Després de les tràgiques conseqüències de les pluges torrencials del 29 d’octubre al País Valencià, amb més de 220 persones mortes, s’han encès totes les alarmes. Com és possible que s’hagi permès durant dècades la construcció d’habitatges i equipaments, com escoles i residències de gent gran, en zones amb risc constatat d’inundació? Arran del desastre, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes, a correcuita, han començat a revisar carpetes de projectes urbanístics en marxa que se situen a les lleres i llits fluvials de rius i barrancs, però també a primera línia del litoral. El problema ve de lluny i contraposa les advertències de la comunitat científica amb els interessos de societats promotores urbanístiques i empreses del sector de la construcció. I, entremig, les administracions locals i autonòmiques, que són les encarregades de planificar i autoritzar les obres malgrat els riscos per a la població.
El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, després de la catàstrofe recent de la dana, ha posat el focus en els càmpings situats en zones inundables que “preocupen” al seu Govern. Però els experts en enginyeria, hidrologia i urbanisme alerten d’un problema molt més estructural, que afecta àmplies zones amb edificacions ja construïdes i habitades des de fa anys i noves urbanitzacions que es preveuen construir a municipis com Guardamar del Segura i Dolores (el Baix Segura), Cullera (la Ribera Baixa), Torreblanca (la Plana Alta), Cornellà de Llobregat (el Baix Llobregat), Mollet del Vallès (el Vallès Oriental), Sant Pere de Ribes (el Garraf) i tot l’entorn del delta del Llobregat. Per ara, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, sobre qui pesen les primeres accions judicials per via administrativa i penal arran de la seva criticada gestió de les alertes per les riuades de l’octubre, ha eludit entrar en el debat sobre el futur de les construccions en zones amb risc al·legant que ara és moment de centrar-se “en la població afectada, les seves necessitats i la recuperació de la normalitat”.
Memòries de fang
En les darreres setmanes, a més, ha retornat a la retina del veïnat que viu als carrers més exposats a les torrentades el que anomenen “la memòria del fang”. Fins i tot, en el cas de Cornellà de Llobregat, es van fer una exposició i un llibre amb aquest títol amb fotografies i testimonis de les inundacions de l’any 1971 (firmat per Ramon Rull Badenes i publicat per L’Avenç de Cornellà l’any 2013). Experiències d’inundacions patides en primera persona que han marcat vides i han fet que molta gent afectada defensi amb convicció que no es poden cometre de nou els mateixos errors. És el cas d’Ignasi Doñate, veí d’aquest municipi del Baix Llobregat que, als 76 anys, recorda amb claredat tres inundacions catastròfiques al seu barri pel desbordament del riu homònim i més cabalós de les conques internes de Catalunya. Avui, Doñate és membre de l’associació contra el pla urbanístic Ribera-Salines, impulsat per l’Ajuntament que presideix Antonio Balmón (PSC) i que preveu alçar 2.500 nous habitatges en zona inundable.
“Veiem les fotografies de Paiporta, Alfafar o Algemesí i no les sabem diferenciar del que vam patir a Cornellà fa 53 anys. Sofàs, armaris, roba i fang apilats enmig dels carrers. El Llobregat es va desbordar a l’altura de Sant Joan Despí i va arrasar quatre barris del nostre municipi. El coneixement del perill no és nou, però cal lluitar contra la desmemòria que provoquen els interessos econòmics”, adverteix Doñate mentre ens acompanya a l’hort de la Bardissa, un símbol de resistència veïnal situat a l’epicentre de la zona agrícola que ara es pretén urbanitzar. El 20 de setembre de 1971, en aquest punt, el Llobregat va disparar el seu cabal fins als 3.000 metres cúbics per segon, una xifra encara inferior al càlcul que ha fet la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de l’aigua que arrossegava el barranc de Poio el passat 29 d’octubre a l’altura de Picanya, a l’Horta Sud. I és que l’escalfament global de la temperatura de l’atmosfera i de les aigües a conseqüència del canvi climàtic també està incrementant la freqüència i la intensitat de fenòmens meteorològics com les depressions aïllades en nivells alts (DANA).
