistents a les jornades eren dones joves estudiants i obreres i feia servir la ironia per assenyalar que “les més ben vestides i amb la pell de no haver passat gana eren les combatives feministes” del grup liderat per Lidia Falcón.
“Ni les primeres, ni les úniques ni les últimes”
Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona van ser la llavor, i van significar un revulsiu que va fer que diversos projectes es posessin en marxa: revistes, llibreries, bars, editorial, cases o centres d’investigació. A més, l’organització de les jornades ha continuat: l’any 1985 amb la jornada 10 anys de lluita del moviment feminista, l’any 1996 amb 20 anys de Feminisme a Catalunya, l’any 2006 amb Les dones sabem fer i fem saber, i l’any 2016 amb Radical-ment feministes. Enguany el lema de les Jornades Feministes que organitza la Xarxa Feminista, els dies 12, 13 i 14 de juny, és Feminisme en revolta. Aquest divendres es fa l’acte inaugural de les jornades al Paranimf Universitat de Barcelona, a la Gran Via de les Corts Catalanes, 585, a partir de les sis i mitja de la tarda.
No en va, algunes de les idees d’aquell esdeveniment que compleix mig segle tenen una radicalitat del tot vigent. Les jornades consideraven que la família patriarcal i autoritària era la “cèl·lula base de l’estat actual de les funcions repressives, polítiques i autoritàries”. Afegia el document final de l’acte que “la doble moral burgesa” estableix un barem per a homes i un altre per a dones, “classificant-les en castes i honestes tancades en la cèl·lula familiar o en prostitutes al servei dels homes”.
Les jornades consideraven que la doble moral burgesa classificava les dones en castes tancades en la cèl·lula familiar o en prostitutes al servei dels homes
A banda, les jornades cridaven a abolir el “mite de la virginitat en què es basa la legitimitat dels fills i el mite de la maternitat com a essència de la condició femenina, i tots els altres mites que s’han elaborat al voltant de les dones” i la “cosificació de les dones a través dels mitjans de comunicació”. Finalment, entre les demandes, n’hi ha que ressonen tan actuals com la denúncia de la “marginació que pateix la dona en el camp o les dones a les presons” o l’alienació que exerceix la societat de consum sobre la dona “convertint-la en una consumidora i no productora”. Perquè, com reivindica la històrica activista de Ca la Dona Mercè Otero, no som “ni les primeres, ni les úniques, ni les últimes”.
