Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Colòmbia és sacsejada per les massacres de l’exèrcit, els paramilitars i la policia

Unes 250 persones, la majoria joves, han estat assassinades des d’inicis de 2020 arreu de la geografia del país, des del departament del Cauca fins a Bogotà

Enterrament –sembra, segons la tradició del poble nasa– d’Abelardo Liz, comunicador assassinat en una de les massacres perpetrades per l’exèrcit a la regió del Cauca / Berta Camprubí

Més de seixanta massacres perpetrades a Colòmbia per la Força Pública en el que portem de 2020. Mil lideresses socials assassinades des de la signatura dels acords de pau de 2016. Força Pública –cos format per l’exèrcit i la Policia Nacional– i grups paramilitars actuen conjuntament en un país extenuat per l’extrema dreta uribista.

A Juliana Giraldo, una dona transsexual de 38 anys, la va matar una bala de l’exèrcit el passat 24 de setembre quan viatjava en cotxe amb el seu company al nord del departament del Cauca. Només feia tres dies de la massacre de quatre joves a El Charco, al departament de Nariño. Un vídeo terrible que circulava per les xarxes socials mostrava la violència de l’episodi: diversos joves afrodescendents, des d’una barca, acorralen un altre jove també afrocolombià a la vora d’un riu, sobre uns manglars. Un dels primers joves apunta al que està acorralat amb una pistola i diu: “Grava, grava”. A continuació sona una ràfega de trets mentre la càmera enfoca a terra, i la següent imatge que veiem és la del jove mort sobre els manglars. El missatge està clar: terroritzar el poble colombià.

El 20 de setembre, set joves afrodescendents eren assassinats al municipi de Buenos Aires, al departament del Cauca

Un dia abans d’aquests fets, el 20 de setembre, set joves afrodescendents eren assassinats al municipi de Buenos Aires, al departament del Cauca. Des d’inicis de 2020 ja s’ha superat la seixantena de massacres, en les quals s’ha matat més de 250 persones –la majoria joves. Setmanes enrere, a Bogotà, la repressió estatal contra les manifestacions en protesta per la mort a mans de la policia d’un jove advocat va deixar catorze joves sense vida, més de 300 manifestants ferides –66 per arma de foc–, 178 persones detingudes i almenys dues dones –una menor d’edat–, violentades sexualment a la comissaria de policia. Aquella nit del 9 de setembre, Alexander Fonseca, de 17 anys; Andrés Rodríguez, de 23 anys; Julieth Ramírez, de 18 anys; Freddy Mahecha, de 20 anys; Germán Fuentes, de 25 anys; Angie Vaquer, de 19 anys, i vuit joves més van ser massacrades per bales de la policia i de grups de paisà que hi col·laboraven. Cal escriure els seus noms perquè Colòmbia està cansada de ser presentada amb xifres de morts.


Quatre anys després de la ‘pau’

Quatre anys després de la fi de les negociacions de pau de l’Havana i la signatura dels acords de pau entre el govern de Juan Manuel Santos i les FARC, aquesta és la Colòmbia de l’anomenat postconflicte. En cert moment, el discurs mediàtic i l’imaginari col·lectiu van arribar a concebre la violència com un fet del passat, però aquesta no ha acabat: amb més d’un miler de lideresses i 215 exguerrilleres assassinades des de 2016, combats entre grups armats i exèrcit arreu del país, la guerra torna a ser el present. “L’horitzó” segueix sent la pau i “l’única manera de desactivar” aquesta dinàmica “és una sortida negociada”, denuncia María José Pizarro, parlamentària al Congrés i filla de Carlos Pizarro, històric líder de l’antic grup guerriller M19 assassinat el 1990, quan era candidat a la presidència.

El govern de Santos no va construir els camins necessaris per iniciar la implementació de la pau. L’acord es va aconseguir després de nombrosos intents en les cinc dècades de conflicte armat. S’albirava com una pau neoliberal que permetria estabilitzar algunes regions per així enfortir el model extractivista i l’entrada de multinacionals que no havien penetrat el territori pels alts nivells de conflictivitat. Però abans d’engegar els motors de les polítiques públiques que requerien els sis punts de l’acord, les eleccions de juny de 2018 van col·locar al poder el principal partit opositor de la pau, el Centre Democràtic, ara encapçalat per Ivan Duque i liderat històricament per l’expresident Álvaro Uribe, esquitxat per la seva vinculació amb la creació de grups paramilitars.

