Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La Revolució d’Octubre a l’Iraq compleix un any

Als carrers de les principals ciutats del país es viu una treva, forçada per la pandèmia, en les revoltes d’una nova generació contrària a la corrupció i a les estructures de poder sectàries

/ Arxiu

Consignes contra foc real. Gasos lacrimògens… i ovacions a les persones que intentaven neutralitzar-ne els efectes quan els projectils de gas aterraven entre les manifestants. Però també segrestos i assassinats: el martiri. Són alguns dels elements que han marcat aquest important i rar esdeveniment al nostre país, la coneguda com a Revolució d’Octubre de l’Iraq, que just ara compleix un any i que s’enfronta a la corrupció i a les enquistades estructures de poder sectàries.

Aquest moviment ha hagut de navegar enmig de l’oposició salvatge –amb més de 500 morts fins ara– contra les manifestacions i s’ha hagut d’enfrontar a la repulsió general, amb intents de les milícies de reconduir el caràcter pacífic de les manifestacions i arrossegar el jovent no-violent a prendre armes. Enfront d’aquestes milícies, crescudes durant la guerra contra Estat Islàmic i cada vegada més poderoses: la paraula. Entre els càntics destaca “Volem una pàtria”, una expressió –entre moltes altres– per mostrar el rebuig del carrer a la manera com fins ara la classe dominant ha dirigit el país: amb mala governança, sectarisme i corrupció. Hi ha hagut molts moments difícils, pèrdues humanes i morals que, d’alguna manera, han contribuït a dotar de nou significat conceptes com llibertat d’expressió o política a l’Iraq.


Una vida decent

I és que, al llarg d’aquest any de moviment, s’han aconseguit resultats impressionants quant a consciència política i comunitària en un país que durant dècades –conflicte rere conflicte– va veure esmicolar-se el seu teixit social. La creativitat ha florit enmig de les protestes. La ràbia de les manifestants –la majoria, joves que veuen el seu futur escapçat– no només ha anat dirigida contra el primer ministre i el govern, sinó contra múltiples símbols de la corrupció i contra totes les autoritats polítiques i religioses. Així, s’han fet llistes amb els noms dels corruptes i la seva confessió religiosa que es penjaven als murs de les zones on vivien i se’ls exigia que marxessin. Tots. S’han fet escarnis davant de les seves cases i palaus, entre càntics com: “D’on has tret el teu poder?”.

S’ha negat l’entrada a les banderes de qualsevol partit i les manifestants s’han reunit només al voltant de la bandera iraquiana. No han respost a aquells poders que van intentar contenir-los amb solucions temporals, amb l’amenaça d’escalada o contramobilització, tal com ha fet el totpoderós clergue Muqtada al-Sadr, sempre navegant entre la pastanaga i el bastó amb les protestes.

Les protestes no han estat explícitament recolzades per cap autoritat o partit, sinó que s’han dotat del suport mutu

No han estat explícitament recolzades per cap autoritat o partit, sinó que s’han donat suport mutu. Han exigit una vida decent per lluitar contra la corrupció, però han exigit la separació de la religió de la política, perquè no es pot derrocar una autoritat corrupta i deixar-ne d’altres. Les manifestants també van convertir les places en llocs segurs per a homes, dones, adults i infants, malgrat els atacs i els segrestos d’activistes prominents. Van tancar les carreteres principals per pressionar el govern, però les han tornat a obrir pel bé de la gent i dels seus negocis. No han saquejat botigues ni bancs i no han atacat les seus de la policia ni les agències governamentals perquè saben que són les propietàries reals d’aquestes instal·lacions.


L’art de la revolució

Les participants del moviment van optar per deixar la seva empremta. La pintura i el cant han esdevingut elements clau a l’hora de transmetre les seves idees i demandes. Entusiasme i ganes de viure, però, que volaven també més enllà d’un himne o un cant de ràpid final, de manera que ho van plasmar en tot tipus d’arts: escriptura, teatre, arts plàstiques, cinema… Impossible no recordar, encara amb emoció, la retransmissió de la dimissió de l’ara ex-primer ministre Adel Abdul-Mahdi. La primera gran victòria palpable. Tot seguit, les manifestants es van reunir per cantar l’himne nacional, totes unides. Un art que es va materialitzar dins del famós edifici Uhud Mountain –també conegut com a Restaurant Turc. Imponent, estratègicament situat entre la plaça Tahrir i el Tigris, la torre de la revolució ha estat casa i testimoni de la creativitat i la perseverança del moviment. Les seves parets abandonades durant anys van ser el llenç sobre el qual es va abocar la necessitat d’expressar-se de moltes joves revolucionàries. N’hi ha prou amb recordar una vella frase que vam sentir molt a les places: “Una revolució sense art no és una revolució completa”.

El darrer any ha estat marcat per molts canvis i els records –encara molt vius– de totes aquelles que han contribuït a la revolució. Confiant que tornarà poc després de l’epidèmia, marxem de les places i conservem els records que ens van reunir per primera vegada com un sol poble contra el règim.