Anna Boqué-Ciurana, investigadora postdoctoral al Centre for Climate Change (C3) de la Universitat Rovira i Virgili, adverteix que “les onades de calor excepcionals a la terra i als oceans, les pluges torrencials, les inundacions greus, les sequeres prolongades i els incendis forestals molt destructius són cada cop més comuns i extensos”. En aquest sentit, afegeix que, “a mesura que el diòxid de carboni, el metà i altres gasos s’acumulen, funcionen com una manta que atrapa la calor i escalfa el planeta”. Com a resultat, explica Boqué-Ciurana, “les temperatures de l’aire i els oceans augmenten, fet que altera el cicle de l’aigua, modifica els patrons meteorològics i provoca el desgel dels pols. Tots aquests factors poden agreujar els fenòmens climàtics extrems”, i és per això que ens hem de preguntar si les planificacions urbanístiques i els mapes d’inundabilitat de fa vint o trenta anys ens serveixen en l’actualitat.
El Pla d’acció territorial sobre prevenció del risc d’inundació a la Comunitat Valenciana (Patricova) avalua riscos però no prohibeix construir en zones negables
Xavier García Acosta, investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua i doctor en Ciències Experimentals i Sostenibilitat per la Universitat de Girona, assenyala que “el risc d’inundació pot canviar per dos vectors: el canvi climàtic i els usos del sòl”. Així i tot, considera “poc probable que ara s’inundin llocs que mai s’han inundat. Estan molt ben estudiades les zones amb risc”. García Acosta remarca, però, que no totes les inundacions provoquen els mateixos danys i que la gestió “s’ha de fer a escala de conca hidrogràfica, no de ciutat o del punt on es produeix el dany, sinó aigües amunt”.
Mil habitatges a la desembocadura del Segura
Els exemples de promocions urbanístiques en zones de risc es reiteren al llarg de tota la nostra geografia. L’Ajuntament de Guardamar, a la comarca del Baix Segura, pretén alçar un miler d’habitatges amb capacitat per a 3.000 residents al sector anomenat la Rinconada. Es tracta d’una superfície de 360.000 metres quadrats al costat de la zona humida de la desembocadura del Segura. El risc d’inundabilitat de l’àrea queda palès al Pla d’acció territorial sobre prevenció del risc d’inundació a la Comunitat Valenciana (Patricova). Un total de 40.000 metres quadrats presenten un grau 2 d’inundabilitat, és a dir, que en un període de retorn d’entre 25 i 100 anys existeix la probabilitat que es produeixi, almenys, una inundació, i en 60.000 metres quadrats es detecta una perillositat geomorfològica (de nivell 7) associada a diferents processos morfològics del terreny que, per les seves característiques, actuen com a un indicador de la presència d’inundacions històriques.
El pla de la Rinconada es va aprovar el 2006, tres anys després d’entrar en vigor el Patricova, una normativa que, tal com explica Miguel Ángel Pavón, vicepresident de l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant, “avalua els riscos i indica als ajuntaments quines mesures han de prendre per evitar-los, però no prohibeix construir en zones inundables”. L’empresa promotora, El Dorado de Europa SL, i l’Ajuntament de Guardamar proposen “alçar un vial per evitar l’entrada de l’aigua que circula pel riu”, assenyala Pavón. Però a aquest activista ecologista la mesura no el convenç: “Pluges com les que van caure a València provocarien inundacions de més de dos metres ací”.
Josep Maria Mallarach, geòleg, màster en Ciències Ambientals per la Universitat d’Indiana i doctor en Biologia Ambiental per la Universitat de Navarra, ens recorda que el reglament relatiu a la restauració de la natura de la Unió Europea recomana, sempre que sigui possible, “eliminar les barreres longitudinals i laterals establertes per donar més espai a la dinàmica fluvial, naturalitzar lleres fluvials o eliminar la fixació artificial de la base”. Totes aquestes mesures anirien en direcció contrària a les que s’estan implementant en zones hídriques on es preveuen plans urbanístics, basades en la contenció a força de ciment.
