L’enderrocament de l’estàtua de Sebastián de Belalcázar, sanguinari colonitzador espanyol arribat al territori que avui anomenem Colòmbia l’any 1536, donava el tret de sortida, el 28 d’abril de 2021, d’un esclat social que va durar prop de dos mesos. Incitat pel rebuig a una reforma tributària que prometia colpejar amb encara més duresa les classes empobrides ja extenuades per un any de pandèmia, la Colòmbia urbana, però també la rural, van sortir als carrers i carreteres a denunciar el govern d’Ivan Duque, liderat a l’ombra per l’expresident Álvaro Uribe Vélez, vinculat amb el paramilitarisme i el narcotràfic. Un any i escaig després, l’uribisme ha estat derrotat a les urnes pel Pacte Històric, coalició progressista encapçalada per l’exguerriller de l’M19 Gustavo Petro i la líder social afrocolombiana Francia Márquez.
El Paro Nacional, però, no tenia necessàriament com a objectiu principal un canvi de govern i, de fet, va començar amb un marcat to anticolonial, en contra de l’Estat i el sistema capitalista, arreu del país. La de Belálcazar a Cali –anomenada capital de la resistència durant aquells mesos– no va ser ni la primera ni l’última estàtua tombada. Durant la primera setmana de mobilitzacions van ser abatuts, amb crits de joia i alegria, monuments a major glòria de colonitzadors i esclavistes com Gonzalo Jiménez de Quesada, a Bogotà, o Julio Arboleda Pombo, a Popayán, fins als de grans herois considerats llibertadors d’Amèrica com Antonio Nariño o el mateix Simón Bolívar, passant per líders contemporanis com Misael Pastrana, expresident conservador responsable de massacres contra el moviment estudiantil als anys setanta.
“Hem tombat a Sebastián de Belalcázar en memòria del nostre cacic Petecuy, qui va lluitar contra la Corona espanyola perquè avui els seus nets i netes siguem lluitant per canviar aquest sistema de govern criminal que no respecta els drets de la Mare Terra”, asseguraven des del Moviment d’Autoritats Indígenes del Sud Occident colombià. De fet, ni els de la Mare Terra ni els humans: Lucas Villa, Juan Camilo Vargas, Sebastián Jacanamijoy, Nicolás Guerrero, Alison Meléndez, María Jovita Osorio o Cristian Castillo són algunes de les vuitanta persones assassinades per la repressió policial durant les jornades de protesta.
Manuel Rozental, de Pobles En Camí, adverteix del perill que la via insitucional “capturi potència” del moviment popular
Més enllà dels símbols de la colonització, a moltes va sorprendre que tombessin Bolívar, conegut per conduir Colòmbia –juntament amb l’Equador, el Perú, Veneçuela i Bolívia– a la independència. Una independència, però, que va ser un simple traspàs de la Corona espanyola a les elits criolles de l’època sense desempallegar-se dels sistemes d’opressió a les poblacions indígenes, camperoles i afrodescendents. El 1810, de la colònia a la república, no van canviar massa les coses pels sectors populars. I tampoc durant els dos segles següents.
Amb reflexions transformadores com aquestes, la revolta esclatada a Colòmbia, pocs mesos després de les de Xile i l’Equador, va servir alhora de classe d’història, de rearticulació d’organitzacions de base i d’enfortiment del teixit comunitari a barris i veredas. Una glopada de consciència social a la qual es deu sens dubte l’arribada a la residència presidencial Casa de Nariño del primer govern colombià progressista. Es pot considerar doncs que Petro i Márquez són una victòria de l’esclat social. Hi ha, però, qui, com Manuel Rozental, activista colombià del col·lectiu Pobles en Camí, opina que no és ben bé una victòria i dona un toc d’alerta: “Les sortides politicoelectorals o institucionals són una captura de la potència dels processos i moviments socials, una potència que es converteix en poder governamental, i la conseqüència és inevitablement negativa per als processos populars”, augura.
Segons Rozental, “sortir d’un sistema s’ha de fer cap enfora, no cap endins, i la sortida politicoelectoral acaba relegitimant l’estructura estatal que obliga els governs, encara que es denominin d’esquerres, a mantenir i reforçar els estats”. El representant de Pobles en Camí afegeix que “la gent, en realitat, es va aixecar contra una ordre capitalista colonial i patriarcal”, ordre que reprodueix sempre qualsevol estat.
Pot ser que el govern que s’inicia aquest 7 d’agost es converteixi només en una transició cap al que l’esclat social de 2021 anhelava. Del que no hi ha dubte és que el 19 de juny, dia dels comicis, l’alegria als carrers era generalitzada. I que deixar enrere l’uribisme és un assoliment històric en un país on la guerra i el narcotràfic són gairebé endèmics.
