Les devastadores conseqüències del temporal que va assotar el País Valencià el passat 29 d’octubre han alçat tota una sèrie de preguntes sobre com prevenir els impactes de les riuades —més encara en un context d’emergència climàtica en què la seua freqüència i intensitat van en augment. Geògrafes, urbanistes o expertes ambientals reivindiquen polítiques que implementen les anomenades solucions basades en la natura. L’objectiu: substituir per vegetació el màxim de ciment, asfalt i altres materials de construcció de les lleres dels rius i terrenys inundables per a alentir la circulació de l’aigua dels rius i barrancs i afavorir la infiltració.
En les darreres setmanes, entre les propostes per a millorar la prevenció dels efectes de les riuades, algunes institucions han defensat el desenvolupament de més canalitzacions en els rius i extraure la vegetació dels seus llits. Però les expertes consideren que és un error hidrològic i ecològic greu. “Les obres de canalització augmenten la velocitat del flux de la revinguda i tendeixen a desplaçar-ne els impactes. En el millor dels casos protegeix un àmbit i en perjudica un altre”, adverteix Josep Maria Mallarach, geòleg, màster en Ciències Ambientals per la Universitat d’Indiana i doctor en Biologia Ambiental per la Universitat de Navarra.
Les solucions basades en la natura i no en l’asfalt prepararien el territori per als episodis de pluges intenses, ja que la vegetació facilitaria la infiltració de les aigües i s’evitarien així els danys que provoquen les escorrenties de grans quantitats d’aigua
N’ha estat un exemple la darrera riuada. Acabat de construir en 1969, el nou llit formigonat del riu Túria alterà les xarxes de carreteres, camins rurals i séquies, separà la València nord de la sud, i anà acompanyat d’un plantejament urbanístic als seus marges. “S’hi va construir a costa de la destrucció de l’horta i els espais verds. La conca es va impermeabilitzar amb carreteres, edificis o zones industrials. Això va agreujar el risc de les inundacions i va arraconar els impactes en la València sud”, afirma Joan Olmos, enginyer de Camins, exprofessor a la Universitat Politècnica de València, exdirector general d’Obres Públiques de la Generalitat Valenciana (1983-1988) i hui dia membre del col·lectiu Terra Crítica.
Les solucions basades en la natura i no en l’asfalt, en canvi, prepararien el territori per als episodis de pluges intenses, ja que la vegetació facilitaria la infiltració de les aigües i s’evitarien així els danys que provoquen les escorrenties de grans quantitats d’aigua en superfície. Mariona Ferrándiz, investigadora en ecologia urbana del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), explica que aquesta mena de solucions són “una estratègia constructiva que utilitza elements de la natura per fer front als problemes ambientals”. Ho concreta amb mesures com la “creació de parcs amb pendents suficients que permetin la retenció de l’aigua” o “deixar espais sense asfaltar perquè hi hagi infiltració”. “Una mica de vegetació —matisa— en conduccions de ciment farà un tap, però el problema és que el tap el fa la canalització”. El raonament l’argumenta amb un símil sobre un esquiador baixant per una pista d’alta dificultat: “la pot baixar en línia recta, però amb el risc d’estimbar-se, o la pot baixar fent esses, controlant la velocitat i la força. Amb un recorregut més llarg, amb meandres, aconsegueixes un major grau d’infiltració de l’aigua en els terrenys”.
Recuperar el bosc de ribera
En el cas d’aquells rius ja canalitzats o terrenys inundables ja urbanitzats, les expertes entrevistades defensen prioritzar els processos de renaturalització. “Restaurar les zones humides que recullen l’aigua, o traure les canalitzacions i posar el bosc de ribera que solia haver-hi als rius pot augmentar la superfície permeable i crear zones d’inundació més controlables i, per tant, es redueix el risc”, subratlla Ferrándiz. En aquest sentit, Xavier Garcia Acosta, investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua i doctor en Ciències Experimentals i Sostenibilitat de la Universitat de Girona, insisteix que la restauració fluvial ha de fer-se amb vegetació autòctona, com és el bosc de ribera: “les espècies autòctones estan adaptades a les crescudes dels rius, es dobleguen i no s’arrenquen les arrels. Doten de rugositat la llera, alhora que disminueixen la velocitat de l’aigua i fan que no arranque tants sediments, els quals tenen una capacitat destructiva molt superior”. I afegeix: “si neteges les lleres dels rius, provoques un ecosistema molt receptiu per espècies invasores com la canya, la qual una vegada implantada és molt difícil de traure-la”.
Les solucions fonamentades en la natura les dicten també institucions com el Parlament Europeu. El reglament europeu relatiu a la restauració de la natura fixa que cal recuperar la “connectivitat natural dels rius, així com les seues zones de ribera i planures al·luvials, amb la finalitat d’aconseguir un estat de conservació favorable per als rius, llacs i hàbitats”. A més, es reconeix que d’aquesta manera es facilita la “reducció i control del risc de catàstrofes naturals, com inundacions i efectes d’illa tèrmica […] o la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació al mateix”.
“Els costos que hem d’assumir ara són desproporcionats si els comparem amb el que ens haguera costat haver pres les mesures de prevenció com la renaturalització dels rius”, lamenta Francesc La Roca, economista
A l’interior de les ciutats també es poden implementar solucions per afavorir la permeabilitat i la retenció de l’aigua com, per exemple, amb la creació de dipòsits subterranis. “Permeten recollir grans quantitats d’aigua, que es pot reutilitzar per a regar en èpoques de sequera”, assenyala Josep Maria Mallarach. És el que ja existeix en ciutats com Barcelona, amb una xarxa de quinze dipòsits de retenció d’aigües pluvials repartits per tot el municipi i amb una capacitat per a absorbir al voltant de 500.000 metres cúbics d’aigua excedent del sistema de clavegueram durant els episodis de pluges torrencials.
Totes aquestes solucions, segons els experts entrevistats, permetrien reduir l’impacte humà i social, però també econòmic de les inundacions. “Els costos que hem d’assumir ara són desproporcionats si els comparem amb el que ens haguera costat haver pres les mesures de prevenció com la renaturalització dels rius”, lamenta Francesc La Roca, economista, expert ambiental i membre de la Plataforma Xúquer Viu. La Roca fa referència al conegut com a informe Stern, un estudi sobre l’economia del canvi climàtic que va ser elaborat per Nicholas Stern, antic membre del Banc Mundial, en l’any 2006.
L’informe conclou que els beneficis de l’adopció de mesures primerenques i eficients per mitigar els efectes del canvi climàtic compensaran amb escreix els costos econòmics de no fer res. “I això sense tenir en compte els costos no monetaris, de milers de pèrdues de vides humanes”, rebla l’economista. Comparteix la mateixa reflexió Mariona Ferrándiz, qui fa èmfasi en els beneficis per la sostenibilitat i la salut: “amb més infraestructura verda, els ecosistemes són més sostenibles i la població té menys malalties cardiovasculars, menys estrès o menys problemes respiratoris”.
Fins ara, però, les solucions preses, segons Ferrándiz, han estat “insuficients”, o s’han aprovat “ignorant les evidències científiques”. “S’hauria de fer una inversió forta per renaturalitzar i reconduir, perquè la infraestructura grisa encara és la predominant”, puntualitza la investigadora en ecologia urbana, i insisteix en la rellevància de prioritzar les actuacions: “el pressupost públic no dona per tot i cal fer un llistat de prioritats cap a la restitució de les lleres dels rius”.