Aturar l’aigua a cop de formigó
És precisament el que passa al PAI de la Vega-Port, conegut popularment com “el Manhattan de Cullera”. Es tracta d’un macroprojecte urbanístic que es planeja des de fa més de dues dècades en aquest municipi de la Ribera Baixa, amb la construcció de 33 gratacels de 25 altures, dos hotels de quaranta plantes i un port esportiu en plena desembocadura del riu Xúquer. El projecte el va dissenyar l’antic Institut Valencià d’Habitatge sobre 610.000 metres quadrats d’una superfície que, segons el Patricova, presenta un risc d’inundabilitat de grau 7. Així i tot, l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor (PSPV), continua interessat a construir-hi, i, a més, compta amb el vistiplau de la justícia. L’any 2022, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana donava la raó a l’empresa Valencia Residencial SL i atorgava a l’Ajuntament la responsabilitat de dur a terme les gestions administratives necessàries per executar-lo.
Tal com ens explica l’economista, expert ambiental i membre de la plataforma Xúquer Viu Francesc la Roca mentre ens mostra els terrenys afectats, tot i presentar el nivell més baix de perillositat, la zona “pot veure’s afectada per inundacions en casos de fenòmens meteorològics extrems, cada vegada més habituals i intensos per causa del canvi climàtic”. En aquesta línia, postil·la que els rius “són ecosistemes actius, que evolucionen i necessiten espai per a la seua divagació”. I especifica que l’espai d’inundació del Xúquer, en moments de crescuda, és “molt més ample que habitualment”. A més, el macrocomplex s’alçaria a primera línia de platja i, per tant, “pot patir inundacions d’origen marí a conseqüència de la pujada del nivell del mar i la intensificació dels temporals”, afegeix La Roca.
En un altre extrem del país, el tractament conjunt de les conques és un dels arguments que exposa la plataforma Salvem el Calderí per oposar-se a la construcció d’un nou barri per a 4.000 residents a Mollet del Vallès (el Vallès Oriental), encaixat entre les lleres del riu Besòs i de la riera de Caldes. “No només hi haurà un risc potencial per a la nova població local, sinó també per a la que hi ha riu avall, a Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona, ja que mantenint-lo tal com està és un terreny atenuador d’una riuada del Besòs, però, si s’impermeabilitza, tota l’aigua s’escolarà superficialment, creixerà el cabal i serà exponencialment destructiu quilòmetres avall”, destaca Guifre Bombilà, membre de la plataforma.
Un altre integrant del col·lectiu, Marc Fernández, ens detalla, mentre passegem per la zona agrícola del Calderí, el seu valor de connectivitat biològica per a les espècies que circulen entre la serralada de la Marina, el paratge de Gallecs i els entorns del Farell, la serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt, a la Serralada Prelitoral Catalana. Des de la plataforma es critica l’actuació de l’alcaldessa molletana, Mireia Dionisio (PSC), i es recela de la postura dels Comuns en el litigi actual, ja que, segons Bombilà, els van “trair”, primer sumant-se a l’oposició i després “acatant el planejament urbanístic”. El 13 de novembre, un dia abans d’una concentració a les portes del consistori i en un moment de dolorosa ressaca pels fets de l’Horta Sud de València, l’Ajuntament va anunciar la suspensió del projecte urbanístic actual, a l’espera d’un nou informe sobre el seu risc d’inundabilitat. En paral·lel, Mollet en Comú Podem va emetre un comunicat en què assegurava que “mai hem baixat del carro de la defensa del Calderí”.
