Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Nosaltres, les joves i el nou cicle

Les joves haurien de jugar un paper clau en la regeneració de l’independentisme si vol construir un país que respongui a les necessitats de la població

/ Bernat Velo

Als volts de l’any 2013, molt abans de l’esgotament de l’actual cicle independentista, Xavier Antich escrivia La ciutat del dissens. En aquest breu assaig sobre el concepte clàssic de polis, l’actual president d’Òmnium Cultural reflexionava entorn del “nosaltres” d’Emmanuel Lévinas. El filòsof lituà, jueu i presoner de guerra per l’horror nazifeixista, defensava que la paraula nosaltres només emergeix amb tota la seva força i legitimitat si s’entén que és una paraula composta per dos elements: nos altres. L’alteritat, doncs, la comprensió del fet que la identitat col·lectiva és només possible en el marc de la diferència i la pluralitat, hauria de ser fonament imprescindible de qualsevol identitat democràtica.

Durant les últimes dècades, les esperances i militàncies de milers de persones i organitzacions han permès que les identitats plurals irrompessin de nou a l’escena pública i no es releguessin a la foscor de l’ostracisme. La incorporació del 50 % de la població femenina al nos-altres, massa tardana i encara incompleta, n’és probablement el millor exemple. Per contra, la falta de reconeixement social i jurídic dels catalans que han nascut en altres latituds o la incorporació dels joves a la vida pública representen la capçalera d’una llarga llista de tasques pendents.

En ple segle XXI, doncs, la gestió de l’alteritat és un element crucial per la construcció d’un moviment polític madur i amb vocació transformadora. Amb l’esgotament del cicle polític posterior a l’1 d’Octubre, l’independentisme té l’oportunitat –i la necessitat– d’incorporar noves veus i sensibilitats no només en el relat, sinó també en els espais de reflexió del moviment.

Amb l’esgotament del cicle polític posterior a l’1 d’Octubre, l’independentisme té l’oportunitat –i la necessitat– d’incorporar noves veus i sensibilitats no només en el relat, sinó també en els espais de reflexió del moviment

Jo soc postolímpic. Un d’aquells que ens vam convertir en projecte de vida poc després que el Barça es coronés a Wembley el 1992. La meva generació ha construït la seva identitat juvenil en la intersecció entre dues catàstrofes i una esperança. Centrar-nos en la primera catàstrofe seria avorrir els lectors, conscients com són de les derrotes que han perseguit una generació socialitzada íntegrament entre els estralls de la pitjor crisi del capitalisme global. La precarietat on ens veiem abocats travessa tots els àmbits de la nostra vida material. L’atur juvenil, que supera en deu punts la mitjana de la Unió Europea, i la precarietat laboral, amb taxes de temporalitat que tripliquen la mitjana del país, redibuixen necessàriament les nostres expectatives. El somni realitzable dels boomers, l’emancipació i la construcció d’un futur planificat, és per a molts joves catalans un somni inabastable. En el millor dels casos, els lloguers inaccessibles ens expulsen dels barris, pobles
i ciutats que ens han vist créixer i on hem teixit les nostres relacions socials. Però la reubicació geogràfica és només l’excepció: el 80 % dels catalans i catalanes menors de 35 anys no es poden permetre l’emancipació perifèrica i continuen vivint a casa dels seus pares; i l’ús social de la llengua, la nostra millor aportació a la diversitat cultural del món, retrocedeix a marxes forçades amb cada atac de les institucions de l’Estat. No és estrany, doncs, que la manca d’un horitzó material i d’una expectativa de millora, unit al deteriorament de la nostra identitat col·lectiva, condueixi la població juvenil a liderar els rànquings de malalties de salut mental.

La segona catàstrofe, de menció obligatòria, és l’escenari climàtic al qual ens ha abocat la crema de combustibles fòssils. Les dades de les últimes dècades confirmen que Europa s’escalfa el doble de ràpid que la resta del planeta. Si algú encara manté l’esperança de conservar una economia fòssil, l’empirisme fondrà de seguida les seves expectatives. Com ens recorden Vandana Shiva i Manfred Max-Neef, cap sistema econòmic és viable al marge dels serveis que l’hi presten els ecosistemes: el darrer informe de l’IPCC ja ens alerta que l’escenari climàtic al qual ens aboquem ens portarà a viure les nostres vides en un món socialment inestable. A tall d’exemple, cada grau d’escalfament global redueix entre un 6 % i un 3 % la producció mundial de blat i arròs, respectivament. Per a alguns joves, aquestes xifres suposaran inflació. Per a 720 milions de persones d’altres latituds, la malnutrició i l’increment de la pobresa. A l’escenari que se’ns obre, doncs, d’un clima hostil a la vida, els i les joves haurem de continuar guanyant-nos cada mil·lèsima de benestar.

Aquest article, però, no vol ser un memorial de greuges. Tampoc una lletania trista de tot el que hauríem pogut ser i no serem. Vol ser una proposta. Perquè, com dèiem, som tant els fills i filles de dues catàstrofes com els de les millors esperances. L’escenari social que hem descrit i l’imperatiu biològic que ens va llegar Allende ens confirma la voluntat transformadora que tradicionalment acompanya les generacions més joves. La nostra ni ha estat ni n’és l’excepció.

És precisament la nostra urgència per disposar del potencial d’un Estat nou que millori les nostres vides, el que pot fer retornar el moviment independentista a una semàntica on la llibertat nacional deixi de ser un destí per convertir-se de nou en el mitjà de les nostres lluites quotidianes

Durant molts anys, hem estat convençuts que un país nou era possible i hem acompanyat el moviment en totes i cadascuna de les mobilitzacions per assolir-lo. Des de l’ocupació de la Universitat de Barcelona abans de l’1 d’Octubre fins a l’Aeroport, el tall de la Jonquera, les vagues generals o les protestes de plaça Urquinaona. No en va, la immensa majoria dels 4.000 represaliats per l’Estat són joves independentistes catalans. I és que durant anys, el moviment va ser capaç de dissenyar un projecte on la independència era una via per millorar la vida de la ciutadania. També, i sobretot, la de la població jove que ja hem vist que necessita urgentment reformes i esperances. Del 2018 ençà, però, la batalla estèril entre partits i el marc repressiu imposat per l’Estat sembla haver-nos conduït a un escenari on la llibertat nacional ja no és un mitjà sinó una finalitat en si mateixa.

El resultat d’aquesta tendència és més que conegut per tots els joves independentistes: estem perdent companys i companyes de viatge. El 52 % dels joves han tornat a creure que el miratge de reformar l’Estat espanyol, tantes vegades intentat i sempre frustrat, és de nou realitzable.

És també per això que des d’Òmnium plantegem la necessitat urgent d’incorporar la joventut organitzada als espais de reflexió de l’independentisme. Podria ser un imperatiu històric, perquè hem demostrat ser un actor clau cada vegada que se’ns ha necessitat. Però és, sobretot, un imperatiu estratègic. Si l’independentisme vol ser un moviment atractiu, cal que torni a ser un independentisme rejovenit, un independentisme vinculat a les necessitats de la població. I és precisament la nostra recerca d’esperances, la nostra urgència per disposar del potencial d’un Estat nou que millori les nostres vides, el que pot fer retornar el moviment a una semàntica on la llibertat nacional deixi de ser un destí per convertir-se de nou en el mitjà de les nostres lluites quotidianes. Quan això passi, estigueu-ne segurs, podrem comptar de nou amb nos-altres.

Article publicat al número 558 publicación número 558 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU