Un dels millors aspectes del pas del temps i de créixer és poder observar l’evolució de processos, relacions, projectes, sentiments… Especialment els que t’han habitat, els que has acompanyat o dels quals has estat part d’alguna manera. Saber, per exemple, què hi ha després del que semblava un “fracàs”, poder qüestionar amb quins ingredients hem construït eixe significat tan absolut i llevar-li una part de dramatisme. A més, moltes vegades justament conceptes com l’èxit o el fracàs estan vinculats amb la societat capitalista o amb el nostre ego i orienten excessivament les nostres vides. Mirar-los amb la perspectiva que dona el temps els situa en llocs molt més discrets i relatius i això és tranquil·litzador.
En aquest sentit, altre aprenentatge que només permet el pas del temps és el que es viu en fases de dol, en el meu cas el dol per la mort de les persones que se n’han anat molt abans del que tocava. Prompte farà dos anys que vaig perdre a una amiga-germana i, en aquests mesos, m’he adonat de tot el que comporta trobar-la a faltar i tot el que em mostra de mi mateixa i del que m’envolta.
Conceptes com l’èxit o el fracàs estan vinculats amb la societat capitalista o amb el nostre ego
En la part més personal, he descobert que hi ha moltes coses que només et contava a tu, Raquel, fins i tot que només tu em feies contar-me a mi mateixa. És dolorós necessitar-te i que no estigues. Al principi no sabia què fer amb tot el que expressaria davant teu i sense tot el que em tornaries. M’he adonat que, amb cada amiga, amb cada persona del nostre cercle ―de la família escollida―, abastim i explorem un territori íntim concret, com un ecosistema interior únic. Trobe a faltar el teu i em trobe a faltar a mi en eixe ecosistema, però amb el pas del temps aquesta tristesa s’ha transformat. Últimament, pose en dubte la teua absència absoluta perquè puc aproximar-me a alguna de les coses que podries dir-me i ho faig amb un somriure.
Amb cada amiga, amb cada persona del nostre cercle ―de la família escollida― abastim i explorem un territori íntim concret, com un ecosistema interior únic
Afortunadament, el dol també es transita de forma col·lectiva. Ara he entés molt millor com és d’important ajuntar-se amb motiu d’un simbolisme comú i com de natural i sanador és esmentar, compartir i recordar juntes, adultes i xiquetes. Deixar-nos afectar per elements o fenòmens com una data d’aniversari, una cançó o menjar preferit o l’arbre on jauen les cendres. No sé si és això el que algunes pensadores anomenen “noves materialitats”, comprovar que els elements no humans també tenen capacitat d’influir en nosaltres, i no només al revés. En tot cas, hi ha infinites maneres de viure el dol i cadascuna ho fa a la seua, com incomptables, complexes i canviants branques o arrels que conflueixen en una mateixa base, on sabem que no estem a soles.
Poder veure la gent amb temps, amb calma, contrasta de forma radical amb les relacions que mantenim habitualment via aplicacions telemàtiques
Aquestes festes de Nadal he valorat molt la qualitat de les trobades presencials. Al contrari que tantes altres vegades, poder veure la gent amb temps, amb calma, ha contrastat de forma radical amb les relacions que mantenim habitualment via aplicacions telemàtiques, on fem el que podem, però és absolutament insuficient. Proximitat i presencialitat m’han semblat paraules màgiques, però, tot i que evoquen materialitat, corporalitat, també he tornat a pensar que hi ha presències que s’expressen d’altres maneres, en formes no convencionals, no tangibles, on això que anomenem «raó» potser està en un segon pla.
Amb aquest procés propi de trobar a faltar, però també amb el procés col·lectiu i l’oportunitat d’observar el procés de dol en infants, crec que m’aproxime més que mai a entendre de veres la necessitat de trencar dualitats com presència-absència, cos-ment, alegria-dolor o subjecte-objecte, perquè a mi no em serveixen, al contrari, em limiten i reprimeixen.
És important deixar d’amagar la mort i entendre, encara que coste, que és part de la vida, no el seu contrari
Alhora, reflexione inevitablement sobre la necessitat de parlar més de la mort, com ja he intentat fer en altres columnes. És important fer-nos preguntes, deixar d’amagar-la i entendre, encara que coste, que és part de la vida, no el seu contrari. I potser comence a necessitar deixar d’evitar la paraula. Perquè Raquel no va faltar, ni va marxar, ni la vam perdre. Potser Raquel només s’ha mort.
