Què necessitem per gaudir i viure bé als nostres pobles, ciutats, barris i carrers? Els entorns que habitem promouen les nostres capacitats, la nostra autonomia, la corresponsabilitat, la salut o la convivència? Aquests territoris són espais oberts a revisió, a crítica, a canvis impulsats per les persones que els habitem? O són homogenis, estàtics i binaris, dirigits per les administracions i el mercat, als quals tan sols podem adaptar-nos o morir? Són concebuts per donar cabuda a totes les necessitats i diversitats? O hi ha una forma desigual d’habitar-los, que colpeja de manera diferent les persones segons el seu gènere, la seva edat, el seu cos, la seva ètnia?
Pensem en una gran ciutat. No cal que sigui cap en particular. Segurament ens ve a la ment una imatge estereotipada, d’urbanisme institucional, amb grans edificis i espais de poder immobiliari i financer. Una ciutat contaminada, accelerada i plena de vehicles motoritzats. Segurament hi ha molts serveis, un clima de relacions mediades pel consum i alguns turistes de visita. Tota aquella població que no és atractiva, que «no encaixa», queda invisibilitzada i segregada, reprimida o controlada. Segurament, aquesta ciutat és una ciutat a imatge i semblança de les necessitats de l’Homo economicus, l’individu neoliberal fet a si mateix, autònom, que tira endavant al marge de l’entorn, de les xarxes de suport, de la solidaritat, en cerca permanent del benefici i la productivitat.
Betlem Cañizares és activista feminista, membre de Ca La Dona, un espai de trobada per a dones, cissexuals i transsexuals, que viuen a Barcelona. Ella té clar que “les ciutats dificulten l’establiment i el manteniment de xarxes de relació que siguin realment de suport i reciprocitat, perquè per una banda estan plenes d’imputs i experiències, com és el cas de Barcelona, però per l’altra també et poden aïllar totalment perquè, si no lluites per evitar-ho, es tallen molts llaços de suport que tradicionalment ens han sostingut, com la família o la petita comunitat o poble”.
Les ciutats dificulten l’establiment i el manteniment de xarxes de relació que siguin de suport i reciprocitat
Hi ha també en l’imaginari de moltes una ciutat en transformació, més humana i amable, amb carrils bici, gent pels carrers i places convertits en zones de vianants, botigues healthy i amplis pisos des d’on es pot teletreballar. Una imatge suggestionada per les representacions arquitectòniques en 3D i pels nous projectes de postal que impulsen ajuntaments com el de Barcelona, inspirant-se en l’urbanisme tàctic, projectes de transformació urbana nascuts amb idees subversives però que, tal com es critica des de l’antropologia urbana, són utilitzats per les institucions municipals com un mitjà per continuar contribuint a les polítiques neoliberals de desenvolupament urbà. Sense control dels preus, ni generant oferta d’habitatge popular, ni prevenint la polarització social, ni la segregació socioespacial ni la contaminació ambiental.
Hi ha altres models?
Ciutats vives, territoris de contrapoder
“Les ciutats actuals reflecteixen com s’ha respost als interessos del sistema patriarcal i capitalista: organitzant la societat i els seus espais, el sistema de mobilitat, els horaris, els equipaments i els transports al voltant de l’esfera del treball productiu, i deixant en segon pla la resta d’activitats relacionades amb la vida quotidiana, el temps personal i els treballs no remunerats, de cura i comunitaris”. És la Sara Ortiz, del Col·lectiu Punt 6, un grup de dones arquitectes que replanteja els espais urbans sota perspectives feministes.
Fa anys que persones i col·lectius socials com aquest es reuneixen per debatre, analitzar i impulsar projectes amb la voluntat de transformar els territoris que habiten, qüestionant-ne els usos i la planificació urbana que les invisibilitza. Aquestes trobades, inspirades en les aportacions d’autores i lluites feministes, permeten que puguin reivindicar-se cada cop més les necessitats i mirades d’altres col·lectius, sovint expulsats o apartats fins als marges de la “ciutat-norma”: dones, gent gran, infants, persones sense sostre, migrants amb papers i sense, treballadores sexuals, persones amb afectacions en la mobilitat, amb identitats sexuals o culturals diverses…
Va ser en una d’aquestes trobades de diferents dones i col·lectius que treballen des de la perspectiva feminista per transformar la vida a les ciutats on va germinar el projecte Ciutats Vivibles (i, posteriorment un llibre i un documental homònims). Cañizares ha estat la coordinadora de Ciutats Vivibles, promogut per Entrepobles, i assegura que allà, pensant col·lectivament, han vist clar que “la vida no existeix si no és des de la relació amb l’entorn, amb el medi i les persones”. “Com a dones, que la nostra socialització estigui tan basada en tot el que té a veure amb xarxes de relacions, de cures, de vida, ens suposa un pes especialment rellevant, perquè garantir o treballar pel sosteniment de la vida és molt complicat des de l’aïllament o des de la solitud, des de les barreres arquitectòniques, des de l’exercici d’un poder liberal. Aleshores, com podem subvertir el que la ciutat pretén? Creant xarxes”, assegura.
Xarxes de cures, de suport mutu i d’economia cooperativa, migrant i feminista estan fent possible una subversió
Una teranyina de grups locals que han anat desenvolupant projectes comunitaris i xarxes de cures, de suport mutu i d’economia social, cooperativa, migrant i feminista al voltant de la sostenibilitat de la vida als barris està fent possible aquesta subversió. Són projectes que plantegen una mirada viva, d’ecosistema, molt més àmplia del que s’entén normalment per «urbà», del que es considera “ciutat”, i que aborden i qüestionen, per tant, tots els àmbits de la ciutat i de la vida. Com gaudir d’una mobilitat segura i accessible? Com enfortir la percepció de seguretat i combatre les violències en l’àmbit públic i privat i en el dret al propi cos? Com eliminar les diferències entre rics i pobres? Com aconseguir la ciutadania plena? Com generar serveis de barri, de proximitat, ecològics, que escurcin les cadenes de distribució i, per tant, el tràfic i la contaminació? Com tenir habitatges dignes, assequibles i estables, que ens permetin créixer i arrelar als nostres entorns? Com actuar sobre el temps? Podem alliberar-lo a través de serveis de cura que ens permetin gaudir-lo d’una altra manera? Com practicar un oci no mercantil, alienant i domesticat?
D’idees i pràctiques vives n’hi ha a cabassos. Només cal mirar per sota del relat convencional i acostar-s’hi. Les comunitats d’autofinançament (CAF), els mercats de pagès, els espais i grups d’homes per transformar la masculinitat tòxica, els horts urbans i espais comunitaris, els camins escolars segurs, els grups de criances compartides, els transports col·lectius com el bicibús, les brigadas callejeras –inspirades en les experiències de Mèxic D. F. per a la protecció de les treballadores sexuals–, la campanya “Prescrivim cura digna!” –que potencia iniciatives d’economia social i solidària en l’àmbit de treball de la llar i les cures, centrat en les necessitats de les persones i sense ànim de lucre– o les iniciatives de les “ciutats cuidadores” o els “barris relacionals” en són només uns quants exemples.
“No oblidem que les ciutats són també un contrapoder davant les grans institucions del neoliberalisme. Un contrapoder que tenim a l’abast de la mà, pròxim, glocal”, recorden les autores de Ciutats Vivibles.
Fem-les, doncs, possibles.
