És setembre i és l’inici del curs. Hem passat l’estiu més calorós del que hi ha registres i la sequera s’ha fet més que patent al llarg del País Valencià. No ha plogut. No s’esperen pluges. El curs ha començat també amb impagaments a l’empresa que s’ocupa de netejar els centres educatius, és a dir, a les dones que fan que els centres estiguen a punt, les persones que sostenen les aules, els patis, els menjadors i que ho fan sense que ningú els done les gràcies. També hem tingut retallades i una nova “llibertat” que tots sabem que es tradueix en més castellà, menys valencià, més menyspreu per l’educació de qualitat i pública. Els discursos d’odi s’escolen per totes bandes. El panorama és desolador en molts aspectes. La desesperança pot guanyar el cant. Escric açò amb una fatiga que les vacances no han pogut mitigar. És, potser, el que més ens agermana generacionalment. Però al mateix temps també necessite poder enfocar-me en l’esperança.
Hem de narrar com el capitalisme ens devora i ens cansa. Escriure sobre com no trobem eixides. I, al mateix temps, celebrar victòries, llegir canvis, imaginar nous mons
M’és impossible poder continuar sense intentar-ho, també per les generacions que han de vindre, per les que ja estan creixent en este món. Este estiu he llegit molt. He pogut tornar als llibres amb una calma que feia temps que no trobava. I he llegit moltes experiències duríssimes. I estes, però, m’han fet veure una part, la que menys esperava quan agafí els llibres. La part de què estes històries duríssimes han canviat certes coses. De vegades, des del dolor individual i col·lectiu podem agafar les regnes i dir prou. O, almenys, intentar-ho. Crec que ens calen utopies, però que abans d’estes també ens cal fer net de tot allò que patim ara i hui. Ens cal traure la pols de les catifes i agranar. Ens calen discursos que ens parlen de l’emergència climàtica com un fet consumat, de la barbàrie del feixisme no com un discurs del passat sinó dels seus llenguatges actuals, de les seues polítiques quotidianes. Hem de narrar com el capitalisme ens devora i ens cansa. Escriure sobre com no trobem eixides. I, al mateix temps, celebrar victòries, llegir canvis, imaginar nous mons.
El 4 de setembre feia cent anys que Estellés va nàixer a Burjassot. I enguany una celebració popular li ha fet el gran homenatge que es mereixia.
I és en esta alegria, també la de cada dia, que us parle del que realment us volia parlar, del centenari popular a Vicent Andrés Estellés. El 4 de setembre feia cent anys que Estellés va nàixer a Burjassot. I enguany una celebració popular li ha fet el gran homenatge que es mereixia. I, sobretot, que ens mereixem els valencians i valencianes. Un homenatge de cada dia, de lectures, de representacions teatrals, de concerts… Un homenatge popular, a cada poble, en ateneus populars. Un homenatge en forma de revisions de les seues lectures, com els articles d’Irene Mira-Navarro i Lourdes Frasquet, que us recomane perquè aterrar al segle XXI els seus poemes és tant o més necessari que mai. Un homenatge que continuarà tot el que queda d’any. Us anime a gaudir de les nits més boniques del calendari anual i participar de les Nits Estellés. Acudiu a la que tingueu més a la vora i, si podeu, que aneu a la de Burjassot, que tossudament celebra el Bassot des de fa quinze anys.
Pense en si la poesia ens pot ajudar a construir discurs, arribe a la conclusió que sí. I qui millor per fer-ho que Estellés, que fou capaç de fer net, d’exposar les misèries del franquisme
Pense en si la poesia ens pot ajudar a construir discurs, arribe a la conclusió que sí. I qui millor per fer-ho que Estellés, que fou capaç de fer net, d’exposar les misèries del franquisme i de la postguerra, de parlar-nos de portals plens de pixums, de dones que perdien fills, d’homes en trenets polsegosos. Però també de parelles agafades de la mà entre focs artificials, d’alberedes plenes de gent per a celebrar temps millors, de fills que creixen com creix el pa. Un poeta clau per a gaudir de la vida en diminutiu però també del país en col·lectiu. I és ací on em detinc, en la necessitat de gaudir. I en la convicció que ens cal posar-nos a treballar, dia a dia, per construir el futur que ens mereixem. Un poeta universal que és la porta a d’altres. I que ens ha de fer mirar els poetes d’ara, les radicals, les diverses, les subversives. Aquelles que ens estan narrant ara i que ens parlen des dels desnonaments, del desig subversiu… Llegim-nos i, com ja vaig escriure, celebrem-nos! Que ens fa falta.
