Enguany s’ha commemorat el cinquè centenari de les revoltes comuneres, en què diverses ciutats de l’interior de Castella, especialment les de Toledo i Valladolid, es van sollevar contra el poder senyorial. Elena Martínez, militant d’Izquierda Castellana (IzCa), reivindica el paper dels sectors populars amb vista a desconstruir el sistema polític que ha convertit Madrid en una capital depredadora al servei de l’oligarquia financera. Malgrat l’escassa incidència d’IzCa, que aspira a reunificar les comunitats de Cantàbria, Castella i Lleó, Madrid, La Rioja i Castella-la Manxa, Martínez veu en la lluita quotidiana dels moviments socials la palanca de canvi per capgirar la situació. “Hem d’emmirallar-nos amb Xile, on després de molta repressió i esforç, la ciutadania ha aconseguit que s’obri un nou procés constituent”, afirma. Segons Martínez (Madrid, 1979), amb l’empenta de la gent, Castella pot esdevenir un subjecte clau per a la conquesta de drets individuals i col·lectius a tot l’Estat espanyol.
Quan comences a militar a Izquierda Castellana?
A mi m’ha passat com a altres joves de Madrid, que en l’adolescència s’involucren en actes contra l’extrema dreta i tenen experiències en l’àmbit de l’okupació o vagues al seu institut, amb la diferència que, durant el meu pas per la universitat i malgrat que sempre m’ha mogut el principi llibertari de la crida a la desconfiança, vaig connectar amb Izquierda Castellana.
Què hi vas trobar?
Més enllà de ser l’esquerra que no s’ha acomodat en la Transició, com sí que va fer el Partit Comunista, coincideixo en la necessitat d’articular un projecte integral que vagi més enllà de les lluites sectorials i que reivindiqui Castella com a subjecte polític.
La tradició dels comuners entronca amb l’emancipació social?
Nosaltres sempre diem que “com més Castella, menys Espanya”, perquè la idea de construir Castella contrasta amb el règim espanyol i les seves elits extractivistes. Però som conscients que és complicat perquè, com a cor de la bèstia, Madrid ho bombeja tot, de manera que no és fàcil vertebrar un subjecte castellà a l’estil de Catalunya, el País Basc o Galícia, que simbolitzen la perifèria enfrontada a la metròpolis.
Per això encara no té gaire recorregut?
Ho hem intentat en l’àmbit local amb Madrid en Pie i les candidatures que, en línia amb el que representa la CUP, es presentaven sota l’etiqueta Ganemos. Però la irrupció de Podem va frenar-ho, ja que amb el missatge que el problema es trobava en la mala gestió dels governants i no en el mateix règim, va cooptar molta gent que desitjava un partit que defensés el bé comú.
La “revolució castellana” de les Marxes per la Dignitat i el 15-M va ser avortada per Podem?
“Som en un moment similar al que va propiciar el 15-M. El govern no ofereix les respostes que exigeix el carrer”
Podem i després Manuela Carmena han sabut canalitzar-la, encara que hi ha una saviesa popular que sempre desconfia i que, sociològicament, ocupa un gran espectre de l’esquerra combativa. Malauradament, i com succeeix a Catalunya, els castellans també patim un relat distorsionador que impedeix visibilitzar-ho.
En quin sentit ho dius?
Fa poc van sortir imatges d’una concentració de falangistes a Valladolid on tan sols eren trenta persones, quan el dia abans a la mateixa ciutat un miler havien participat en una marxa antifeixista de la qual ningú es va fer ressò. Hi ha un interès evident per realçar l’extrema dreta i utilitzar-la per atemorir la població.
L’actual govern de l’Estat espanyol opta pel càlcul electoral i la lògica del mal menor?
Exacte, i explica per què Podem es va despenjar de la manifestació que vam organitzar el 16 de març de 2019 en defensa del procés català, que amb el lema “No hi ha democràcia sense dret a decidir” buscàvem que fos el més oberta possible. En tot cas, caldria recordar a Podem que, si per aconseguir vots renuncies a ampliar drets, al final t’acabes quedant sense vots ni drets.
Si políticament és difícil vertebrar una alternativa, quins són els actors que mantenen la protesta a Castella?
Sobretot el republicanisme i el feminisme, que posen damunt la taula el debat sobre els models productiu i reproductiu, i les plataformes en defensa de la sanitat pública i el moviment antifeixista.
El carrer tornarà a marcar l’agenda?
Crec que estem en un moment comparable al que va propiciar el 15-M, ja que molta gent observa que la crisi no s’ha resolt, sinó que les condicions de vida han empitjorat per a la majoria i el govern no ofereix les respostes que exigeix el carrer. Prova d’això és que ni ha derogat la reforma laboral ni la llei mordassa.