Un cert alleugeriment ha arribat també a la comarca del Garraf. Pocs dies després dels desbordaments del riu Magre i del barranc de Poio al País Valencià, el 7 de novembre es va publicar una sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a instàncies d’un recurs presentat per UM9-CUP-Construïm, Guanyem Sitges i la CUP Vilanova, que s’ha interpretat com una victòria dels moviments socials. Així ho ha manifestat la plataforma contrària a l’Autòdrom de Terramar, un projecte de complex hoteler i pàrquing per a 1.500 vehicles previst al municipi de Sant Pere de Ribes. Andreu Bosch, vicepresident de l’Agrupació per a la Protecció del Medi Ambient del Garraf (APMA Garraf), recorda que “la modificació urbanística que va tramitar l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes per requalificar a petició de promotors privats tretze hectàrees de sòl d’alt valor agrícola i paisatgístic i amb funció de connectivitat ecològica propiciava una renúncia a possibles usos públics a favor d’augmentar el benefici dels interessos privats”. Sara Gascón i Jaume Marsé, secretària i president de l’APMA Garraf, respectivament, destaquen que “la sentència tomba la qualificació com a funcionals de zones verdes i espais lliures amb pendent pronunciat, ja que no compleixen els estàndards necessaris i inclouen marges de la riera i zones inundables”. A més, apunten que darrere del projecte ara descartat hi havia el “sector negocis” de l’espai polític convergent, i que l’exconseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat Damià Calvet (Junts) el va justificar malgrat que “no representava cap interès general”. Des de l’entitat, creuen que, “després del que ha passat a València, una administració responsable, que protegeix els ciutadans, hauria de revisar el risc d’inundabilitat de tots els plans urbanístics”.
Solucions basades en la natura
Mariona Ferrándiz, investigadora en ecologia urbana del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona i cofundadora de l’empresa Replantegem, apunta justament a l’alta concentració de ciment als rius. “Una mica de vegetació en conduccions de ciment farà un tap, però el problema és que el tap el fa la canalització”, raona, i ho complementa amb un símil sobre un esquiador baixant per una pista d’alta dificultat. “La pot baixar en línia recta però amb el risc d’estimbar-se, o la pot baixar fent esses, controlant la velocitat i la força. A més, amb un recorregut més llarg, amb meandres, aconsegueixes un major grau d’infiltració de l’aigua en els terrenys i en redueixes el potencial d’erosió”, ens il·lustra.
Alhora, aquesta científica explica que les solucions basades en la natura tenen un alt retorn econòmic. “Per cada euro invertit, en recuperes set o vuit a mitjà termini. Menys despesa per a danys a habitatges, infraestructures, vehicles, equipaments i rescats d’emergència. I cal sumar-hi l’impacte en sostenibilitat, ja que crees infraestructures verdes al voltant de planes fluvials que generaran més mobilitat activa de la població, menys malalties cardiovasculars, menys estrès. Suposen ingents beneficis per a la salut pública”, conclou.
Segons el geòleg Josep Maria Mallarach, en comptes d’encaixonar els cursos d’aigua entre ciment, el que cal és “donar més espai a la dinàmica fluvial i naturalitzar les lleres”
El consultor ambiental Josep Maria Mallarach opta per la mateixa recepta i ens recorda que “els impactes que causen els torrents o les revingudes dels rius es poden reduir o atenuar amb actuacions que afavoreixin la infiltració i la laminació aigües amunt”. Comparteix aquesta mirada Joan Olmos, enginyer de Camins, exprofessor a la Universitat Politècnica de València, exdirector general d’Obres Públiques de la Generalitat Valenciana (1983-1988) i avui membre del col·lectiu Terra Crítica: “La renaturalització dels rius és el més important. A l’Horta Sud va ser un error eliminar els arbres i la vegetació per construir-hi habitatges i carreteres. Quan plou molt fort, una part de l’aigua l’absorbeixen l’horta, la terra i els aqüífers. Però, si la conca per on transcorre l’aigua l’has impermeabilitzat amb carreteres, edificis o zones industrials, corre i no es filtra”.
Les solucions, a més, s’han d’implementar amb urgència, ja que, tal com recorda la investigadora climàtica Anna Boqué-Ciurana, l’àrea de la Mediterrània s’escalfa més ràpidament que la resta del planeta i, segons alguns models de previsió, l’any 2070 s’hi poden superar els 4,5 graus d’escalfament respecte a l’època preindustrial, un fet que desencadenaria fenòmens encara més extrems. En relació amb això, explica que l’augment de la temperatura del mar fa que l’aigua adquireixi més volum i n’augmenti el nivell, setze centímetres en els últims cent anys, segons un estudi publicat a la revista Springer Nature. Aquest fenomen amplificarà els impactes de les inundacions per precipitacions extremes i l’erosió costanera.