“Aquests dos anys de govern de Duque han sigut dos anys perduts per la pau i perduts per la vigència dels drets humans”. Es tracta d’un executiu “que s’ha negat a aplicar els acords que dibuixaven estratègies i propostes per donar seguretat i plans de desenvolupament rural integral als territoris de la Colòmbia profunda, històricament colpejats per la guerra”, lamenta Alirio Uribe, advocat del Col·lectiu d’Advocats José Alvear Restrepo (CAJAR). “En comptes d’aplicar els acords, ha aplicat les zones futur, que són teatres d’operacions militars amb presència de tropes gringues” que han retornat el país “a escenaris de guerra que semblaven ja superats”.


Paramilitarització de la Colòmbia profunda

Amb l’abandonament de les armes per part de les FARC es van produir certs buits territorials durant el 2017: espais amb activitats econòmiques legals i il·legals en mans de la guerrilla no van passar sota control de l’esfera pública, sinó que van ser acaparats per personatges que no es van arribar a desmobilitzar o nous grups armats. Això –explica el lletrat de CAJAR– va suposar “un reposicionament” de la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) i una nova presa de posicions de grups dissidents de les FARC i d’una gran quantitat de bandes d’origen paramilitar dedicades al narcotràfic, com les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia, actives sobretot al nord del país.

Antioquia, amb quinze massacres, i el Cauca i Nariño, amb nou, són els departaments amb més assassinats i “homicidis col·lectius”

Antioquia, amb quinze massacres, i el Cauca i Nariño, amb nou, són els departaments que registren més assassinats i “homicidis col·lectius”, com anomena eufemísticament les massacres el president Duque. Però són alhora les regions amb més efectius de l’exèrcit, desplegats per respondre teòricament a la presència dels grups armats. Tanmateix, “per què la violència s’està produint a les zones més militaritzades de l’Estat”?, es pregunta retòricament Alirio Uribe. “Tot això forma part d’un pla que busca tornar a submergir el país en una situació de violència que faci que de cara a les eleccions de 2022 la població estigui demanant mà dura. Es tracta de deteriorar la situació perquè es puguin imposar models de governs autoritaris per seguir governant des de la por, com ha fet l’uribisme durant dues dècades”, denuncia.

A tot això cal afegir que l’expresident Álvaro Uribe –ara també conegut per una gran part del país que anhelava aquest moment des de fa anys com a pres número 1.087.985– es troba en detenció domiciliària a la seva finca de 1.500 hectàrees d’Antioquia per delictes de suborn i frau processal en un cas que el vincula directament amb el paramilitarisme. Els vuit milions de persones que van votar pel moviment Colòmbia Humana en les darreres eleccions saltaren d’alegria el dia que el Tribunal Suprem va anunciar la mesura de privació de llibertat contra el que va ser president durant l’auge del paramilitarisme, la parapolítica i els 5.000 assassinats extrajudicials comesos per l’exèrcit a mitjans de la dècada del 2000.

S’han confirmat les temences d’una ‘pau neoliberal’, i s’han estabilitzat algunes regions per enfortir el model extractivista

Però l’alegria es va desinflar quan, en una maniobra molt calculada, Uribe va renunciar al seu escó com a senador i va aconseguir que el seu cas passés del Tribunal Suprem a la Fiscalia, gestionada per un fiscal proper al Centre Democràtic. Mentrestant, Ivan Duque, més preocupat durant els últims mesos d’atendre la pandèmia de la COVID-19 (que ja ha deixat més de 25.000 persones mortes a Colòmbia) i de defensar el seu mentor polític, Álvaro Uribe, en una clara actitud anticonstitucional, atribueix les massacres “al narcotràfic i al terrorisme”. “Hem de denunciar que hi ha una responsabilitat total de l’Estat, per acció i per omissió”, assegura Alirio Uribe. Per acció es refereix a la de les forces de l’ordre estatal i el paramilitarisme, que estan “generant escenaris de terror”. Quant a l’omissió, assegura que “l’Estat no protegeix: departaments com el Cauca estan supermilitaritzats, però els actors armats es mouen sense problema i viuen assassinant líders indígenes sense conseqüències”.

Article publicat al número 508 publicación número 508 de la Directa