Blocs a primera línia de platja
A quinze quilòmetres del macrocomplex turístic Marina d’Or, l’any 2005, s’aprovava el conveni urbanístic per a l’execució del programa d’actuació integrada (PAI) Doña Blanca Golf, un macroprojecte d’1,9 milions de metres quadrats que preveu la construcció de més de 4.000 habitatges, tres hotels de luxe, un camp de golf, centres comercials i pistes esportives al litoral de Torreblanca (la Plana Alta). L’execució del projecte es va veure truncada, primer, per l’incompliment de diverses normatives mediambientals, i més endavant per l’esclat de la bombolla immobiliària. Però, en els darrers cinc anys, l’agrupació d’empreses promotores –en què destaca la branca constructora del castellonenc Grupo Gimeno– i el govern municipal han intentat reactivar-lo reiteradament.
El complex es construiria en una zona que, segons el Patricova, presenta graus 3 i 7 de perill d’inundació. El nivell 3 es contempla pel fet que una part del sector (24 hectàrees) s’ubica sobre l’aiguamoll de Tomàs, mentre que el grau 7 s’origina pel fet que el projecte ocuparia la primera línia de platja –i, per tant, és vulnerable a les inundacions d’origen marí–,
i una part se situa molt a prop de la desembocadura del riu Sant Miquel, “que s’inunda periòdicament”, tal com subratlla Juan Barceló, membre de l’associació ecologista veïnal Som Capicorb, i adverteix: “El risc és evident i impossibilita la construcció, perquè l’aiguamoll és una zona inundable protegida on no està permès construir”.
Fa més de cinquanta anys que Barceló viu en una petita alqueria pròxima al riu, que amb la dana d’aquest octubre es va desbordar i l’aigua va inundar desenes de cases i va inutilitzar carreteres. “Les plantes baixes van quedar negades, però ni tan sols després d’aquest temporal devastador l’Administració recapacita”, lamenta. Ara s’està a l’espera que l’Audiència de Castelló es pronunciï sobre la demanda que l’associació veïnal, Ecologistes en Acció i el Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals van presentar per intentar aturar el pla.
La investigadora climàtica Anna-Boqué Ciurana alerta que, l’any 2070, l’àrea mediterrània arribarà als 4,5 graus d’increment respecte a l’època preindustrial
Un altre dels macrocomplexos turístics impulsats en zones inundables i que, després de la passada dana, ha tornat a situar-se en el punt mira és el Dolores Golf, projectat des de fa més de quinze anys en una superfície d’1,6 milions de metres quadrats del municipi de Dolores (el Baix Segura). Preveu més de 2.600 habitatges i un camp de golf, que es construirien sobre uns terrenys que presenten nivell 2 de perillositat d’inundació i formen part de l’horta tradicional de la comarca, vinculada al Parc Natural del Fondo. A més, en les al·legacions presentades per l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant es denuncia que 1,2 milions de metres quadrats del sector envaeixen l’entorn de protecció de la zona humida dels canyissars d’Elx, integrada en la zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) del Fondo i de la Xarxa Natura 2000.
Sobre la desembocadura del riu Segura ja hi ha pobles que van patir les conseqüències de la dana de l’any 2019, la qual va inundar per complet la superfície on ara es pretén executar el Dolores Golf. “Durant dues setmanes, aquests terrenys es van mantenir inundats”, recorda Miguel Ángel Pavón des de l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant. Però ni el risc d’inundació, ni les figures de protecció ni l’alt valor natural i agrícola de l’àrea afectada han frenat el consistori i l’agrupació de propietaris en els seus interessos urbanitzadors.
Aeroport en zona inundable
Per acabar d’agreujar la situació, no només les promocions urbanístiques a tocar de llera o de platja es troben en perill per l’emergència climàtica. També cal revisar i repensar grans infraestructures. Un cas paradigmàtic i controvertit és el de l’Aeroport de Barcelona – El Prat. El 12 de novembre, a les xarxes socials del col·lectiu Pla B Urbà 2050, es publicava un vídeo en el qual es qüestionava la fiabilitat dels mapes d’inundabilitat elaborats per l’Agència Catalana de l’Aigua i publicats al web de Protecció Civil de Catalunya. “Veiem línies rectes en el mapa d’inundabilitat! Curiós! Casualment, l’aeroport del Prat no és inundable? Ni tampoc Castelldefels? Ni Gavà?”, es preguntaven aquests missatges. I arribaven a la conclusió que els mapes “no són creïbles” ni “fiables”. Aquest col·lectiu posa com a exemple la inundació de pistes i instal·lacions per una precipitació de 150 litres per metre quadrat en tres hores el passat 4 de novembre, i exigeixen una revisió de tots els mapes d’inundabilitat amb escenaris afectats pel canvi climàtic, sense “censura ni greenwashing”, elaborada per una entitat independent.
El servei de premsa de l’Agència Catalana de l’Aigua, a preguntes d’aquest mitjà, dona una explicació oficial: “L’aeroport no és inundable per avingudes al riu Llobregat, atès que quan es va fer el desviament ja es va considerar en el seu disseny l’existència de l’aeroport”. I afegeix que “tampoc és inundable per les rieres que travessen el delta al seu àmbit. En el moment de la seva construcció, es van executar les mesures necessàries per interceptar i conduir les rieres aigües amunt de l’àmbit (Riera Roja, Fonollar i Bullidor), fora de l’entorn aeroportuari, cap al sud”. Pel que fa a la pluja caiguda en la vertical de la instal·lació, des de l’ACA s’explica que “per evitar les inundacions existeix una xarxa de canals de drenatge i sistemes de bombament que garanteix el manteniment dels nivells d’aigua per sota de les pistes d’operació”.
Per a Joan Manel del Llano, membre de Zeroport, l’ampliació de l’aeroport del Prat implicaria “comprometre la capacitat natural del delta del Llobregat d’atenuar els efectes dels temporals”
Per a Joan Manel del Llano, portaveu de la plataforma Zeroport, “episodis meteorològics com els viscuts a València o les pluges posteriors que hi va haver al Baix Llobregat haurien de portar a descartar l’ampliació de l’aeroport”. L’activista considera que no fer-ho implicarà “sepultar encara més el delta del Llobregat sota el ciment i comprometre la seva capacitat natural d’atenuar els efectes dels grans temporals”. A més, suma a l’equació el Port de Barcelona, ja que considera que “manté des de fa gairebé trenta anys una croada contra el riu Llobregat i el seu delta, perquè és l’únic espai per on pot créixer”. Del Llano denuncia que l’Autoritat Portuària “està treballant en nous projectes a l’antiga llera i al marge esquerre de la nova: més ciment per encabir-hi autopistes i vies de tren”. També al País Valencià l’ampliació del Port de València queda encara més qüestionada amb inundacions com la d’aquesta tardor: “Provocarà molta més regressió de les platges, que ens protegeixen de les inundacions d’origen marí. En l’actualitat, ja ha començat a evidenciar-se una regressió de la costa en l’entorn del Parc Natural de l’Albufera, fonamental per a la conservació de la riquesa biològica del territori”, rebla Joan Olmos.
José Garcia, membre de Depana i referent de l’activisme ecologista a la comarca del Baix Llobregat, recorda les paraules del geògraf pratenc Jaume Codina en el llibre Delta del Llobregat: la gent del fang (1966): “A primers del segle XX, quan el delta s’inundava, l’aigua cobria la plana des de Castelldefels fins a Montjuïc”. A partir d’aquesta fotografia, banyada de realisme, posa la lupa en zones com “el nucli antic del Prat de Llobregat, que ha passat a ser una zona deprimida per sota dels polígons i urbanitzacions que l’envolten”. Garcia recorda que ha succeït el mateix al marge esquerre del riu, amb edificacions com la Residència Bellvitge o Mercabarna, que “han esdevingut inundables després de la construcció del Polígon Industrial Pratenc i de la zona d’activitats logístiques del port”. Amb relació a l’aeroport, Garcia desmenteix les asseveracions de l’ACA i assegura que, “si per desgràcia el Llobregat es desbordés cap al sud, l’aeroport de Barcelona acabaria sent el receptor final d’una gran part de les aigües”.
